Núria Esponellà: ‘El que ens fa patir de debò emocionalment és el que ens queda gravat per sempre’

0
826

Nascuda a Celrà (1959), fa temps que està establerta a la comarca de l’Alt Empordà. Entre moltes altres coses, és escriptora i professora. Autora de poemaris i novel·les, ha publicat diversos llibres: Gran Cafè, El mateix vell amor (Premi de Novel·la Ciutat de Badalona, 2000) i Una dona d’aigua, entre altres. El darrer, Ànima de tramuntana, li ha servit per guanyar el premi Prudenci Bertrana


A Ànima de tramuntana hi trobem la història de la Mínia, però també la de l’Ekinar escrita per la pròpia Mínia. Com va tot aquest procés creatiu?
Va ser complicat a l’inici per donar-li forma. Jo tenia clar que volia parlar de present amb una protagonista arqueòloga que descobria dues noves tombes, i que investigava sobre el passat.

I com es lliguen aquestes històries?
La clau va ser en el moment en què vaig trobar com la Mínia, que està passant un procés de dol, pot imaginar la vida d’aquesta altra dona ibera de la tomba, l’Ekinar. Les dues estan passant per un procés molt similar. Les dues dones s’entrellacen a través del sentiment. Els sentiments són universals i atemporals.

El dolor és una cosa atemporal?
Sí. Forma part de la vida i de la nostra història humana. Però el podem convertir en sofriment, si ens resistim a viure’l. No necessàriament ha de ser vist com una emoció negativa, pot ser una emoció que ens serveixi també per créixer.

És necessari patir per acabar creixent?
No ho seria… però per la manera com percebem la realitat ho acaba sent. Potser el que ens fa patir de debò emocionalment és el que ens queda gravat per sempre, tant positivament com negativament, per tant el dolor ens deixa una empremta que ens fa moure.

La història, i sobretot la figura de l’amiga de la protagonista, l’Estel, ens ensenya a mirar el dolor?
Fugir del dolor al final és incrementar-lo. És crear més sofriment. El patiment de no voler-lo fa que s’incrementi.

Així doncs, hem d’acceptar el dolor?
El dolor no es pot negar. Bé, d’acord, està aquí amb mi, l’accepto i intento entendre’l. Què m’està dient?, cap on em porta? Quan tenim dolor o tristesa ens els volem treure ràpidament de sobre. No ens han ensenyat a acceptar les emocions, i això és un error.

La història lliga amb el passat. Per què amb els ibers?
Ha estat molt difícil, ja que no hi ha dades històriques concretes sobre els ibers. N’hi ha moltes que ballen. Però volia parlar dels ibers i dels ancestres.

Hi trobem força referències de rituals. Tan importants són?
Jo crec que sí, i les hem perdut. Ara hi ha un buit. Què hi ha ara? Què és el que ens impulsa a la vida? De fet, el títol, Ànima de tramuntana, és el moment en què la vida ens trenca el paraigua i tenim l’opció de reconnectar amb la terra primer i després amb la nostra pròpia essència.

A part de tot això, li ha servit per guanyar el premi Prudenci Bertarana. Com n’és d’important aquest reconeixement?
Doncs per mi ho és molt, ja que són molts anys de treballar, de fer molta feina i picar molta pedra, que diuen. Jo crec que marca un punt d’inflexió a la meva trajectòria.

Ostres, déu-n’hi-do.
Sí, noto molt aquest reconeixement. El sento, em reforça, m’ajuda. Fa més de vint anys que estic fent aquest camí, i si no arriba aquest reconeixement pots quedar una mica desanimada. Estic contenta sobretot del feedback que rebo dels lectors. Ahir mateix en Marcel Mauri em deia que li havia agradat molt la novel·la.

Quin és el següent pas?
No ho sé. Em deixaré guiar per la intuïció, que és el que sempre m’ha funcionat més bé. Evidentment, continuar escrivint segur. Què? No ho sé. Sí que tinc una cosa al cap, narracions de retorn a la terra, un camí que he fet en els darrers anys.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li