
Jules Verne va escriure La volta al mĂłn en 80 dies. Julio Cortázar, La volta al dia en 80 mons; ambdues novel·les magistrals i belles. Parlo d’aquestes voltes al mĂłn i al dia, no per parlar de literatura–que sempre ens ajuda a pensar–; ni vull estendre’m enumerant i citant a autors. He triat els tĂtols d’aquests creadors per emprendre la meva particular volta al mĂłn i al dia en deu mil carĂ cters, mĂ©s o menys.
El primer tram del dia, em fa viatjar de Roses a Pau passant pels Estats Units.
Era cap al tard, a la nit, i portava el meu fill a assajar l’obra d’Els Pastorets. Com sempre, que van amb mi en trajectes curts, la rĂ dio estava fixa en un dial concret. La periodista li preguntava a un analista què pensava l’expert dels nomenaments del futur gabinet de Donald Trump. En aquest moment el meu fill em comenta: “Papa, els meus companys de classe estan molt preocupats amb Donald Trump. Pensen que amb ell esclatarĂ la tercera guerra mundial.” Faltaven pocs metres per arribar a Pau, tenia pocs arguments i informaciĂł per desmuntar el seu pessimisme. Solament se’m va ocĂłrrer dir-li que en l’últim mandat de Ronald Reagan —un president nord-americĂ amb el mateix ideari que l’actual president electe dels Estats Units—, va governar sofrint la malaltia d’Alzheimer. Li vaig dir que no es preocupĂ©s, que el govern d’un paĂs estĂ format per moltes persones i que el poder del mĂ xim mandatari estĂ supeditat a altres poders, siguin polĂtics o d’una altra Ăndole. Quan hores desprĂ©s vaig anar a buscar-ho, el noi sortia alegre de l’assaig i una mica preocupat perquè tenia l’endemĂ un examen.
Vaig pensar i vaig llegir alguns estudis de polĂtica exterior i vaig buscar els orĂgens dels conflictes dels anys 30 del segle XX. No tractava de fer un exercici d’història comparada, encara que sĂ buscar les possibles similituds entre aquells anys i aquest temps nostre. Necessito mĂ©s temps per pensar i estudiar-ho. L’única idea que tinc sobre els nĂşvols negres del futur immediat Ă©s que necessitem el vent de tramuntana perquè el sol brilli en la seva esplendor i el cel i la terra apareguin clars davant els nostres ulls. Els pobles sĂłn el vent, que diria el poeta, i si sĂłn conscients de la seva força, marxaran els nĂşvols i els seus negres presagis.
Una altra volta al dia, mĂ©s aviat al dial i a les telenotĂcies.
Tenia 81 anys. Va morir de pobresa i de solitud. Es deia Rosa, vivia a Reus i, en els Ăşltims mesos de la seva vida, li van tallar la llum. S’il·luminava amb veles. Una d’aquestes veles va calar foc en l’habitatge de Rosa. Va morir sola, pobra, sense solidaritat social, indiferent i invisible per al mĂłn. Però, la seva mort, s’ha convertit en un sĂmbol per als mitjans de comunicaciĂł i, arrossegats per la informaciĂł, per a polĂtics i empresaris.
Rosa i pobresa energètica omplen titulars en els mitjans de comunicaciĂł. Però la mort d’aquesta anciana de 81 anys Ă©s conseqüència directa d’una societat en la qual importa mĂ©s el benefici econòmic que la vida de les persones. Ara, abans que aquesta notĂcia sigui oblit, polĂtics i empresaris es culpen mĂştuament del que ha succeĂŻt i els mitjans de comunicaciĂł carreguen la municiĂł de la culpa per retratar a uns i a uns altres, però no recordo que cap mitjĂ hagi dedicat paraules escrites o llegides a preguntar-se pel sentiment de solitud i abandĂł que sens dubte va haver de sentir una persona, que almenys els dos Ăşltims mesos de la seva vida, va passar les seves hores en silenci i sense la companyia de la televisiĂł o la rĂ dio, aquests dos electrodomèstics que fan de mĂşsica de fons en la vida d’aquells que sofreixen el mal de la solitud. Algun dia, quan mori una altra persona per pobresa energètica i els mitjans es dignin a informar sobre tan cruel succĂ©s, algĂş escriurĂ o llegirĂ una opiniĂł en la qual Ă©s disserti sobre les vides del silenci, sobre els desvalguts i abandonats que se senten milers, tal vegada, milions de ciutadans que sĂłn atacats per l’ansietat i la por de patir aquesta malaltia.
