Núria Martí: ‘No saber corseca l’ànima: hi ha tantes coses que s’han silenciat i fa tant de mal, aquest silenci’

0
545

Òmnium Gironès va encarregar a Núria Martí (Calella de la Costa, 1966) escriure la història d’un nen a l’exili, de Joan Pachecho. ‘Demà tindrem sort’ (Curbet Edicions) relata el periple del jove i la seva família durant més de deu anys com a refugiats a França i les circumstàncies excepcionals que van viure


 

Què li va sorprendre més, de la història de Joan Pacheco?
Sobretot la manera com en Joan Pacheco explicava la seva història: amb serenitat i sense dramatismes. Els anys que va estar a l’exili, gairebé onze, van ser una odissea: des que passen la frontera amb la seva mare i el seu germà fins a arribar al nord de França i tornar, altra vegada, cap al sud. Van passar les mil i una. I s’escapen del retorn dels refugiats que volia el govern francès. Viuen unes circumstàncies diferents de les d’altres persones exiliades.

En Joan i el seu germà, Enric, amb la seva mare, Isabel, emprenen l’exili sense el seu pare. Com es van retrobar?
S’assabenten d’on és el pare, l’Àngel, a través dels diaris, que publiquen llibres dels presoners als camps de concentració. A la presó, on es trobaven, al nord de París, tenien accés al diari i van saber que estava a Argelers. La mare se’n va cap al sud amb els dos fills i creuen la França dividida amb l’ocupació alemanya durant la Segona Guerra Mundial i passar el control nazi. Encara no sé com ho van aconseguir. En Joan diu que van tenir molta sort. I d’aquí ve el títol: Demà tindrem sort. És aquest tarannà positiu el que els va salvar.

Junts tampoc van parar quiets.
Un exiliat només vol tornar, i com que no pot, sempre creu que estarà millor en un altre lloc. Van anar a treballar en diverses granges però si en una estaven malament, a l’altra, pitjor. El 1950 tornen a Catalunya.

El protagonista es treu al carnet de conduir amb quaranta anys i el primer que fa és anar a la Vajol.
És com un soldat que vol tornar al camp de batalla. Ell necessita tornar a França i fer el camí que va emprendre amb només vuit anys. Tot i que era molt petit, això el va marcar per tota la vida.

Llegint el llibre, sembla que puguem escoltar la veu d’en Joan.
Jo he estat l’instrument per explicar la seva història i he intentat ser tan fidel com fos possible a les seves paraules. Tenia la veu d’en Joan al cap, després d’haver-lo escoltat tantes tardes. Mercè Rodoreda diu que hi ha novel·les que se t’imposen i a mi se’m va imposar la veu d’en Joan.

La narració comença amb l’infart d’en Joan, ja gran, al seu hort.

Quan estàvem fent les entrevistes, en Joan va tenir un infart. Vaig decidir incorporar-ho: perquè se’n va sortir i encara té la voluntat de fer moltíssimes coses. I és el punt de partida.

És una història novel·lada?
Tot el que explico és real, però els recursos són literaris. És una biografia novel·lada o una novel·la testimonial. A més, hi ha hagut un procés de documentació, a través de fotografies i de recerca bibliogràfica. I vaig viatjar al sud de França, pels pobles on havia passat en Joan amb la seva família. El llibre és una combinació del que he vist, de la recerca i del seu testimoni.

Amb el seu treball, ha pogut reconstruir una memòria silenciada.
Aquest període històric sempre l’he sentit molt proper i de fet, encara és recent. El meu avi va estar en camps de concentració i mai no va explicar res. Per això ha estat un luxe sentir el testimoni d’en Joan. No saber és horrorós. Corseca l’ànima: hi ha tantes coses que s’han silenciat i fa tant de mal, aquest silenci. Fa mal no només a aquells qui ho han viscut, sinó als seus hereus. Hi ha silencis que s’han heretat i són una ferida oberta en moltes famílies. I és un plaer ajudar, en la mesura que es pugui, a recuperar aquesta memòria.

Avui dia, encara s’ha de parlar d’exiliats.
Quan vaig començar a escriure, encara no hi havia exiliats ni ningú a la presó. Quan va passar, vivia amb un neguit tan gran els esdeveniments, que em vaig col·lapsar i no podia escriure. Estava escrivint una història d’exili i em trobava amb gent a la presó i a l’exili. Al final, em vaig haver de sobreposar. Em vaig dir: «Ara més que mai has d’escriure», i vaig continuar.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz