No ens enganyem

0
889

Lector, aquest setmanari arriba a les teves mans l’11 de setembre del 2018. No sé què deuria un dia com avui, un dia de manifestació i reivindicació, un dia en què hauríem de pensar en quina societat som i en quina societat volem ser. L’anàlisi quedarà per a una altra ocasió, però sí que he seguit l’actualitat d’aquests dies previs a la Diada, sí que he vist, llegit i escoltat les declaracions d’uns i d’altres, fins i tot, per primera vegada en molts anys, he sentit que discrepava de l’opinió del mestre Iñaki Gabilondo, per cert, un dels seus videoblogs, el del 4 de setembre, portava per títol: «Prohibit enganyar»; en aquest es referia a les entrevistes que li van fer a la cadena SER a Pedro Sánchez i a TV3 a Quim Torra, i opinava i es posicionava respecte a les dues entrevistes (busqui el lector a la web de la cadena radiofònica aquesta opinió i jutgi per si mateix). Doncs bé, utilitzant el títol del mestre i modificant per fer-la primera persona del plural, intentaré exposar la meva opinió del perquè hauria d’estar prohibit enganyar-se.

No ens enganyem, tots no som iguals davant la llei, per molt que ho proclami la tan portada i portada Constitució del 1978. Un exemple. Quan s’intenta obrir una investigació judicial sobre els negocis del rei emèrit, Joan Carles I, el PSOE, el PP i Ciutadans voten perquè no s’investigui a qui havia de ser el primer ciutadà del regne d’Espanya a donar exemple, a portar una vida d’immaculada honradesa; que no sigui investigat, ni de bon tros cridat a declarar en un jutjat, quan hi ha indicis sobre una conducta poc exemplar. Aquests partits sustenten l’statu quo actual i impedeixen amb els seus vots i amb excuses peregrines la investigació sobre els dubtes a l’honorabilitat dels negocis i la conducta del monarca emèrit.

No ens enganyem, els grans mitjans de comunicació del regne d’Espanya donen suport a les actituds bel·ligerants, de partits els cromosomes dels quals són feixistes, respecte a Catalunya. Aquests mitjans obliden l’origen del conflicte de Catalunya i l’Estat, obliden un principi democràtic bàsic: cap govern, cap partit, cap tribunal constitucional, cap llei, per més que figuri a la carta magna, està per sobre de l’opinió expressada a través dels representants polítics al Congrés dels Diputats, al Parlament de Catalunya i ratificada pel poble, com va ser el cas de l’Estatut. Els catalans, així ho ha reconegut el mateix Pedro Sánchez, no tenim l’Estatut que vam votar, atès que va ser amputat per uns magistrats mediatitzats per l’interès d’un Partit Popular gangrenat per la corrupció.

No ens enganyem, el govern d’Espanya encara no ha fet una proposta al poble de Catalunya. Dir que s’ha d’aprovar en referèndum l’autogovern és no voler saber ni veure el que ha passat -des de la sentència del Tribunal Constitucional el 2010- fins ara, és intentar negar una realitat constant i sostinguda: una immersa majoria de catalans volem votar en un referèndum acordat, com volem ser governats, sota quin estatus i si volem continuar pertanyent o no al regne d’Espanya, així de senzill i democràtic. El resultat no el podem saber, ja que l’Estat, tots els seus mitjans i la inestimable ajuda dels grans mitjans de comunicació creen una realitat defectuosa, parcial i interessada del viure cada dia de Catalunya. Es crea una realitat dirigida a la resta dels pobles d’Espanya, per fomentar una opinió que, arribat el cas, justifiqui una actuació contundent i violenta de l’Estat contra Catalunya. Ells, i partits com Ciutadans, el PP i el PSOE busquen crear un ambient d’enfrontament i de violència propiciat per crear una nova realitat. Aquesta manera de procedir no és nova, es va assajar i es va posar en pràctica a Euskadi. Ara, es fa el mateix quan es pretén jutjar uns membres dels Comitès de Defensa de la República (CDR), per terrorisme i rebel·lió o quan el procediment judicial contra el Procés genera seriosos dubtes a altres juristes espanyols i europeus.

Mentre s’acusa de rebel·lió, sedició, de cop a l’Estat i de no sé quants delictes més als polítics del Govern de la Generalitat i a Jordi Sánchez i Jordi Cuixart i al major Trapero, no s’informa dels incompliments sistemàtics de les promeses sobre infraestructures, inversions de l’Estat, Catalunya, o les competències autonòmiques derogades o suprimides o enviades a un Tribunal Constitucional o al Tribunal Suprem, pel govern de Mariano Rajoy, i que manté, almenys fins al moment, el govern de Pedro Sánchez.

