ObstinaciĂł

0
981

Començaré aquesta tribuna amb un refrany: Quien se casa con su parecer, es hombre de poco entender. Aquesta sentència popular resumeix encertadament la meva sensació, després d’escoltar la roda de premsa que Pablo Casado va donar en sortir de la seva reunió amb Pedro Sánchez, a la Moncloa.

L’obstinació del líder del PP confronta amb la neciesa. Un veritable líder sap quan ha de cedir i quan ha de reconèixer el seu error, màximament, quan es lidera un partit esquitxat per la corrupció i amb una gestió de govern posada en dubte, el resultat més evident del qual és el desmantellament de l’estat del benestar i l’empobriment dels espanyols. Repassem, la gestió dels governs de Mariano Rajoy i l’actuació de Pablo Casado com a sotssecretari general de comunicació del PP.

El primer govern de Mariano Rajoy es va dedicar a sanejar la banca, sanejament que no ens costaria ni un euro als espanyols i la factura del qual encara paguem sense que la banca retorni el crèdit que el regne d’Espanya va demanar per a aquest fi: «El que els ciutadans espanyols paguen avui amb retallades, atur i sacrificis són els deutes gegantescos d’unes entitats financeres que van comprometre els seus recursos i inversions de risc per poder repartir beneficis i comissions als seus dirigents i a uns còmplices polítics que primer els van deixar fer i després van acceptar que fos l’estat qui assumís el problema de bancs i caixes, però no el dels milers de famílies que han estat desnonades quan la crisi engendrada pels especuladors els ha deixat sense recursos per pagar les hipoteques» (Josep Fontana, El futuro es un país extraño, pàg. 61). Aquest paràgraf correspon a la segona edició, del juliol del 2018, un mes abans de la mort del seu autor. Per part meva, cal afegir que la banca continua especulant i desnonant famílies, repartint beneficis i sense pagar el seu deute.

Una altra de les conseqüències dels governs de Mariano Rajoy és la reducció de la despesa pública. Què va significar aquesta reducció? Al meu entendre, la primera conseqüència va ser que aquell govern es va oblidar de l’actiu més valuós d’Espanya: el seu capital humà. Oblit que podem exemplificar en la política laboral, la reforma de la qual ha comportat contractes precaris i un minvament considerable del poder adquisitiu dels treballadors: avui l’índex de pobresa extrema se situa en el 26% de la població espanyola.

Prosseguim. Els governs de Mariano Rajoy van retallar en sanitat, amb el consegüent sofriment per a pacients i personal sanitari; van retallar en educació primària i secundària i van promoure i van aprovar amb la seva majoria absoluta una llei d’educació sens dubte nefasta per a l’ensenyament públic. La política educativa del PP va tancar l’accés a la universitat de molts joves d’aquest país: l’augment brutal de les matrícules va sacrificar –i encara ho fa– el nostre futur, atès que qui sacrifica la seva joventut produeix l’estancament progressiu del país.

El que sí que va fer el govern de Mariano Rajoy va ser augmentar les despeses del ministeri de Defensa. El que sí que va fer va ser promulgar l’anomenada llei mordassa. El que sí que va fer va ser afavorir l’enriquiment d’uns pocs i l’empobriment d’uns molts. I el que sí que va fer va ser aprofundir en l’ideari de la dreta franquista d’aquest país: un exemple clar és la paralització de la Llei de memòria històrica. La idea del PP és que la història sigui assumible, per tant, el franquisme és part d’aquesta història i assumint-lo es propicia l’oblit i oblidant-lo se la desproveirà de tot sentit polític i moral.

Pablo Casado es va trobar amb aquesta herència del mandat de Mariano Rajoy com a president del seu partit. Ara bé, el que està fent el nou líder del PP és donar la imatge d’un partit d’extrema dreta, quan la seva elecció suposava un relleu generacional que podia propiciar un gir a la centredreta, gir que permetria pactar les grans reformes d’estat que el país necessita, inclosa la reforma de la Constitució. Un partit capaç de pactar amb els seus adversaris ideològics, que no enemics, aquelles lleis i reformes en nom del bé comú, de l’interès general, de l’interès nacional, vaja, això que es denominen polítiques d’estat. Lluny d’això, Pablo Casado ha triat la crispació i l’enfrontament en comptes del diàleg.

Durant aquest període, a més de fabricar boles i bajanades, el que els molt americanitzats anomenen fake news, Pablo Casado es va entrenar en aquestes arts quan va exercir de portaveu del seu partit. Fem memòria.

