No et pots fiar mai de ningĂş

0
805

La Sandra acabava de llevar-se. Tot just s’havia assegut a la tassa del vàter quan va sonar, impertinent, el telèfon. De manera no gaire airosa va caminar fins a la cuina per agafar l’aparell.
—Sí, digui?
—Sandra, soc la mare.
—Carai, mama! Podries haver trucat més tard, són quarts de vuit del
matĂ­!
—Ai nena, després marxes i no sents mai el mòbil. Està amb tu el Juanmi?
—Fa tres dies que no el veig, per què?
—Has insistit a preguntar-li com està el nostre assumpte?
—Més aviat el teu, voldràs dir. Sí, però tinc la sensació que m’està donant allargues: primer em va dir que el Walter José té molta feina, després que havia marxat a Colòmbia, i la darrera és que no ho pot tirar endavant perquè el metge està de vacances. Ah! I la més grossa: se li ha acabat la pasta que li vas donar i necessita dos mil euros més per anar greixant la màquina.

Què dius! Ni un duro més! Què s’ha cregut aquest poca vergonya! Escolta, Sandra, ja n’estic tipa dels homes. Aquest tio, a més d’un golfo _t’ho vaig dir el primer dia que el vaig veure_, és un estafador. Pot estar molt bo, tenir-te contenta i tot el que vulguis, però ens ha fotut ja set mil euros! I ara, encara en vol més!

—Jo també començo a estar tipa de les seves mentides, encara que, parlant de pocavergonyes, el teu nòvio deixa’l anar. Et va birlar seixanta mil euracos en menys d’un any i per culpa d’ell estem com estem. I això de tenir-me contenta, què vols que et digui. Darrerament té moltes reunions fora de Madrid i clar, com que és espia, no em pot dir on va. Encara que l’altre dia la camisa li feia una olor de patxuli que tirava d’esquena, i no crec que sigui fruit de les seves investigacions.

Ja t’ho diré ben clar, nena, tots dos són un parell de macarres, però més estúpides som nosaltres, que els anem al darrere. Jo ja en tinc prou! Vine a dinar i parlem.

La Sandra va tornar al bany. Sota la dutxa pensava que la seva mare tenia raó, en Juanmi les havia estat enredant i fins i tot dubtava que fos espia. El carnet del CNI podria ser fals. De fet, ella mai n’havia vist cap, abans. Mentre s’eixugava es va mirar al mirall. Es veia guapa: pits rodons i ferms, cintura estreta i, del que estava més orgullosa era del seu culet arromangat que portava boig el seu espia, sobretot al començament. Tragué de l’armari una samarreta blanca i uns texans que li quedaven com una segona pell, es va passar la pinta, un lleuger toc de colònia d’aroma suau, una mica de foscor als ulls i cap a la feina, que ja feia tard.

El matĂ­ se li va fer molt llarg, no es treia del cap que el Juanmi estava fent amb ella el mateix que el Mariano havia fet amb la seva mare. Li dolia acceptar aquesta realitat tan evident.

El metro anava ple de gom a gom, com sempre a aquella hora. Alguna mà, no precisament innocent, li palpava les natges. La Sandra lentament pujà la mà dreta fins a la solapa de la brusa, on tenia una agulla de cabota negra i amb un moviment ràpid i precís va clavar una puntada a la mà intrusa que, ofegant un crit, abandonà la seva exploració, amb una remor sorda de senglar fugint entre els esbarzers. Somriures còmplices d’una Babel de races i colors li retornaren el bon humor i l’acompanyaren fins que baixà com una reina a la parada de Príncipe Pio.

La mare vivia en un pis gran i vell, molt a prop del metro. Abans de pujar, va entrar a la pizzeria de sota per comprar una cuatro estaciones. No es fiava gaire de les reserves culinàries de la seva progenitora, i menys en l’estat d’emprenyament extrem en què es trobava. La Isia, Dionisia en el carnet d’identitat, la seva mare, l’esperava al replà de l’escala.

Sort que has portat una pizza, nena.

