Ni puta ni espia ni violoncel·lista

0
534

Hi ha lectors/espectadors que confonen realitat i ficció. Són aquells que quan troben pel carrer l’actor que fa de malvat a la sèrie de moda l’insulten i pensen que estaria millor mort, i serien capaços de denunciar-lo a l’autoritat pertinent absolutament convençuts que a casa seva, de ben segur, els agents hi trobaran l’arma del crim. Són gent generalment desvagada amb molt de temps lliure i generalment mal gestionat que no distingeix la realitat de la ficció. I la novel·la és, òbviament, un gènere de ficció, i l’escriptor aquell qui li dona forma i construeix una història amb uns personatges. Si aquell que escriu volgués fer-ho sobre si mateix i exposar les seves intimitats escriuria un altre gènere, conegut com a autobiografia. És més, aquells que construïm personatges tenim gran tendència a l’observació externa. Una tarda de primavera que vaig compartir a Barcelona amb Baltasar Porcel, ja fa uns anys, mentre berenàvem m’ho va confessar obertament: la vida mateixa ofereix grans arquetips extrets de la més absoluta realitat, la gràcia de la literatura radica a crear mons versemblants a partir de la realitat desdibuixant-la, o utilitzant la creativitat que és una de les habilitats indispensables de què disposem aquells que ens dediquem a l’escriptura. Veritablement, és un fet que la realitat supera sempre la ficció. Aclarit això, no deixa, però, de sorprendre el prototip que llegeix de manera morbosa i tafanera el text cercant possibles indicis inexistents i establint-hi paral·lelismes amb la vida real de l’autor… El cervell ben moblat distingeix realitat i ficció gràcies a l’escorça prefrontal mitjà i a la singlada posterior, la distorsió entre el que és real i l’imaginari s’anomena psicosi. De tant en tant, però, apareix algú amb aparença de normalitat i et pregunta:

—Les cames de la portada són teves?

O bé, afirmen sense rubor que la Lola Pàton era la propietària de la Torre Basca i es deixarien matar davant tal afirmació, sense entendre que és un personatge de ficció, i per tant que mai no va existir…

I seguint amb el desvari:
—No sé com la vas poder escriure des de la Torre Basca…
Resposta meva:
—Va ser el millor lloc per escriure-la, els matins tothom dormia i tot era silenci fins ben entrada la tarda.
I retornen a l’atac:
—Aaaah! Clar, i t’ho dictava la Lola…
O per acabar-ho d’arreglar n’hi ha que continuen en fase al·lucinatòria:
—Tu vas fer d’espia? I no et feia por?

I mentre els teus llavis somriuen, les teves cames volen arrencar a córrer en direcció contrària, i internament penses: «Encara sort que no m’ha preguntat si faig de madame i s’ha quedat tan ample».

És gent que no entén d’ironies, ni ficcions, ni personatges, i que explicar-los a determinades altures de la vida obvietats com ara que les imatges de les portades les protagonitzen models, o que al cinema qui fa de dolent és un actor interpretant un paper en el seu rol d’intèrpret, o que els autors de novel·la recreem una història producte de la invenció, i que aquells que cada dia ens expliquen els fets reals d’interès públic s’anomenen periodistes, et sembla una franca pèrdua de quelcom molt valuós, que és el temps. De vegades, però, seguint aquella idea que és millor no trencar-los l’aire, venen ganes de respondre:

—Nooo, en Mussolini era un tros de paaaa, havíem fet molts rissottos plegats.

A veure quina cara hi posa… Però l’actitud més aviat és d’aquelles de «Què m’has d’explicar tu a mi…». I a les primeries el desconcert no t’abandona, i després entens que hi ha gent per tot.

També hi ha qui s’enfada amb tu perquè a un determinat personatge li has construït un final a parer seu injust i immerescut… Ja se sap, qualsevol final sempre és un mal final, que deia Margarit.

D’anècdotes d’aquest tipus en duem tots els del sector una semal plena, o si no que li preguntin al Javier Cercas, o a l’Anna Carreras… Encara que fets com aquests es remunten ja a temps d’Alexandre Dumas… Aquest darrer en ser abordat per un lector que li va etzibar:

—El darrer títol de la vostra obra no té sentit (Referint-se al Buit dolorós). El buit mai no pot ser dolorós.

Dumas sense cap mena de diplomàcia li va respondre:

—Com que no? Està clar que vostè mai no ha tingut mal de cap.
Com deia Pla, tothom es veu amb cor d’opinar de qualsevol cosa… I si hi ha qui es creu Napoleó, hi ha qui es creu crític literari.

Potser, ben pensat, algun dia totes aquestes anècdotes les hauríem de reunir en un llibre abans no ens passin al davant, però de moment i fins que això no arribi els tinc a punt una nova novel·la que espero que els agradi: La melodia blava de la memòria, i malgrat que em sàpiga greu decebre algú, aprofito des d’aquí per aclarir que, ni que sigui al meu pesar, jo no soc violoncel·lista.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz