Necessitem temps per pensar

Jules Verne va escriure La volta al món en 80 dies. Julio Cortázar, La volta al dia en 80 mons; ambdues novel·les magistrals i belles. Parlo d’aquestes voltes al món i al dia, no per parlar de literatura–que sempre ens ajuda a pensar–; ni vull estendre’m enumerant i citant a autors. He triat els títols d’aquests creadors per emprendre la meva particular volta al món i al dia en deu mil caràcters, més o menys.

El primer tram del dia, em fa viatjar de Roses a Pau passant pels Estats Units.

Era cap al tard, a la nit, i portava el meu fill a assajar l’obra d’Els Pastorets. Com sempre, que van amb mi en trajectes curts, la ràdio estava fixa en un dial concret. La periodista li preguntava a un analista què pensava l’expert dels nomenaments del futur gabinet de Donald Trump. En aquest moment el meu fill em comenta: “Papa, els meus companys de classe estan molt preocupats amb Donald Trump. Pensen que amb ell esclatarà la tercera guerra mundial.” Faltaven pocs metres per arribar a Pau, tenia pocs arguments i informació per desmuntar el seu pessimisme. Solament se’m va ocórrer dir-li que en l’últim mandat de Ronald Reagan —un president nord-americà amb el mateix ideari que l’actual president electe dels Estats Units—, va governar sofrint la malaltia d’Alzheimer. Li vaig dir que no es preocupés, que el govern d’un país està format per moltes persones i que el poder del màxim mandatari està supeditat a altres poders, siguin polítics o d’una altra índole. Quan hores després vaig anar a buscar-ho, el noi sortia alegre de l’assaig i una mica preocupat perquè tenia l’endemà un examen.

Vaig pensar i vaig llegir alguns estudis de política exterior i vaig buscar els orígens dels conflictes dels anys 30 del segle XX. No tractava de fer un exercici d’història comparada, encara que sí buscar les possibles similituds entre aquells anys i aquest temps nostre. Necessito més temps per pensar i estudiar-ho. L’única idea que tinc sobre els núvols negres del futur immediat és que necessitem el vent de tramuntana perquè el sol brilli en la seva esplendor i el cel i la terra apareguin clars davant els nostres ulls. Els pobles són el vent, que diria el poeta, i si són conscients de la seva força, marxaran els núvols i els seus negres presagis.

Una altra volta al dia, més aviat al dial i a les telenotícies.

Tenia 81 anys. Va morir de pobresa i de solitud. Es deia Rosa, vivia a Reus i, en els últims mesos de la seva vida, li van tallar la llum. S’il·luminava amb veles. Una d’aquestes veles va calar foc en l’habitatge de Rosa. Va morir sola, pobra, sense solidaritat social, indiferent i invisible per al món. Però, la seva mort, s’ha convertit en un símbol per als mitjans de comunicació i, arrossegats per la informació, per a polítics i empresaris.

Rosa i pobresa energètica omplen titulars en els mitjans de comunicació. Però la mort d’aquesta anciana de 81 anys és conseqüència directa d’una societat en la qual importa més el benefici econòmic que la vida de les persones. Ara, abans que aquesta notícia sigui oblit, polítics i empresaris es culpen mútuament del que ha succeït i els mitjans de comunicació carreguen la munició de la culpa per retratar a uns i a uns altres, però no recordo que cap mitjà hagi dedicat paraules escrites o llegides a preguntar-se pel sentiment de solitud i abandó que sens dubte va haver de sentir una persona, que almenys els dos últims mesos de la seva vida, va passar les seves hores en silenci i sense la companyia de la televisió o la ràdio, aquests dos electrodomèstics que fan de música de fons en la vida d’aquells que sofreixen el mal de la solitud. Algun dia, quan mori una altra persona per pobresa energètica i els mitjans es dignin a informar sobre tan cruel succés, algú escriurà o llegirà una opinió en la qual és disserti sobre les vides del silenci, sobre els desvalguts i abandonats que se senten milers, tal vegada, milions de ciutadans que són atacats per l’ansietat i la por de patir aquesta malaltia.

Els recomano la lectura de L’home neix en l’holocè, de Max Frich. En aquest petit llibre s’explica la vida d’un jubilat suís que viu sol i va perdent la memòria. Per recuperar-la i, per lluitar contra la seva solitud, es dedica a transcriure paràgrafs d’una enciclopèdia. Necessito temps per pensar sobre això.

Volta al dia.

Les imatges del bombardeig de l’últim hospital d’Alep em fan plorar. La visió és dantesca. No puc seguir veient aquestes imatges tranquil·lament  davant la televisió. Són vides de debò, no és una ficció catastròfica sobre les maldats del tirà de torn. Els tirans, els dictadors són ajudats, de vegades, pels nostres governs democràtics, i sempre, els suports es deuen a interessos estratègics, és a dir, a interessos econòmics. En les guerres es destrueix tot i tot escasseja, tot, menys el tràfic de persones i d’armes. Tot, menys drogues, prostitució, tabac i alcohol.

A Alep, al costat de la misèria humana i els seus covards i tirànics bombardejos, floreixen voluntaris de cascos blancs que socorren els ferits dels bombardejos, que intenten trobar entre els enderrocs a supervivents i restes de material sanitari per guarir les ferides del cos. Les ferides de l’ànima romandran mentre les víctimes  de la guerra visquin.

