Orígens mítics de Roma

0
1451

La història no s’escriu mai al mateix temps que els fets que es relaten. La història l’escriuen els vencedors quan una nació o un poble és derrotat i la història dels vencedors es va escrivint al llarg dels anys o segles, acomodant-la i glorificant-la d’acord amb la grandesa acumulada. Per això s’han d’agafar amb cautela i esperit crític els suposats orígens de Roma, més que la major part d’altres històries, ja que els romans van disposar de molts segles per anar embellint i mitificant els seus orígens. I els primers relats són de diversos segles després de la suposada fundació de la ciutat, amb tot el que això comporta d’inseguretat respecte a la realitat de fets i persones. Els escriptors romans en molts casos no eren ingenus que donaven credibilitat a totes les llegendes i mites, però també és cert que hi va haver escriptors que van crear els mites i les llegendes que han perdurat.

Comencem per un primer dubte: quan, a quin any es va fundar Roma? Comencem per dir que la data de l’any 753 aC, que ha perdurat en molts dels llibres actuals, s’atribueix al Llibre de la cronologia, escrit per Àticus, amic de Ciceró, i per tant, del segle I aC. Sis segles després de la suposada fundació (que no va ser tal moment fundacional, avancem-ho), un grapat d’erudits romans van intentar esbrinar en quin moment havia començat tot i ho fan amb un mètode peculiar, tractant de fer coincidir la cronologia romana amb la història de Grècia, concretament amb les dates de celebració dels Jocs Olímpics cada quatre anys. El debat dels especialistes va ser complicat fins que aconseguiren un cert consens segons el qual la història de Grècia i la de Roma començaren més o menys al mateix temps. Fent altres càlculs, acabaren de fixar la data de fundació el 21 d’abril del 753 aC. Com que entre el mite i la història la frontera és difusa, cal prendre aquesta data com un mite. Però aquells escriptors romans del segle I aC que ens han llegat les seves reflexions no tenien dades concretes, documents, arxius. El cert és que tenien encara menys informació de la que disposem avui. Quasi mai les ciutats es funden de cop, amb un acte fundacional i per un únic individu. El més probable és que la ciutat de Roma fos primer un petit poblat de cabanes, un primer assentament dels primitius habitants, rústics, gens glamurosos, llauradors i ramaders a la recerca d’un lloc que reunís condicions de seguretat contra els enemics i aigua potable. A poc a poc, successius canvis de la població, de l’assentament, de l’organització social i l’agressiva política expansionista romana canviaren la seva fisonomia i molts segles més tard els descendents dels camperols van voler dotar-se d’uns orígens més dignes i honorables, de manera que van mitificar la història. I una magnífica i atractiva mitificació dels orígens de Roma es troba a l’Eneida, escrita en temps de l’emperador August, al segle I aC, per Virgili. A l’Eneida relata com l’heroi Troià Enees, fill d’Anquises i de la deessa Venus, aconsegueix fugir de Troia amb el seu fill, un cop els aqueus, els grecs de llavors, van aconseguir introduir-se a la ciutat després de 10 anys de setge gràcies a l’estratagema del cavall de Troia. Enees rep avís dels déus i fuig amb l’objectiu de refundar la seva ciutat en terres romanes. En la seva fugida, Enees i la família va a recalar a Cartago, colònia fenícia governada per Dido, que es va enamorar d’Enees tan bon punt el va veure i s’allità amb ell en una cova després d’una turmenta. Enees ja pensava a quedar-se a Cartago amb Dido, quan els déus se li apareixen de nou i li donen un missatge imperatiu: ha d’anar a Itàlia i fundar una ciutat que en el futur havia de governar el món. Enees compleix el mandat i se’n va de Cartago, Dido es desespera i se suïcida, però abans de morir vaticina que entre els descendents d’Enees i els seus hi haurà una rivalitat eterna, un anticipi de les guerres púniques. Enees i companys van viure encara altres moltes aventures abans d’arribar a Itàlia central, el Lazi, on Enees es va casar amb Lavínia, la filla del rei Llatí. El seu fill Ascani va fundar una ciutat dita Alba Longa, als peus del mont Albà i regnaren molts segles. Un dels seus descendents, el rei Numítor, va ser destituït i expulsat de la ciutat pel seu germà petit Amuli, que va matar els fills i deixà només a la filla Rea Silvia per inofensiva, obligant-la a convertir-se en sacerdotessa vestal, i per tant a permanent castedat. Però els déus són entremaliats i Mart, déu de la Guerra, va seduir a Rea i la va embarassar. Rea va donar a llum bessons, i el rei va ordenar a un servent que els afogués en el riu, però aquest va deixar la cistella on anaven els nascuts entre unes canyes, confiant en que la crescuda del riu faria la feina que ell no volia, assassinar els dos infants. Però una lloba els va sentir plorar, els rescatà i els alletà. Però aquesta ja és altre part de la història de Roma…

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li