«No mig viuràs, sinó que viuràs»

0
1308

Mentre la Marisé va arribar al seient de la ‘handbike’ després d’haver temptejat altres disciplines, en Pere va tenir clar des d’un primer moment que no renunciaria a pujar els corriols del seu entorn. Tots dos han fet centenars de quilòmetres, cadascú a la seva manera


Tant la Marisé com en Pere s’han aventurat a fer un gran nombre de disciplines esportives, sigui una lleu aproximació d’unes hores o una pràctica més continuada en el temps, però el que de debò els ha influenciat és rodar amb la handbike. Així ho acrediten les paraules d’ella –«és el meu esport preferit, sens dubte»– i el quilometratge d’ell: al voltant de 5.000 quilòmetres al manillar de la sitbike.

En el cas d’en Pere, de fet, va ser un amor a primera vista. Aficionat a la bicicleta de muntanya, va entrar de ple en el món de la handbike un any després de l’accident, quan va assistir al festival Sea Otter Europe de Girona, on va tenir la possibilitat de conèixer de prop el sector i encarregar un vehicle adaptat a les seves característiques i desitjos. «Els primers dies vas cohibit, no coneixes la màquina. Però a mesura que passa el temps vas agafant confiança i et comences a enfilar pels llocs».

Enfilar, sí. En Pere s’enfila amb la sitbike. «No vaig a fer pista, a mi m’agraden les pujades», puntualitza. Tant és així que un dels seus recorreguts favorits és el paisatge de Sant Feliu de la Garriga, a Viladamat, on hi ha ascensions notables. «Al principi els companys m’ajudaven en alguna pujada, però ara ja puc tot sol», comenta l’empordanès, qui també és un assidu a l’entorn del Montgrí, on ha fet rutes d’una quarantena de quilòmetres que, sovint, provoquen algunes crítiques pel seu ritme punyent: «A vegades faig sortides amb els companys del poble i m’han de posar fre, m’embalo massa!».

A diferència d’en Pere, la Marisé va arribar al seient de la handbike després d’haver temptejat altres disciplines. Es pot dir que la seva entrada a la modalitat va ser per la porta gran: al cap de poc temps, ja va participar en la Trailwalker, una prova solidària per equips que ressegueix un itinerari de 100 quilòmetres, però la figuerenca necessitava més al·licients. O més desafiaments, com se li vulgui dir. Després de fer diverses proves o rutes programades, com ara l’exigent Collada de Toses o el tram del Camí de Santiago des de Portugal, aquest 2019 ha tingut l’oportunitat de participar en Los 10.000 del Soplao, de Cantàbria, una activitat que l’ha captivat d’allò més: «Em va encantar. Vaig acabar morta perquè feia una fred terrible i vaig punxar roda dues vegades, però m’ho vaig passar molt bé i desitjo tornar a participar-hi, els paratges són increïbles».

Esdeveniments com la ruta càntabra, en certa manera, també serveixen per ampliar horitzons i carregar la moral: «Al principi només pensava en les coses que no podia fer, però arriba un dia en el qual decideixes, no sé com, que no es pot continuar així, que aquesta no és la vida que vols. T’adones que no mig viuràs, sinó que viuràs, i és llavors quan decideixes viure i realitzar proves com aquesta pel teu compte. Almenys, jo tenia la necessitat d’anar sola».

EL CARÀCTER. Tenir un xoc vital com el que han encaixat els dos protagonistes modula la manera d’enfocar les coses. En Pere, per exemple, reconeix que va ser ell qui, els dies posteriors a l’accident, va animar els seus: «No em vaig ensorrar, sinó que donava empenta a la família i als amics. Ara bé, quan vaig arribar a casa vaig topar amb la realitat, i allò sí que va ser dur. Però com que soc una persona activa, també vaig aprendre a espavilar-me, el pitjor que podia fer era quedar-me tancat i lamentar-me».
La Marisé, per la seva banda, subscriu les paraules d’en Pere i, també, les reforça mitjançant la seva experiència: «Des de l’accident m’ha canviat la manera de ser, ara valoro unes altres coses i m’adono de les tonteries que em preocupaven abans. No vull que se’m malinterpreti, però em considero una millor persona».

No és la seva última frase. Abans d’anar-se’n, deixa anar el darrer missatge, acompanyada de l’aprovació d’en Pere, que va fent que sí amb el cap amb una convicció tímida, però també concloent. «He descobert que m’agrada el temps, m’agrada valorar-lo cada dia».

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li