Els recomano la lectura de L’home neix en l’holocè, de Max Frich. En aquest petit llibre s’explica la vida d’un jubilat suĂs que viu sol i va perdent la memòria. Per recuperar-la i, per lluitar contra la seva solitud, es dedica a transcriure parĂ grafs d’una enciclopèdia. Necessito temps per pensar sobre això.
Volta al dia.
Les imatges del bombardeig de l’últim hospital d’Alep em fan plorar. La visió és dantesca. No puc seguir veient aquestes imatges tranquil·lament davant la televisió. Són vides de debò, no és una ficció catastròfica sobre les maldats del tirà de torn. Els tirans, els dictadors són ajudats, de vegades, pels nostres governs democrà tics, i sempre, els suports es deuen a interessos estratègics, és a dir, a interessos econòmics. En les guerres es destrueix tot i tot escasseja, tot, menys el trà fic de persones i d’armes. Tot, menys drogues, prostitució, tabac i alcohol.
A Alep, al costat de la misèria humana i els seus covards i tirĂ nics bombardejos, floreixen voluntaris de cascos blancs que socorren els ferits dels bombardejos, que intenten trobar entre els enderrocs a supervivents i restes de material sanitari per guarir les ferides del cos. Les ferides de l’à nima romandran mentre les vĂctimes de la guerra visquin.
Busco informaciĂł en un intent de donar coherència a aquesta volta al mĂłn en un sol dia. Analitzem una suposiciĂł, que li ha donat molts vots a Donald Trump, en la seva carrera electoral per arribar a la Casa Blanca: El 13 de juny de 2016 el candidat republicĂ a President dels Estats Units declarava: “Hem de parar l’enorme flux de refugiats sirians que entren als EUA. No sabem qui sĂłn, no tenen documents i no sabem quins sĂłn els seus plans.” El magnat venedor d’immobles feia aquesta declaraciĂł un dia desprĂ©s dels atemptats en la discoteca Premi d’Orlando (Florida). La realitat desmenteix aquesta afirmaciĂł destinada a generar por i odi en la ciutadania nord-americana. Vegem: hi ha al voltant de 5,5 milions de persones que han fugit de SĂria des que va començar la guerra. De tots aquests milions de desplaçats, uns deu mil (10.000) s’han refugiat a Estats Units. La por Ă©s l’argamassa del poder per seguir mantenint-se.
Una altra volta al dia.
A casa d’uns amics parlem que el 2017 se celebrarĂ el centenari de la RevoluciĂł d’Octubre, Ă©s a dir, cent anys de la revoluciĂł russa. Al principi, va florir la cultura, les grans avantguardes artĂstiques, literĂ ries, musicals i cinematogrĂ fiques es van deixar influir per aquell esclat de creativitat que va nĂ©ixer desprĂ©s de l’enderrocament de l’últim tsar. Aquella creativitat la va combatre i enterrar per Stalin, que va promulgar les grans purgues i persecucions. Llavors, la cultura va donar pas al realisme socialista. DesprĂ©s de la Segona Guerra Mundial, la Guerra Freda i desprĂ©s d’aquesta, l’enfondrament de l’imperi soviètic. L’any del centenari, el president Putin, que va crĂ©ixer en els embornals del KGB, l’antic servei secret soviètic, celebrarĂ el triomf i la derrota de la revoluciĂł russa, possiblement, amb la seva polĂtica de bombardejos en la dessagnada SĂria.
