Oriol Morales: «Em preocupa i m’interessa la incapacitat de comunicar-se de la societat moderna»

0
2259

Oriol Morales (Figueres, 1990) és graduat en Direcció i Dramatúrgia per l’Institut del Teatre. Aquest cap de setmana presenta dues obres com a dramaturg a la seva ciutat natal. Divendres, l’Auditori Caputxins acollirà l’espectacle ‘Granotes’, una reflexió sobre la tensió entre camp i la ciutat. Dissabte, ‘Llançament’, un homenatge al gènere del radioteatre de la companyia La Llarga, es podrà veure a La Cate


 

A l’obra Granotes, que es representa divendres a l’Auditori Caputxins, reivindiqueu l’escriptor i filòsof nord-americà Henry David Thoreau, qui va dir: «Me’n vaig als boscos perquè volia viure de forma deliberada, per enfrontar-me només als fets essencials de la vida». Com us ha influenciat a l’hora d’escriure el text?
Amb l’Aleix Plana, l’ajudant de direcció i encarregat de la part audiovisual de l’espectacle, havíem llegit Walden, de Thoreau, i sempre havíem debatut sobre la tensió entre la llibertat utòpica de la natura i la vida petita i socialment propera del camp i les grans estructures de la ciutat, que tant t’aporten moltes coses positives com t’oprimeixen. El 2015, després de fer el Camino de Santiago junts, vam viure durant un mes a la comarca d’Ulloa, a Galícia, on vam conèixer un músic, Davide Salvado, i una sèrie de gent que viu en un poble molt petit, de manera autosuficient i que han començat a viure com Thoreau: establint un altre tipus de relacions socials i amb la natura. L’obra es va començar a escriure a Galícia i beu d’aquests referents.

Es relata una història d’amor i un viatge des de Galícia fins als Estats Units, al llac Walden, on precisament va viure Thoreau. Ens pots avançar part de la trama?
A Granotes, un personatge, l’únic que apareix en tota l’obra, rep el públic. I els explica una història: que vivia a Santiago de Compostel·la i tenia una xicota, que un dia se’n va anar de viatge al llac Walden i no va tornar mai. Ell no sap ni per què va marxar ni què li va passar. Només té una capsa amb les coses d’ella que li van fer arribar. Amb aquesta capsa, ell intenta reconstruir el viatge de la seva parella. Però utilitzem aquesta història per parlar sobre el que realment volem parlar: sobre el tema del camp.

Utilitzes la granota i el seu murmuri com a metàfora de la incapacitat de les persones d’expressar-nos.
Hi ha una llegenda dels indis americans que explica Thoreau a Walden, compartida també per la mitologia grega, que explica que les persones considerades marginals s’acaben convertint en granotes. Les granotes són els seus esperits, condemnats a sortir de nit i a raucar per tota l’eternitat. El seu rau és un munt de veus, que no podem acabar d’entendre mai. I em preocupa i m’interessa, al mateix temps, aquesta incapacitat de comunicar-se de la societat moderna i urbana. Però en aquesta obra volia fer al contrari: que hi hagués una sola granota, un únic personatge que t’explica una història, on no hi ha més veus ni sorolls.

El públic es podrà apropar a l’actor, com qui escolta contes a la vora del foc.
Als Caputxins ens haurem d’adaptar a l’espai, però intentem tornar al que és primigeni, a l’essència bàsica del teatre i desconstruir el fet escènic, perquè hi hagi una relació més profunda entre l’intèrpret i el públic.

Un altre format poc convencional és el de l’obra Llançament, que es representarà dissabte a La Cate. És un homenatge al gènere, oblidat, del radioteatre?
És un encàrrec de l’actriu Rebecca Alabert. Tant ella com jo sempre havíem tingut en compte el radioteatre i ens vam plantejar com fer-ne un espectacle, que tractés sobre els desnonaments. L’espectador, a Llançament, va a veure com es retransmet una obra de radioteatre. A més, també es pot escoltar per la ràdio. A cada lloc on anem, es busca a una ràdio del municipi o rodalies, per emetre l’espectacle en directe. Aquí, es farà des de Ràdio Cabanes.

En les dues obres hi ha una història d’amor pel mig. I, en ambdós casos, és un pretext per parlar de diverses reivindicacions. A Llançament surt el tema dels desnonaments. Conceps el teatre sense el compromís social?
Cadascú fa el que pot i el que vol. Jo no vull canviar el món: és una pretensió molt gran. Però sí que vull posar sobre la taula els temes que em preocupen i que a altres persones potser també, i pensar és la primera manera de resoldre els problemes. A més, considero el teatre com un fet social i no només pel missatge. És una de les poques arts que encara conserven l’esperit de la col·lectivitat. Per mi és molt important el col·lectiu que es forma al voltant d’una obra de teatre, com el que es formava, abans, a la vora del foc quan s’explicava un conte.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li