No ho entenc!

0
1070

Tinc la impressió, benvolguts lectors, que si féssim un repàs, tal com es diu ara, transversal, és a dir ràpid, dels fets històrics desenvolupats per la humanitat, una sensació d’esgarrifança ens recorreria el cos davant la remembrança de la sèrie de desfetes que les diferents cultures hem arribat a patir per, diguem-ho així eufemísticament, diferències de criteris.

Ara, assistim a la lectura d’aquests fets, moltes vegades considerats gloriosos pel romanticisme historiogràfic, sentint certs i proporcionals graus de responsabilitat davant les noticies dels fenòmens de les grans invasions, de les grans conquestes (unes desenvolupades cap a sol ponent i les altres dirigides cap a sol ixent) endegades i mantingudes de manera repetitiva per motius de fe (religiosa o ideològica, tan si val, perquè quan no ha estat Deu el seu justificant la política l’ha substituït), de poder, econòmics o tots a una, que l’absolutisme no ha estat solament una característica d’algunes antigues reialeses europees sinó que ha gaudit d’(in)oportunes actualitzacions pels totalitarismes, d’esquerra o de dreta, disfressats de democràcies, populars o no, però totes elles autoritàries.

Però no només la història antiga i la moderna són plenes d’esdeveniments que ara jutgem, sobre la base d’uns valors de concòrdia humana abans inexistents, com dolorosos; la vida diària ens colpeja amb notícies de flagrants transgressions dels drets humans, quan no amb casos que es consideren com a crims de lesa humanitat.

Recordar, sense caure en maniqueismes de bons i dolents (encara que ja sabem que els uns ho són, de bons i de dolents, més que els altres) la guerra dels balcans, ens remet a uns nivells d’estupor inassolibles perquè no s’ha produït aquesta en no se sap quina terra recòndita per disputes tribals, sinó en el cos d’una culturitzada Europa. O una mica més enllà, els desastres humanitaris que encara son vius i sagnants a l’orient mitjà fruit d’una confrontació d’interessos geoestratègics i econòmics.

Res no justifica, diuen els més saberuts i que s’autoconsideren més assenyats, l’enfrontament, la guerra, les persecucions, els assassinats, les deportacions, els exilis, les marginacions: ni Deus, ni religions, ni races, ni cultures, ni llengües, ni costums, ni pensaments polítics ni nacionalitats, per molt diferents que puguin ser i per variats interessos als que, amb ells com a motivació es puguin optar.

És amb aquesta dinàmica històrica, social, política i econòmica que no puc entendre com, amb una manifestada i exercida voluntat expressa d’uns, i potser amb la irresponsable deixadesa d’altres, no pugui entendre com ens anem clarament esllavissant, avui una mica més que ahir però sembla ser que bastant menys que demà, per la pendent que ens ha de conduir a unes situacions com les anteriorment descrites.

Ens separa la raça? Amb respecte a les minories, crec que no, que la gran, grandíssima majoria de ciutadans som de raça blanca.

Ens separa la religió? No; amb perdó dels ateus i els agnòstics, la discrepància es planteja, bàsicament, entre cristians, catòlics, apostòlics i romans, practicants o no, que veneren a un mateix Déu, a una mateixa Verge encara que tingui color de cara diferent (sense oblidar que de Verges morenes n’hi ha arreu d’España) i a uns mateixos sants.

Ens separa la cultura? No; tots hem begut a les fonts de la cultura ibera (Sembla ser que els primers habitants empordanesos coneguts ho eren d’ibers); a les de la cultura hel·lènica; a les de la romana; a les gòtiques; a les musulmanes; a les dels moviments filosòfics europeus… tots hem gaudit del romànic, del gòtic, del renaixement, barroc, modernisme…

Ens separa la llengua? Les llengües són subjectes passius, són eines a les mans humanes. Si ens separen és per específica voluntat nostra. Ens separem els costums? Ens han de separar? Quin és l’enfrontament que ha de causar ballar una sardana o una sevillana, un chotis o una jota quan els balls són l’expressió sincera d’alegria? Ens separa la nacionalitat? Hem de creure que donades les coincidències anteriors ens hem de considerar de nacionalitats no ja diferents sinó, inclús, enemigues? Ens separem els interessos econòmics? Ai, la, potser con la Iglesia hemos topado, Sancho! Però, tal i com anava el “partit”, l’entesa guanyava per golejada.

Per això no ho entenc.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li