Orgull de ciutat

0
698

Després de deu dies de fires i quan fa unes setmanes que han aparegut publicades unes xifres que tendeixen al desànim, crec que és oportú reflexionar sobre on està Figueres i cap on ha d’anar.

Fa temps que es percep entre bona part dels figuerencs una sensació evident de desencís amb la ciutat. Costa trobar algú tan crític amb la seva ciutat com els figuerencs quan en parlen amb gent de fora. Fins i tot s’hi ha posat nom: figueresa. A mi, cada cop que això passa em fa mal i em costa entendre tanta duresa.

És evident que la ciutat no està en el seu millor moment, que hem deixat passar massa trens, que tenim xifres preocupants que abans no teníem i que marxa massa gent a viure als pobles del voltant o a altres ciutats, però més enllà de la sensació de decadència que inunda els pessimistes i els que no ho són tant, hi ha moltes dades per ser optimistes.

La principal dada és la realitat. Per feina, em toca treballar en moltes ciutats mitjanes del país i conèixer-les amb profunditat, des de l’estructura sociològica fins a l’oferta cultural. I us puc ben assegurar que, com van dir en Zapatero i en Laporta fa uns anys, «no estamos tan mal», és més, poques tenen les possibilitats i l’oferta cultural, comercial, gastronòmica, d’oci, etc. que té Figueres. Com sempre, la sensació de pèrdua s’accentua quan ens comparem amb Girona. Hem de començar a deixar enrere Girona i comparar-nos amb la resta de ciutats mitjanes que no siguin capital de província amb tot el que això comporta (llocs de treball públic qualificat, equipaments, institucions, etc.).

El dinamisme demostrat pel sector privat i pel teixit associatiu són evidents motius de confiança. Segurament la principal mancança la tenim en la manca d’una massa crítica prou potent que sàpiga pensar cap on hem d’anar d’una manera ambiciosa. És un problema que ve de lluny.

I és que el principal problema de Figueres són els seus horitzons de futur. Ens cal imperiosament aixecar la mirada i pensar avui quina Figueres volem d’aquí a vint anys. Una mirada realista i ambiciosa alhora. Que no begui d’un triomfalisme naïf («possiblement, la millor ciutat del món») ni de manca d’ambició (ciutat oberta). Cal realisme, però també pensar en un futur on la ciutat sigui protagonista. És una responsabilitat de tots i tots en som culpables.

Després de fires, és un bon moment per posar-s’hi.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz