Oposicions

0
745

De vegades, ens sentim obsedits per un problema, una sospita o un ensurt. Ens ocupa el pensament tant, que no semblem capaços de concentrar-nos en altres aspectes que són fins i tot més urgents o importants. Quan jo m’hi trobo, sé perfectament que és inútil intentar redirigir els meus pensaments a través de la memòria o la reflexió perquè, inevitablement, em mena a una recaiguda en el cercle obsessiu del qual intento deslliurar-me. Sovint, busco alguna cosa externa que m’encurioseixi suficientment. Així, armat d’un diari que no aconseguia llegir, d’un mòbil que tampoc m’oferia cap missatge prou captivador, vaig decidir asseure’m en la terrassa d’un bar. Tal vegada així podria escapolir-me de la calor. Una calor que, d’altra banda, era gairebé tan obsessionant i present com els meus pensaments. Una parella, en una de les taules no gaire lluny de la meva, semblava parlar sense, aparentment, estar gaire d’acord. S’estimaven, o s’apreciaven. Les postures i les expressions corporals ho feien evident. Però les expressions facials palesaven un desacord. Només vaig poder captar una paraula, que em va semblar clau: «oposició» o «oposicions», no n’estic segur. Oposició és una d’aquelles paraules tipus calaix de sastre (hi cap o pots trobar-hi qualsevol cosa). Tant podria tractar-se d’antagonisme, rivalitat, discordança, discrepància i un munt més. Les més habituals, oposicions professionals. O tal vegada oposició política? Per cert, actualment no és gens senzill de saber quins partits són del govern o de l’oposició. La calculada i àdhuc irresponsable indefinició dels qui pretenen governar fa molt difícil de saber quines opinions són oposició. Oposició, a què? En els darrers dies, però, em cal reconèixer que els sindicats UGT i CCOO han expressat força bé a què i no a qui, s’oposarien. Però tornem a la conversa de la parella, que s’ho val. Parlaven d’una oposició-concurs.

Oposició: consisteix en la realització de proves de capacitat, que poden ser pràctiques i/o teòriques, per avaluar els coneixements del candidat. Però en aquest cas, em va semblar espectacular el símil que proposava la noia. «Mira, tot això que m’has enviat del PP sense disfresses (Vox), el PP al qual l’únic incorrupte que els queda és el brazo incorrupto de Santa Teresa de Jesús (l’amulet de F. Franco) o de ciutadans, que semblen extrets d’un catàleg d’ejecutivos agresivos dels 80, només vol dir que les oposicions a gilipolles estan obertes. I com més les guanyin, cada vegada hi haurà més vacants». Vull, des d’aquí, donar-li les gràcies a la noia. Tot primer, per haver aconseguit bandejar per una estona la meva obsessió. I en segon lloc, per retornar-me un bri d’esperança.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li