Ona Beneït: ‘L’obra reflexiona sobre les relacions efímeres que es creen a partir de les noves tecnologies’

0
1236

Només acompanyada per la projecció de la pantalla del mòbil a la paret, l’actriu puja damunt l’escenari per presentar, aquest divendres, a La Cate, de Figueres, Ones, l’obra sorgida del seu treball de final de carrera 


 

D’on parteix Ones?
L’origen és el treball de final de carrera a l’Escola Superior d’Art Dramàtic de les Illes Balears (ESADIB), una peça de 20 minuts que havia d’escriure, dirigir i interpretar. La peça, que llavors no es deia Ones, va sortir molt bé, i el tutor, Joan Fullana, em va comentar que seria interessant allargar-la a 50 minuts i convertir-la en una obra de teatre com déu mana. Jo en aquell moment em trobava molt cansada, sentia que la meva creativitat s’havia esgotat, perquè portava més d’un any treballant en aquesta peça sola. Com que per mi el teatre no s’entén com una feina de solitud sinó de col·lectiu, li vaig comentar que per portar a terme el que ell em demanava necessitava una ajuda de direcció i de dramatúrgia.

Per tant podríem dir que Ones és una obra de creació col·lectiva.
Sí, cert, la dramatúrgia és col·lectiva, perquè jo en vaig escriure una part, en Joan Fullana una altra, i en Joan Tomàs Martínez va acabar de donar-li la forma: va agafar aquests vint minuts originals i els vam estirar per un costat i per l’altre.

En l’obra, el component tecnològic hi té molt pes. És una obra dirigida a tots els públics, o a una franja d’edat eminentment juvenil?
Jo no la vaig escriure per cap segment en concret. Però sempre vaig tenir molt present que era una obra dirigida al públic adult, perquè hi ha no només el component tecnològic, sinó també una reflexió al voltant de la vida, la mort, l’amor… En un principi no ens vam plantejar obrir la franja d’edat a joves, però quan la vam presentar a la fira B! Mercat Professional de Música i Arts Escèniques de les Illes Balears, molts programadors de públic adolescent s’hi van interessar, pel que tu dius, pel component tecnològic. Sobre l’escenari, jo apareixo jugant a Joc de Diamants, una mena de Candy Crush, obro el Facebook, parlo per whatsapp… Una sèrie d’aplicacions que per al públic adult no són tan habituals…

Comentes que l’espectacle porta una reflexió al darrere. Amb quina idea t’agradaria que es quedés l’espectador després d’haver vist l’obra?
Hi ha moltes reflexions… Una és al voltant de les relacions efímeres que creem a partir de les noves tecnologies, i com aquest nou paradigma està canviant la societat i les relacions. I de quina manera es creen noves relacions tan fàcilment, però també aquestes relacions es destrueixen molt fàcilment. La reflexió comença aquí. Una altra reflexió és la contraposició entre l’aspecte efímer de les relacions i la voluntat d’estar aquí per sempre, i la por que tot això s’acabi. Vivim en una contradicció permanent: tot va i ve, però jo no me’n vull anar. L’obra juga amb aquests dos mons: el món real, el de la persona física, i el món de la persona tecnològica, que pot crear i destruir relacions en un moment.

Podríem dir que l’obra és una crítica a l’ús compulsiu del mòbil i de la tecnologia en general?
No és una crítica, és una reflexió. La tecnologia aporta també molts beneficis. Sense la tecnologia no em podria comunicar amb la meva mare cada dia, per exemple. L’obra obre una reflexió sobre cap on volem anar, i sobre el poder que volem donar a la tecnologia. Però la resposta i la reflexió la deixo en mans del públic i de l’espectador.

En aquesta obra puges sola damunt l’escenari, acompanyada només per la projecció de la pantalla del teu mòbil a la paret. Et sents còmoda en el monòleg?
Com a actriu, és molt difícil, perquè hi ha una part de responsabilitat cent per cent meva, ja que a banda del text també controlo les llums. Aquesta és també una reflexió sobre el control que volem tenir per tot. El fet que jo ho controli tot em crea molta pressió. De totes maneres, és una monòleg però jo emcomunico molt amb el públic, hi parlo, el miro als ulls… I quan han passat els primers minuts de l’espectacle, en què conec el públic i el públic em coneix a mi, i es crea una relació, em deixo anar i gaudeixo molt.

Estàs contenta amb la rebuda l’obra?
Moltíssim. L’obra va néixer del meu treball de final de carrera, i és molt gratificant veure com el projecte ha anat creixent, amb tot el meu amor. Ha portat molta feina, però és molt satisfactori veure com segueix el seu camí i va evolucionant. Cada representació és diferent. La màgia del teatre l’ha anat transformant. També estic molt contenta pels meus companys, perquè estem en una companyia molt maca. I el teatre no deixa de ser això, aquesta relació tan real entre persones.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li