Ojos que no ven

0
1245

FarĂ  anys i panys que els membres actius del PP a Girona, fora del cercle de clientela, reclamem l’atenciĂł que creiem merescuda dels capitostos de Madriz. Les poques visites que hem tingut de membres destacats, les aprofitaven per comentar les dificultats per defensar la ConstituciĂł i uns valors en un territori on predomina l’independentisme, malgrat que, fins i tot en actes de campanya amb Ministra inclosa, ens hem hagut de pagar un menĂș de 15 € de la nostra butxaca.

En un paĂ­s democrĂ tic i ple de demĂČcrates de tota la vida, no haurien de passar segons quines coses: l’adoctrinament a les escoles, instituts i universitats, bretolades als negocis, ostracisme a qui pensa diferent, famĂ­lies i amistats trencades, pĂšrdua de clients, supremacisme, no poder seure a taula a un restaurant i tot allĂČ que els seguidors de Heinrich i Goebbels no trobarien a faltar en temps pretĂšrits. PerĂČ _ves per on_ quan relataven aquests fets tan avorrits _i que tant se’ls en fotien_, la resposta era una palmadeta a l’esquena, un somriure i aclamar la nostra heroĂŻcitat en terres hostils.

Ben mirat, quÚ més volíem nosaltres? Tenint en compte que els visitants, amb els seus bons sous de càrrecs institucionals i/o del partit i la facilitat de defensar la Constitució a Castella o Galícia, és normal que es despreocupessin de nosaltres. Al cap i a la fi, era el nostre problema, i els 800.000 vots que portaven els electors catalans al PP general eren sacrificables, si més no en aquell moment («cuando veas las barbas de tu vecino pelar, pon las tuyas a remojar»).

La desĂ­dia i la despreocupaciĂł del PP central envers els electors, militants, cĂ rrecs del partit a Catalunya i en general a tots els catalans ens ha passat factura, malgrat algunes dives i estrelles que portĂ vem a les candidatures, i de 38 regidors que hi havia a la provĂ­ncia de Girona, hem passat a 3. En un paĂ­s normal, ja haurien rodat caps pel desgavell, perquĂš _ho hem de reconĂšixer_ els candidats a les municipals han estat castigats per la feina «ben feta» i millor remunerada dels capitostos nacionals, regionals i provincials i una aplicaciĂł feble i tard de l’estat de dret i les lleis. Ni totes les Sorayes ni Cayetanes no podien reconduir una situaciĂł que, durant anys, s’ha patit de desĂ­dia i despreocupaciĂł del Partit a Catalunya i de retruc, a Espanya.

És clar que l’apariciĂł d’altres forces polĂ­tiques constitucionalistes han tingut el seu paper en la davallada del PPC. La reflexiĂł ve donada per com i per quĂš es va deixar un buit que va permetre la seva apariciĂł, i mĂ©s tenint en compte d’on provĂ© el seu electorat i els seus dirigents: del PP. És ben normal. Si en un grup no et deixen crĂ©ixer ni desenvolupar les teves idees, perquĂš hi ha un entramat de clientela, Ă©s lĂ­cit que marxis i busquis algĂș que t’estimi. El llop que no tĂ© cura de la bandada es queda sol.

Ara que molts dels cĂ rrecs del partit o institucionals no tenen res a fotre, tindran una mica de temps per reflexionar com s’han perdut les provĂ­ncies llunyanes, i desprĂ©s tot l’imperi, al pur estil dels romans. No es pot fer marxa enrere, perĂČ ni Vidal Cuadras ni PiquĂ© no hagurien consentit aquesta situaciĂł. Tanmateix, com que feien nosa, com molta gent vĂ lida, se’ls va fer fora. Ja estem acostumats a ser persones molestes i a l’ostracisme intern per defensar la nostra integritat i dir les veritats, encara que siguin molestes, per sobre d’interessos personals, ja que no hem fet de la polĂ­tica el nostre modus vivendi.

Ara, desprĂ©s dels dos comicis, podem gaudir d’una legiĂł de gent de menys de 50 anys, molts nouvinguts, que parlen tot el dia d’una persona que va morir fa 44 anys, d’una guerra que va acabar fa 80 anys i s’obliden dels 900 morts i milers de ferits del terrorisme a l’Espanya recent. Atemptats molts d’ells perpetrats per gent electa amb qui es fan fotos, que ens volen imposar rĂšgims dictatorials comunistes obsolets, d’uns partits que volen trencar la unitat constitucional i que en paĂŻsos normals estarien prohibits, d’uns pactes sovint antinatura i surrealistes, d’alternances, pactes de perdedors per governar als municipis, plens d’odi, de ressentiment i d’interessos personals, d’eufemismes com la rucada del govern participatiu, de juraments invĂ lids, incompliment de la llei de banderes, quotes il·legals de l’AMI amb diners pĂșblics, etc. Tanmateix, ens haurem d’acostumar i gaudir d’allĂČ que s’ha votat: Ă©s la grandesa de la democrĂ cia. Ja Ă©s ben cert que la polĂ­tica i l’amor sovint aconsegueixen parelles de llit força estranyes i, per aixĂČ, surten segons quines monstruositats.

Mentre que mĂ©s de 5.000 empreses han marxat, els 3.500 milions d’euros que va fer desaparĂšixer el «clan dels intocables», Catalunya tĂ© en barracons als estudiants, la sanitat amb llargues llistes d’espera, fortunes en pseudoembaixades inĂștils, i vinga a mantenir nouvinguts a costa dels nostres impostos… Ara resulta que aixĂČ del «prussĂ©s» era un puf, segons admet la mateixa defensa i algĂș dels 12 del patĂ­bul: ningĂș no sabia res, ningĂș no va declarar cap repĂșblica, ningĂș no passava per allĂ , ningĂș no va pagar res, ningĂș no va obrir els col·legis, ningĂș no va resultar ferit, ningĂș no va rebentar els cotxes patrulla… Sort que la Policia i GuĂ rdia Civil nomĂ©s va passar a saludar i ningĂș no va prendre mal, oi? Per sort o per desgrĂ cia, els temps i la distĂ ncia ho curen gairebĂ© tot. Des de Waterloo, SuĂŻssa, Irlanda, Hamburg o Sevilla es veuen les coses amb un altre prisma. Si ja ho deia jo, tornant al refranyer «en el paĂ­s de los Ciegos, el tuerto es el Rey», encara que sigui d’Estremera.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li