DANI TORRENT

La Sandra va somriure mentre la mirava. Es conservava molt bé la Isia: era austera en el menjar com un monjo budista i, el que estalviava en queviures ho invertia en cremes, mascaretes, massatges i gimnàs. Acabava d’arribar a la cinquantena, una edat perillosa, i després de la mort del pare havia decidit viure la vida al seu aire, amb amors de cap de setmana, fins que fa quatre anys conegué en Mariano, un bandarra, un autèntic tanguista: engominat, xulo, possessiu i vividor que l’havia ensarronat amb rams de flors, capses de bombons i paraules dolces, tot explicant-li grandeses de la seva vida d’especulador d’altes finances, un món que, desconeixent-lo absolutament, l’havia deixat embadalida.

Tot era fum. Quan se’n va adonar, ja portava més de seixanta mil euros invertits en «operacions especulatives d’alt rendiment» d’en Mariano. Tots els estalvis provinents de la venda de casa del poble després de la mort de l’àvia. Un bon dia, el tanguista es va despertar dient que ho havia perdut tot, que Madrid no estava fet per a ell i que se n’anava a Barcelona, on hi havia més sentit del negoci. A la Isia li va caure la bena dels ulls i aquell amor apassionat es transformà en odi visceral. Havia de recuperar la seva petita fortuna al preu que fos.

Aquí va ser quan va entrar en acció el Juanmi, el meu nòvio. Un dia que dinàvem junts, la Isia, dolguda en el més profund de la seva ànima i perjudicada en la seva butxaca, li va explicar el robatori d’en Mariano. En Juanmi, home d’acció, ple de recursos, proposà que, per un mòdic preu, ell podia fer que la meva mare se sentís venjada i al mateix temps recuperés la inversió perduda. La venda d’òrgans humans es paga força bé, tan sols calia matar al Mariano i vendre’l a peces. Ell tenia les persones adients que podien fer tota la feina, des de la desaparició material del lladre fins a la comercialització íntegra del seu cos. Aquell dia signaren un contracte de prestació de serveis.

S’havia complert el termini i en Juanmi seguia donant llargues…

La Isia quasi no va tastar la pizza, portava massa hidrats de carboni. La Sandra se la va acabar, tenia gana i el pes no li era un problema, almenys per ara.

—Au, nena, acaba i anem a la policia a denunciar el Juanmi per estafa, va dir resolta la Isia. Has portat el contracte?
—El tinc al bolso, però mama, vols dir que amb aquest paper tenim prou per denunciar-lo per estafa? Pensa que en el contracte li demanem que mati una persona i em sembla que ens pot perjudicar.
—Ai! No diguis bajanades. Que hi ha hagut algun mort? Més aviat el que tenim és un viu, i molt viu!, que ens ha fotut els diners sense complir el que tenia signat. Llegeix el contracte, si us plau!
—«Reunits el Sr. Juan Miguel tal i tal, agent del CNI, i les senyores Dionisia i Sandra […], encarreguen al Sr. Juan Miguel, que accepta, la feina de […] a travĂ©s d’una persona de la seva confiança, aconseguir la mort accidental del Sr. Mariano […], i un cop executada, que es procedeixi, per personal mèdic titulat, a l’extracciĂł de tots els òrgans vitals que puguin ser comercialitzats en el mercat universal òrgans, fins a obtenir un mĂ­nim de seixanta mil euros, que li seran reintegrats a la Sra. Dionisia (Isia) en compensaciĂł pels deutes que el difunt tenia amb ella. La resta quedarĂ  en poder de D. Juan Miguel, en compensaciĂł pels serveis prestats. Per les despeses de l’execuciĂł material de l’encĂ rrec, Isia ha entregat, amb anterioritat, set mil euros a Juanmi, essent aquest contracte formal carta de pagament. A Madrid, a […] de […].»
—Ho ha fet? No! El Mariano està més fresc que un enciam amb tots els seus òrgans intactes, fent mal per Barcelona. I a sobre, el cabró del teu nòvio ens ha fotut set mil euros per la cara i en demana dos mil més. Això és una estafa com una casa de pagès. Anem! Ja veurà aquest paio qui és la Isia!

«La policia Nacional va detenir fa dues setmanes a Madrid una dona, la seva filla i el xicot d’aquesta quan elles van anar a comissaria a denunciar que aquest últim els havia estafat perquè van acordar matar el nòvio de la primera per vendre els seus òrgans, i l’home no va complir el tracte». Titular de successos de La Vanguardia del 27 de juny del 2019.

Potser la història va anar d’aquesta manera…

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li