Ni puta ni espia ni violoncel·lista

0
637

Hi ha lectors/espectadors que confonen realitat i ficciĂł. SĂłn aquells que quan troben pel carrer l’actor que fa de malvat a la sèrie de moda l’insulten i pensen que estaria millor mort, i serien capaços de denunciar-lo a l’autoritat pertinent absolutament convençuts que a casa seva, de ben segur, els agents hi trobaran l’arma del crim. SĂłn gent generalment desvagada amb molt de temps lliure i generalment mal gestionat que no distingeix la realitat de la ficciĂł. I la novel·la Ă©s, òbviament, un gènere de ficciĂł, i l’escriptor aquell qui li dona forma i construeix una història amb uns personatges. Si aquell que escriu volguĂ©s fer-ho sobre si mateix i exposar les seves intimitats escriuria un altre gènere, conegut com a autobiografia. És mĂ©s, aquells que construĂŻm personatges tenim gran tendència a l’observaciĂł externa. Una tarda de primavera que vaig compartir a Barcelona amb Baltasar Porcel, ja fa uns anys, mentre berenĂ vem m’ho va confessar obertament: la vida mateixa ofereix grans arquetips extrets de la mĂ©s absoluta realitat, la grĂ cia de la literatura radica a crear mons versemblants a partir de la realitat desdibuixant-la, o utilitzant la creativitat que Ă©s una de les habilitats indispensables de què disposem aquells que ens dediquem a l’escriptura. Veritablement, Ă©s un fet que la realitat supera sempre la ficciĂł. Aclarit això, no deixa, però, de sorprendre el prototip que llegeix de manera morbosa i tafanera el text cercant possibles indicis inexistents i establint-hi paral·lelismes amb la vida real de l’autor… El cervell ben moblat distingeix realitat i ficciĂł grĂ cies a l’escorça prefrontal mitjĂ  i a la singlada posterior, la distorsiĂł entre el que Ă©s real i l’imaginari s’anomena psicosi. De tant en tant, però, apareix algĂş amb aparença de normalitat i et pregunta:

—Les cames de la portada són teves?

O bĂ©, afirmen sense rubor que la Lola PĂ ton era la propietĂ ria de la Torre Basca i es deixarien matar davant tal afirmaciĂł, sense entendre que Ă©s un personatge de ficciĂł, i per tant que mai no va existir…

I seguint amb el desvari:
—No sĂ© com la vas poder escriure des de la Torre Basca…
Resposta meva:
—Va ser el millor lloc per escriure-la, els matins tothom dormia i tot era silenci fins ben entrada la tarda.
I retornen a l’atac:
—Aaaah! Clar, i t’ho dictava la Lola…
O per acabar-ho d’arreglar n’hi ha que continuen en fase al·lucinatòria:
—Tu vas fer d’espia? I no et feia por?

I mentre els teus llavis somriuen, les teves cames volen arrencar a córrer en direcció contrària, i internament penses: «Encara sort que no m’ha preguntat si faig de madame i s’ha quedat tan ample».

És gent que no entén d’ironies, ni ficcions, ni personatges, i que explicar-los a determinades altures de la vida obvietats com ara que les imatges de les portades les protagonitzen models, o que al cinema qui fa de dolent és un actor interpretant un paper en el seu rol d’intèrpret, o que els autors de novel·la recreem una història producte de la invenció, i que aquells que cada dia ens expliquen els fets reals d’interès públic s’anomenen periodistes, et sembla una franca pèrdua de quelcom molt valuós, que és el temps. De vegades, però, seguint aquella idea que és millor no trencar-los l’aire, venen ganes de respondre:

—Nooo, en Mussolini era un tros de paaaa, havíem fet molts rissottos plegats.

A veure quina cara hi posa… Però l’actitud mĂ©s aviat Ă©s d’aquelles de «Què m’has d’explicar tu a mi…». I a les primeries el desconcert no t’abandona, i desprĂ©s entens que hi ha gent per tot.

TambĂ© hi ha qui s’enfada amb tu perquè a un determinat personatge li has construĂŻt un final a parer seu injust i immerescut… Ja se sap, qualsevol final sempre Ă©s un mal final, que deia Margarit.

D’anècdotes d’aquest tipus en duem tots els del sector una semal plena, o si no que li preguntin al Javier Cercas, o a l’Anna Carreras… Encara que fets com aquests es remunten ja a temps d’Alexandre Dumas… Aquest darrer en ser abordat per un lector que li va etzibar:

—El darrer títol de la vostra obra no té sentit (Referint-se al Buit dolorós). El buit mai no pot ser dolorós.

Dumas sense cap mena de diplomĂ cia li va respondre:

—Com que no? Està clar que vostè mai no ha tingut mal de cap.
Com deia Pla, tothom es veu amb cor d’opinar de qualsevol cosa… I si hi ha qui es creu NapoleĂł, hi ha qui es creu crĂ­tic literari.

Potser, ben pensat, algun dia totes aquestes anècdotes les hauríem de reunir en un llibre abans no ens passin al davant, però de moment i fins que això no arribi els tinc a punt una nova novel·la que espero que els agradi: La melodia blava de la memòria, i malgrat que em sàpiga greu decebre algú, aprofito des d’aquí per aclarir que, ni que sigui al meu pesar, jo no soc violoncel·lista.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz