Opi

0
895

És curiós. El mes d’agost, especialment ultrapassat el quinze (l’Ascensió de la Mare de Déu, que dit de passada, quin nom per a un dia festiu!), es pot notar un canvi en l’estat d’ànim. Potser és perquè «a les vuit ja és fosc». I ja sabem com d’influent n’és la llum, a la nostra biologia. Sovinteja una mena de melangia. Farceix la memòria de moments que ja no tornaran mai més. Ja sabem que, a ulls dels altres, són futileses. Generalment, no són pas res més que imatges instantànies o petites anècdotes, seqüències que tan solament tenen importància per als partícips. D’altres, però, són tan punyents que són com un clau a la retina. Provoquen una barreja de tristor, ràbia o impotència, adobada amb una agredolça resignació. Són com flors que es marceixen i desapareixen, sensacions que intenten convèncer-nos a pensar que potser retornaran, però íntimament sabem que són coses que se’n van per sempre. I, si no és per sempre, mai no tornaran. No serà el mateix vent ni el mateix núvol ni la mateixa lluna ni les mateixes rialles. La combinació màgica de l’esperança es mor. Es mor quan les persones o les circumstàncies (i, de fet, tot plegat) conviden a precipitar-se cap a l’escàpol, l’abandó o la fugida. La involució guanya i torna la por. La por a la fredor, a la soledat,a la buidor. I la pitjor de totes: la por a la incertesa, a tot allò desconegut.

La por, una de les més primitives emocions. No és pas gaire complicat deduir que un homínid, com més ignorant és de quines són les condicions del seu entorn físic, com menys sap la seva causalitat i, consegüentment, anticipar-se als successos, més útil li és creure en mites. El déu del llamp, del tro, del foc o del miracle del diluvi universal. Tant li fot. Creure, que de fet és l’acte més pobre des del punt de vista intel·lectual, té els seus avantatges. Ens fa sensació de protecció o d’empara. Es converteix en una clau per explicar tot allò que no entenem, especialment si no volem esforçar-nos per entendre-ho.

Aleshores, les societats (totes), per alleugerir l’angoixa del buit i el desconeixement, posa a disposició dels habitants una bateria de drogues. Algunes són legals: barbitúrics, ansiolítics, antidepressius, alcohol, etc. Altres no ho són, se suposa, per la seva extrema toxicitat: cocaïna, morfina, heroïna, opi. Hom diu que són drogues que maten i jo no vull pas negar-ho. Però no entenc com la que idiotitza més, addictiva com poques, la que ha causat més morts, no és il·legalitzada: la religió (qualsevol).

17 d’agost de 2017. El fanatisme se’n va endur la vida de 16 persones. Mai més!… Fins a la vinent.

«La religió és l’opi del poble» K. Marx.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li