De tornada a casa, decideixo posar-me música al cotxe. Necessito pensar i alegrar-me, per a això el concert per a mandolina de Vivaldi és un bon remei.
Vaig a la presentaciĂł de l’últim llibre de Marina GarcĂ©s a la biblioteca de Figueres. Quin goig per al pensament escoltar la presentadora i la dissertaciĂł de l’autora del llibre. Fora del llibre, i com si estiguĂ©ssim en una classe de filosofia oberta: la filosofia per ser entesa, la vida en el seu vessant mĂ©s quotidiĂ i essencial i la polĂtica sĂłn els camins dissertats durant poc mĂ©s d’una hora. Em reafirmo en la necessitat de tenir temps per pensar, per digerir allò escoltat i sentit. CamĂ a casa una idea exposada en la presentaciĂł es passeja per les meves connexions neuronals: sempre es parla del poder i no de l’obediència. És la nostra obediència qui sustenta el poder.
Aquest pensament se sumeixi a una lectura: una entrevista a una escriptora argentina, MarĂa Teresa Andruetto, en la qual parla de la dictadura del general Videla i en la qual diu: “Si la dictadura se sostuvo fue porque una parte importante de la sociedad, por miedo, por conveniencia, por egoĂsmo, por bajeza, la promoviĂł, la sostuvo o la tolerĂł con su aceptaciĂłn y con sus mĂşltiples, sutiles o explĂcitas formas de colaboraciĂłn”. És a dir, l’obediència per interès o per, per baixesa moral o convenciment, les dictadures i les polĂtiques dissenyades contra les persones sĂłn sostingudes i tolerades per uns sĂşbdits obedients que no han après que la seva uniĂł Ă©s el vent de tramuntana que s’emporta els negres nuvolots, nĂşvols creats per narradors d’una realitat que poc tĂ© en comĂş amb el viure diĂ riament dels obedients.
El dia s’omple de les nostres obligacions.
Els dies han deixat una mica de ser meus per convertir-se en els nostres dies: els fills, la casa, la nostra vida en comú marca l’agenda dià ria. Quan no hi ha assaig, hi ha entreno, sinó partit, la compra o la preocupació per pagar els rebuts de la llum, l’aigua, el gas, la comunitat, els llibres de textos o la compra de roba, que se’ls ha quedat petita. Afortunadament, per a mi, fa molts anys que vaig deixar de ser jo per ser nosaltres.
La meva Ăşltima volta al dia la faig tot sol. Passejo pel passeig marĂtim de Roses. El dia Ă©s clar, net. Penso, que si estiro la mĂ , puc tocar les muntanyes que envoltan la badia. La mĂşsica suau de les ones m’acompanyen. I entre el rumor de les ones, el vent de força 3 o 4 i el sol en el seu espledor, penso que la vida es consumeix en un cercle, com les estacions de l’any i els seus dies i les seves nits. D’alguna manera, encara que vaig plorar el cel, sempre neix el dia i li donem voltes, com la Terra gira al voltant del Sol i la Lluna gira sobre nosaltres. D’alguna manera, la vida que alberga el nostre planeta reprodueix aquest cicle. Nosaltres tambĂ©.
Torno a casa. Parlo amb els meus fills del seu dia. Estan tranquils. La seva mare es preocupa per tot i de tot.
El meu últim pensament després de donar la volta al dia i al món, es concreta en uns versos de Francisco Quevedo: “su cuerpo dejará, no su cuidado;/ serán ceniza, más tendrá sentido;/ polvo serán, más polvo enamorado”. Abans de deixar que em venci el somni, em dic: “Hem de tenir temps per pensar.”
Leave a Reply