Busco informació en un intent de donar coherència a aquesta volta al món en un sol dia. Analitzem una suposició, que li ha donat molts vots a Donald Trump, en la seva carrera electoral per arribar a la Casa Blanca: El 13 de juny de 2016 el candidat republicà a President dels Estats Units declarava: “Hem de parar l’enorme flux de refugiats sirians que entren als EUA. No sabem qui són, no tenen documents i no sabem quins són els seus plans.” El magnat venedor d’immobles feia aquesta declaració un dia després dels atemptats en la discoteca Premi d’Orlando (Florida). La realitat desmenteix aquesta afirmació destinada a generar por i odi en la ciutadania nord-americana. Vegem: hi ha al voltant de 5,5 milions de persones que han fugit de Síria des que va començar la guerra. De tots aquests milions de desplaçats, uns deu mil (10.000) s’han refugiat a Estats Units. La por és l’argamassa del poder per seguir mantenint-se.

Una altra volta al dia.

A casa d’uns amics parlem que el 2017 se celebrarà el centenari de la Revolució d’Octubre, és a dir, cent anys de la revolució russa. Al principi, va florir la cultura, les grans avantguardes artístiques, literàries, musicals i cinematogràfiques es van deixar influir per aquell esclat de creativitat que va néixer després de l’enderrocament de l’últim tsar. Aquella creativitat la va combatre i enterrar per Stalin, que va promulgar les grans purgues i persecucions. Llavors, la cultura va donar pas al realisme socialista. Després de la Segona Guerra Mundial, la Guerra Freda i després d’aquesta, l’enfondrament de l’imperi soviètic. L’any del centenari, el president Putin, que va créixer en els embornals del KGB, l’antic servei secret soviètic, celebrarà el triomf i la derrota de la revolució russa, possiblement, amb la seva política de bombardejos en la dessagnada Síria.

De tornada a casa, decideixo posar-me música al cotxe. Necessito pensar i alegrar-me, per a això el concert per a mandolina de Vivaldi és un bon remei.

Vaig a la presentació de l’últim llibre de Marina Garcés a la biblioteca de Figueres. Quin goig per al pensament escoltar la presentadora i la dissertació de l’autora del llibre. Fora del llibre, i com si estiguéssim en una classe de filosofia oberta: la filosofia per ser entesa, la vida en el seu vessant més quotidià i essencial i la política són els camins dissertats durant poc més d’una hora. Em reafirmo en la necessitat de tenir temps per pensar, per digerir allò escoltat i sentit. Camí a casa una idea exposada en la presentació es passeja per les meves connexions neuronals: sempre es parla del poder i no de l’obediència. És la nostra obediència qui sustenta el poder.

Aquest pensament se sumeixi a una lectura: una entrevista a una escriptora argentina, María Teresa Andruetto, en la qual parla de la dictadura del general Videla i en la qual diu: “Si la dictadura se sostuvo fue porque una parte importante de la sociedad, por miedo, por conveniencia, por egoísmo, por bajeza, la promovió, la sostuvo o la toleró con su aceptación y con sus múltiples, sutiles o explícitas formas de colaboración”. És a dir, l’obediència per interès o per, per baixesa moral o convenciment, les dictadures i les polítiques dissenyades contra les persones són sostingudes i tolerades per uns súbdits obedients que no han après que la seva unió és el vent de tramuntana que s’emporta els negres nuvolots, núvols creats per narradors d’una realitat que poc té en comú amb el viure diàriament dels obedients.

El dia s’omple de les nostres obligacions.

Els dies han deixat una mica de ser meus per convertir-se en els nostres dies: els fills, la casa, la nostra vida en comú marca l’agenda diària. Quan no hi ha assaig, hi ha entreno, sinó partit, la compra o la preocupació per pagar els rebuts de la llum, l’aigua, el gas, la comunitat, els llibres de textos o la compra de roba, que se’ls ha quedat petita. Afortunadament, per a mi, fa molts anys que vaig deixar de ser jo per ser nosaltres.

La meva última volta al dia la faig tot sol. Passejo pel passeig marítim de Roses. El dia és clar, net. Penso, que si estiro la mà,  puc tocar les muntanyes que envoltan  la badia. La música suau de les ones m’acompanyen. I entre el rumor de les ones, el vent de força 3 o 4 i el sol en el seu espledor, penso que la vida es consumeix en un cercle, com les estacions de l’any i els seus dies i les seves nits. D’alguna manera, encara que vaig plorar el cel, sempre neix el dia i li donem voltes, com la Terra gira al voltant del Sol i la Lluna gira sobre nosaltres. D’alguna manera, la vida que alberga el nostre planeta reprodueix aquest cicle. Nosaltres també.

Torno a casa. Parlo amb els meus fills del seu dia. Estan tranquils. La seva mare es preocupa per tot i de tot.

El meu últim pensament després de donar la volta al dia i al món, es concreta en uns versos de Francisco Quevedo: “su cuerpo dejará, no su cuidado;/ serán ceniza, más tendrá sentido;/ polvo serán, más polvo enamorado”. Abans de deixar que em venci el somni, em dic: “Hem de tenir temps per pensar.”