Quan Mariano Rajoy va ser desallotjat de la Moncloa, després d’una moció de censura, propiciada i justificada, per una sentència judicial que acreditava la corrupció del Partit Popular, Pablo Casado degué reconèixer que el seu màster en Dret Autonòmic i Local per la Universitat Rei Joan Carles ni el va cursar i el va aprovar sense assistir a cap classe ni sotmetre’s a examen, és a dir, li van regalar un màster, el mal col·lateral del qual, més evident, és que els màsters cursats a la URJC estan qüestionats i els alumnes que han pagat i cursat els seus màsters en aquesta universitat sofreixen el descrèdit de la mala praxi de la institució. Queden aquí les sospites sobre la formació de Pablo Casado? La resposta és no. El maig del 2018 van aparèixer en premsa les presumptes irregularitats en l’obtenció de la seva Llicenciatura en Dret: va aprovar 12 assignatures de 25 en quatre mesos. Aquest succés va aixecar les sospites de tracte de favor. Sigui com sigui, l’actual president del Partit Popular hauria d’actuar amb més cautela i demostrar que realment és un digne líder de l’oposició vetllant pels interessos del seu país i no ser el líder d’un partit l’única funció del qual és servir els interessos de classe.

Mentre escric aquesta tribuna, apareixen declaracions de José María Aznar amenaçant Pablo Casado per no actuar contra el govern de Pedro Sánchez. A les declaracions de l’expresident que ens va portar a participar en la Guerra del Golf, que va mentir una i mil vegades sobre els arsenals d’armes de destrucció massiva, que va gestionar la recuperació dels cossos dels militars espanyols morts en l’accident del Yak 42, que va mentir i va manipular informació sobre els atemptats de l’11-M, a Madrid; l’actual líder del PP hauria de posar taxa als desvaris d’algú a qui el seu fer el precedeix.

Penso que hem de recordar el passat per no cometre els mateixos errors en el present. Si retrocedim en el temps, als anys de la Transició, hem de pensar que es va fer el que es va poder fer. Ara bé, el 1982, quan el PSOE de Felipe González va obtenir la majoria absoluta, aquells governs socialistes (que van governar durant 14 anys) no van fer res per desemmascarar i netejar les restes del franquisme, que encara perviu en les elits econòmiques i socials d’aquest país. Aquells franquistes d’ahir, als quals es va adjectivar, com a franquisme sociològic, avui, s’han desprès de l’adjectiu i els seus hereus militen i fan política en dos partits: PP i Vox, que no oculten què són i d’on venen i als quals els importa un rave que Espanya continuï sent el segon país del món amb més desapareguts (des del final de la Guerra Civil), que tingui torturadors condecorats i rebent un plus en les seves pensions per a això (Billy el Nen).

Obstinar-se que tot vagi malament o, quan pitjor, millor, és una manera de fer política mesquina, i la primera conseqüència d’això és la desafecció de la ciutadania d’aquest país respecte a la seva classe política. Obstinar-se en una visió d’Espanya com una nació política, unida per la llengua, la raça, la religió i una història comuna i creure que tot això forma una unitat cultural i emfatitzar obstinadament en la voluntat de viure junts no solucionarà el problema de la identitat. Si a aquests conceptes, hi afegim la negació que la dreta (PP, Vox i Ciutadans) fa del nacionalisme espanyol, acusant de nacionalistes sempre als altres –llegeixi’s catalans i bascos, principalment– mai s’assumirà la riquesa plural d’identitats i cultures que componen aquest país, a més, aquesta negativa amaga la idea d’imposar una visió única del que és o ha de ser Espanya.

Considerar Espanya com a patrimoni de la dreta és una greu equivocació, és tornar a aquella frase d’Antonio Cánovas del Castell: «És espanyol qui no pot ser una altra cosa». Aquesta visió demostra que en el regne d’Espanya tenim un sentit d’identitat feble. A què és degut? La mala salut del sentiment de pertinença espanyol enfonsa les seves arrels en la pròpia història, i més encara, amb el tracte que va donar la dictadura franquista als vençuts en la Guerra Civil, que esquerda el sentiment d’identitat amb l’exaltació a la unitat nacional.

Mentre el llenguatge sobre la identitat dels espanyols pateixi aquesta arterioesclerosi verbal, els problemes de convivència i de recuperació històrica no es resoldran, més aviat tot el contrari. No siguin tan obstinats, no aprofundeixin en l’abisme de les identitats!

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li