#Notincpor, #novullodi

0
1189

Se sol dir, quan algú es mor, que la més gran pena és la de les persones que es queden. Els que sobreviuen amb dolor els seus darrers moments, i duen la seva absència, la seva enyorança al llarg dels anys. El gran mal, òbviament, és del qui es mor, i la gran pena i dolor dels que es queden. Els que resten amb la necessitat de refer, reinventar, recomençar o continuar la vida amb la ferida de la mort. Els atemptats terribles de la setmana passada a Barcelona i Cambrils no només pretenien matar gent, com més gent millor: pretenien condemnar-nos a refer, reinventar, recomençar o continuar la vida amb una ferida incurable de por i odi. La por i l’odi són la gangrena que infecta les ferides, no les deixen curar i sovint les fa mortals. Impedeixen que amb el temps, la reflexió, la reparació o els nous paradigmes de comportament evitin només situacions de violència. La por i l’odi engreixen infinitament la necessitat de venjança i la impossibilitat de la convivència. Els assassins –no mereixen altre tractament- pretenen sembrar la mort, però principalment la por i l’odi entre els vius. Són persones a qui una radicalització els ha dut a interpretar el món en clau de fòbia als altres, d’intolerància, de manca de respecte. I justament per això la millor de les nostres reaccions ha de ser el rebuig a la por i a l’odi que ells ens voldrien infondre. Perquè aquest és l’infern en el que ells viuen, i ens voldrien fer viure a tots nosaltres. Perquè la vida amb por i amb odi no és altra cosa que un infern. De la por ens podem conjurar amb la certesa que els nostres cossos d’emergències i seguretat, com bé han demostrat, fan una extraordinària feina que segurament mai lloem prou –gràcies, serveis d’emergències, bombers, personal sanitari i molt especialment Mossos d’Esquadra–. Amb menys dones i homes dels que els caldria, amb menys recursos, amb menys instruments dels que els corresponen, actuen com a una policia en la primera divisió de les europees. També ens haurem d’acostumar a les mesures d’autoprotecció, a la mirada al nostre entorn i a la col·laboració ciutadana que no sempre exercim amb responsabilitat, pensant que sempre hi ha algú que es cuida de nosaltres. Per foragitar l’odi, haurem d’aprendre a viure amb més educació, amb més tolerància, amb més igualtat d’oportunitats. Barrant el pas sense complexos a les intoxicacions i a les mentides dels extremismes de totes bandes que sovint es retroalimenten en la sembra d’odi. Obrint braços, cor i ments a la intel·ligència, a la racionalitat, a l’amor, a l’empatia. Això no és cap guerra de comunitats, ni de religions, ni de pensaments. Això és un país dins un món que vol viure lliure i en Pau, en la tolerància i el respecte. Ajudem-nos, consolem-nos, estimem-nos. Ningú ens imposarà la por, i menys encara l’odi.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li