En això de les promeses incomplertes, de les paraules buides, el PSOE i el PP s’assemblen molt, de fet actuen de la mateixa manera. Aquestes maneres de procedir em recorden un refrany que sentia sempre a la meva mare: «Molt t’estimo, gosset, però pa, poquet». Sí, se’ns vol molt però s’envien policies nacionals i guàrdies civils al crit de «a por ellos»; es reprimeix cruelment als ciutadans de Catalunya i només s’atura la repressió, quan des de les cancelleries europees es recomana a Mariano Rajoy el cessament de la bàrbara repressió que mostren les imatges. Dies després, el ministre d’Exteriors queda en evidència, en una entrevista televisiva a la BBC, quan diu que les imatges de la repressió són un muntatge. Llavors, el periodista britànic li recorda que les imatges emeses han estat gravades per un dels seus càmeres: no les va enviar cap mitjà de comunicació català ni van ser captades a les xarxes socials. No ens enganyem, el govern actual, de Pedro Sánchez, parla de diàleg i diàleg i més diàleg sense propostes clares, sense tenir present els incompliments, respecte a Catalunya, dels governs anteriors del PP i el PSOE, que la seva credibilitat està en dubte. Potser, el govern el precari govern socialistes hauria d’aplicar el refrany: «Obres són amors, i no bones raons». Enviar i mantenir més policies nacionals i guàrdies civils a Catalunya, amenaçar amb el mantra del 155 no és precisament apostar pel diàleg. Tot el que s’ha expressat fins aquest paràgraf no vol dir que des de Catalunya s’estigui fent tot bé. En un moment, l’exemplar conducta de la majoria del poble de Catalunya, manifestada en la via pública any rere any, des del 2010, amb manifestacions multitudinàries i pacífiques, es va posar en dubte per algunes decisions preses al Parlament o pel Govern de la Generalitat. Errors que s’estan pagant amb presó i exili; penes desmesurades per les equivocacions comeses. No ens enganyem, les manifestacions de l’11 de setembre, la convocatòria de l’1 d’octubre i les manifestacions que després de la brutal repressió es van succeir als carrers i les places de tot Catalunya són d’una aclaparadora majoria comparades amb les manifestacions convocades pels anomenats partits constitucionalistes. Comparin dades, comprovin el nombre de manifestants i no es diguin a engany. I, per favor, no es creguin el discurs de l’odi.

Hi ha una opinió de José Saramago que hauria de portar a una reflexió profunda: «Els feixistes del futur no tindran aquell estereotip de Hitler o de Mussolini. No tindran aquell gest de dur militar. Seran homes parlant de tot allò que la majoria vol sentir. Sobre bondat, família, bons costums, religió i ètica. En aquesta hora va sorgir el nou dimoni, i tan pocs percebran que la història s’està repetint.» Identifica el lector aquests neofeixistes? A mi, quan veig Albert Rivera i Inés Arrimadas i analitzo la seva actitud no verbal i les seves paraules em recorden sempre la reflexió del Premi Nobel de Literatura portuguès. Quan sento, veig i analitzo l’entrevista de Lídia Heredia, a Els matins de TV3, a Albert Rivera, i escolto, veig i analitzo les seves respostes, penso que la intolerància i la parcialitat no haurien de formar part del seu discurs polític. Albert Rivera utilitza un mitjà parcial, com RTVE, un sens fi de diaris digitals o en paper i els mitjans radiofònics, d’àmbit estatal, per les seves proclames, per opinar, segons la seva versió, d’una realitat que dista molt, per exemple, de la meva percepció de la realitat quotidiana a Catalunya. I, pel que fa als meus companys de professió i en la seva defensa, només puc dir que els periodistes no som els amos dels mitjans de comunicació.

Els mitjans responen als interessos dels accionistes que els sustenten. Serveixi una frase d’un exdirector del diari El País, que va venir a dir (no tinc la cita textual) que en les redaccions es vivia millor i s’era més lliure quan en el Consell d’Administració de l’empresa periodística no s’hi asseia cap entitat financera. Qui mou els fils de la societat intenta generar una opinió favorable als seus interessos. I, aquí, el marge que li queda al periodisme, per explicar i exposar el que de veritat està passant és molt petit. No ens deixem enganyar.

Aquesta setmana passada, un grup d’eurodiputats ha visitat els polítics presos catalans. En una entrevista televisada, una de les parlamentàries va qualificar de presos polítics als empresonats pels successos d’octubre del 2017, a Catalunya. El govern de Pedro Sánchez sembla fer oïdes sordes a aquesta opinió política. Una opinió que es va manifestar a favor de la democràcia, subratllant la democràcia com el gran valor de la Unió Europea. Una opinió que va mostrar la seva disconformitat amb el Procés i, també, amb la manera d’actuar i procedir del regne d’Espanya respecte a la qüestió catalana. Una opinió que va ser una crida al diàleg i la concòrdia.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li