Navata, l’epicentre creatiu dels artistes Eudald de Juana i Pau Marinel·lo

0
1664

L’escultor empordanès i el pintor Pau Marinel·lo treballen per convertir una antiga granja en un taller i sala d’exposicions


 

Fill d’una família de ceramistes, Eudald de Juana fa poc que ha aterrat al seu poble natal, Navata. Va arribar a principis d’agost, just per inaugurar una exposició d’escultures, sota el títol de «Presències» a la sala Ca l’Anita de Roses –i, dit de passada, va ser un èxit, perquè hi van assistir unes 270 persones i això, lamentablement, tampoc s’estila gaire. L’artista, que es va graduar en Belles Arts a Barcelona, portava cinc anys establert a Florència, on es va formar i, després, va exercir de professor de dibuix i escultura a la Florence Academy of Art, una escola realista del segle XIX. Ara obre una nova etapa tornant als orígens, en una espècie de «volta el món i torna al Born» particular. I ho fa acompanyat del pintor Pau Marinel·lo (Montcada i Reixac, 1990). Es van conèixer a la facultat, es van aventurar a viure a la ciutat de Leonardo da Vinci i a finals de l’any passat van comprar una antiga granja de conills a l’Empordà. Entre els cants de gall i camps de blat, des de la plana i amb vistes al massís del Canigó i a la Mare de Déu del Mont, volen crear el seu espai de treball. (Recalquen i matisen, amb humor, que no són gais. I és que més d’una persona els ha preguntat, recentment, si eren parella –i potser perquè, dos nois, joves i artistes, que s’instal·len a viure en un poble petit per un projecte gairebé vital, semblen complir tots els clixés de l’imaginari més antiquat).

ÀNGEL REYNAL

UN PROJECTE DE FUTUR. La granja té tres quatre grans naus i altres racons a l’aire lliure. Els queda molta feina: obrir grans finestrals als seus respectius tallers, substituir les cobertes d’uralita, habilitar els espais i una sala polivalent, on altres artistes puguin fer residències i exposar les seves obres. Amb tot, hi ha un aspecte cabdal per als dos joves: volen que sigui un lloc «viu», com anomena De Juana. De trobada i diàleg de diferents disciplines i artistes.

CONNECTATS A LES XARXES. El barceloní Pau Marinel·lo poc s’hauria imaginat, no fa tant, que acabaria vivint aquí. De fet, confessa que «jo que soc més de ciutat, no hauria vingut aquí si no existís internet, que és una bogeria i pots agafar un avió i anar-te’n on sigui en un moment». L’Eudald assenteix dient «exacte, exacte», mentre parla el seu company, i segueix: «Fa un temps, si em plantejava de tornar, no m’hi veia. M’agradava estar fora, aprenent idiomes i coneixent gent. Però, ara, amb internet i les xarxes socials, et sents connectat». I, de cara al proper curs ja tenen programats workshops per córrer món. Els han cridat per impartir classes a Anglaterra, al Perú i a les Illes Maurici, entre altres. I els dos comparteixen l’opinió de la importància de les xarxes socials: «Ara pots entrar al taller del teu pintor o escultor de referència, veure el que està fent al moment. Abans era un ofici amb molt de secretisme. L’Instagram és una xarxa molt visual i per als pintors és clau», reflexiona Marinel·lo. I ells compten amb un bon feix de seguidors a Instagram. De Juana supera els 50.000.

‘MATAR EL MESTRE’. Tant l’un com l’altre sembla que es trobin a la mateixa cruïlla: en la de desaprendre tot el que han après. Porten anys adquirint un profund coneixement de la tècnica i del dibuix. Les seves obres denoten com arriben a dominar el llenguatge més figuratiu, que sovint esquitxen amb tocs abstractes, «de mestissatge», en paraules del pintor de Montcada i Reixac. «La tècnica és una arma de doble fil. M’he escapat de l’acadèmia perquè no volia que la meva carrera com a artista fos només això. He vist gent amb molt de talent que s’havien estancat totalment amb 30 o 40 anys», relata.

Per la seva part, l’escultor de Navata professa la seva admiració cap a Miquel Blay, l’artista que va néixer a Olot, a pocs quilòmetres de casa seva. Descriu amb un palpable entusiasme la seva obra, com a gran coneixedor que n’és: «Tu veus les seves escultures i semblen un dibuix, la llum flueix i no hi ha cap lloc on el teu ull com a espectador es quedi clavat». I, tanmateix, considera que ha arribat el moment de «matar el mestre». «Si no, sempre et quedaràs rere d’un altre, intentant arribar als seus coneixements, però mai ho aconseguiràs. Has de seguir la teva línia i fer-te fort», conclou. Afirma que ja s’ha deslliurat de la pressió de preguntar-se: «I què pensaria Miquel Blay, si veiés aquesta escultura?».

«No sé cap on vaig», reconeix. Però tampoc li importa gaire: «Si ho sabés, ja res em sorprendria». I Marinel·lo diu que tampoc mira tan enllà: «Aquí estic a gust, em llevo i tinc ganes de pintar». Els dos artistes trepitgen fort i traspuen confiança. Tenen clar el que volen: fer realitat el seu espai de creació. Serà, segurament, l’obra que més tardaran a esculpir, el dibuix que requerirà més temps en ser traçat. Caldrà esperar a veure’n els resultats. I en sentirem a parlar.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li