New Deal

Quan els escric aquestes línies, benvolguts lectors, acaben de donar-se les primeres estimacions oficials del resultat de les eleccions presidencials franceses, segons les quals Marine le Pen líder del Front Nacional i Emmanuel Macron candidat de En Marche, una nova formació de caire diguem-ne centrista, s’enfrontaran en la segona volta de votacions que el sistema electoral gal preveu quan cap dels candidats no ha obtingut majoria superior al 50 per cent dels vots.

No Ă©s nova aquesta situaciĂł i de l’experiència obtinguda en altres comicis, podrĂ­em augurar que el proper president de la repĂşblica de la repĂşblica de la libertĂ©, Ă©galite, i fraternitĂ© serĂ  aquest economista que havent treballat per a la banca Rotschild fou tambĂ© assessor econòmic del socialista Hollande, perquè com en altres ocasions, la resta de forces, les conservadores i les socialistes, ja han demanat als seus electors que frenin el partit ultradretĂ  en considerant-lo un risc. Un perill pel qual no nomĂ©s França es veu amenaçada, sinĂł tambĂ© altres paĂŻsos europeus com Ă€ustria amb el Partit de la Llibertat; Holanda amb el prĂ cticament homònim Partit per la Llibertat; Alemanya amb el de l’Alternativa per Alemanya; Dinamarca amb el Partit Popular Danès, (podrĂ­em continuar citant els casos de Hongria, d’ItĂ lia, de Grècia… i qui sap si tambĂ© haurĂ­em d’incloure el fenomen del Brexit encara que els anglesos, uns mestres en el cinisme de les formes, ho practiquin own way), perill resultat de que, les dades sĂłn les dades, hi hagi gent que es revolta, sinĂł contra el sistema (no els traguem a les noves generacions d’esquerra radical la seva auto definiciĂł), sĂ­ contra un estat de decadència, i cerquen la soluciĂł en el que consideren les arrels de la seva pròpia i especĂ­fica idiosincrĂ sia nacional.

Però no només per la vella Europa es troba l’opinió pública i publicada preocupada davant aquest declivi del model de societat creat per l’esquerra socialdemòcrata, sinó que també es lamenta perquè allà, a l’altra ribera de l’oceà, el lideratge dels que hem considerat valors sociològico polítics de pel cap baix la darrera cinquantena hagi estat atorgat i assumit per qui proclama, amb un nacionalisme gens dissimulat, que primer són els seus, els seus ciutadans en general, no a l’estil maniqueu que emprem d’aquest costat, els del seu partit.

Segons el que es publica, el perill principal d’aquestes formacions radica en que és la xenofòbia, és a dir l’odi a l’estranger, la característica principal del seus programes; però no només això, si a la dreta se li atorga un cert tuf de antisocial o anticlasses populars o menys afavorides, no cal fer gaires esforços per imaginar-se el grau de temor que tals formacions generen. Però la tossudesa dels fets ens confirma que en tots els casos, els nostres més propers i l’americà, aquestes formacions han anat assolint la seva progressió i el seu relatiu èxit gràcies precisament al recolzament d’una bona part d’electors que en altres moments votaven grups d’esquerra. Què està passant, es la xenofòbia la causa o és la xenofòbia l’expressió, el símptoma de quelcom més greu, la reacció davant problemes pels que no es troben solucions?

Penso que és aquesta pregunta la que ens devem formular i analitzar, sense maniqueismes partidisticament interessats, les circumstàncies socials, econòmiques i polítiques que ens envolten; perquè si considerem que l’ultra dretisme és perniciós no serà suficient una aliança a la contra sinó que, pensant en positiu, haurem d’intentar elaborar un diagnòstic sincer i objectiu que ens permeti aplicar el tractament corrector adequat als mals que ens afligeixen.
Gaudeix de bona salut el nostre sistema o, al contrari, es troba esgotat i per tant en decadència i incapaç de respondre a les demandes populars? No serà que hem de tornar crear un nou model de societat i recuperar o reinventar nous valors cívics que tornin a fonamentar i il·lusionar la convivència lluny de radicalismes siguin de dreta o d’esquerres?

Si no som capaços de crear aquesta espècie de New Deal, de res no serviran les aliances front als maximalismes: les passions primàries rebrotaran i caminarem cap a una nova etapa d’indesitjable enfrontament social.