Ojos que no ven

0
858

Farà anys i panys que els membres actius del PP a Girona, fora del cercle de clientela, reclamem l’atenció que creiem merescuda dels capitostos de Madriz. Les poques visites que hem tingut de membres destacats, les aprofitaven per comentar les dificultats per defensar la Constitució i uns valors en un territori on predomina l’independentisme, malgrat que, fins i tot en actes de campanya amb Ministra inclosa, ens hem hagut de pagar un menú de 15 € de la nostra butxaca.

En un país democràtic i ple de demòcrates de tota la vida, no haurien de passar segons quines coses: l’adoctrinament a les escoles, instituts i universitats, bretolades als negocis, ostracisme a qui pensa diferent, famílies i amistats trencades, pèrdua de clients, supremacisme, no poder seure a taula a un restaurant i tot allò que els seguidors de Heinrich i Goebbels no trobarien a faltar en temps pretèrits. Però _ves per on_ quan relataven aquests fets tan avorrits _i que tant se’ls en fotien_, la resposta era una palmadeta a l’esquena, un somriure i aclamar la nostra heroïcitat en terres hostils.

Ben mirat, què més volíem nosaltres? Tenint en compte que els visitants, amb els seus bons sous de càrrecs institucionals i/o del partit i la facilitat de defensar la Constitució a Castella o Galícia, és normal que es despreocupessin de nosaltres. Al cap i a la fi, era el nostre problema, i els 800.000 vots que portaven els electors catalans al PP general eren sacrificables, si més no en aquell moment («cuando veas las barbas de tu vecino pelar, pon las tuyas a remojar»).

La desídia i la despreocupació del PP central envers els electors, militants, càrrecs del partit a Catalunya i en general a tots els catalans ens ha passat factura, malgrat algunes dives i estrelles que portàvem a les candidatures, i de 38 regidors que hi havia a la província de Girona, hem passat a 3. En un país normal, ja haurien rodat caps pel desgavell, perquè _ho hem de reconèixer_ els candidats a les municipals han estat castigats per la feina «ben feta» i millor remunerada dels capitostos nacionals, regionals i provincials i una aplicació feble i tard de l’estat de dret i les lleis. Ni totes les Sorayes ni Cayetanes no podien reconduir una situació que, durant anys, s’ha patit de desídia i despreocupació del Partit a Catalunya i de retruc, a Espanya.

És clar que l’aparició d’altres forces polítiques constitucionalistes han tingut el seu paper en la davallada del PPC. La reflexió ve donada per com i per què es va deixar un buit que va permetre la seva aparició, i més tenint en compte d’on prové el seu electorat i els seus dirigents: del PP. És ben normal. Si en un grup no et deixen créixer ni desenvolupar les teves idees, perquè hi ha un entramat de clientela, és lícit que marxis i busquis algú que t’estimi. El llop que no té cura de la bandada es queda sol.

Ara que molts dels càrrecs del partit o institucionals no tenen res a fotre, tindran una mica de temps per reflexionar com s’han perdut les províncies llunyanes, i després tot l’imperi, al pur estil dels romans. No es pot fer marxa enrere, però ni Vidal Cuadras ni Piqué no hagurien consentit aquesta situació. Tanmateix, com que feien nosa, com molta gent vàlida, se’ls va fer fora. Ja estem acostumats a ser persones molestes i a l’ostracisme intern per defensar la nostra integritat i dir les veritats, encara que siguin molestes, per sobre d’interessos personals, ja que no hem fet de la política el nostre modus vivendi.

Ara, després dels dos comicis, podem gaudir d’una legió de gent de menys de 50 anys, molts nouvinguts, que parlen tot el dia d’una persona que va morir fa 44 anys, d’una guerra que va acabar fa 80 anys i s’obliden dels 900 morts i milers de ferits del terrorisme a l’Espanya recent. Atemptats molts d’ells perpetrats per gent electa amb qui es fan fotos, que ens volen imposar règims dictatorials comunistes obsolets, d’uns partits que volen trencar la unitat constitucional i que en països normals estarien prohibits, d’uns pactes sovint antinatura i surrealistes, d’alternances, pactes de perdedors per governar als municipis, plens d’odi, de ressentiment i d’interessos personals, d’eufemismes com la rucada del govern participatiu, de juraments invàlids, incompliment de la llei de banderes, quotes il·legals de l’AMI amb diners públics, etc. Tanmateix, ens haurem d’acostumar i gaudir d’allò que s’ha votat: és la grandesa de la democràcia. Ja és ben cert que la política i l’amor sovint aconsegueixen parelles de llit força estranyes i, per això, surten segons quines monstruositats.

Mentre que mĂ©s de 5.000 empreses han marxat, els 3.500 milions d’euros que va fer desaparèixer el «clan dels intocables», Catalunya tĂ© en barracons als estudiants, la sanitat amb llargues llistes d’espera, fortunes en pseudoembaixades inĂştils, i vinga a mantenir nouvinguts a costa dels nostres impostos… Ara resulta que això del «prussĂ©s» era un puf, segons admet la mateixa defensa i algĂş dels 12 del patĂ­bul: ningĂş no sabia res, ningĂş no va declarar cap repĂşblica, ningĂş no passava per allĂ , ningĂş no va pagar res, ningĂş no va obrir els col·legis, ningĂş no va resultar ferit, ningĂş no va rebentar els cotxes patrulla… Sort que la Policia i GuĂ rdia Civil nomĂ©s va passar a saludar i ningĂş no va prendre mal, oi? Per sort o per desgrĂ cia, els temps i la distĂ ncia ho curen gairebĂ© tot. Des de Waterloo, SuĂŻssa, Irlanda, Hamburg o Sevilla es veuen les coses amb un altre prisma. Si ja ho deia jo, tornant al refranyer «en el paĂ­s de los Ciegos, el tuerto es el Rey», encara que sigui d’Estremera.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li