Mustapha Ouhedda: ‘No venim a treure la feina a ningĂş’

0
387

L’associació Ranura des de principis del 2020 —amb el suport del Consell Comarcal i Dipsalut— ofereix teràpia a joves que han migrat sols i que viuen a l’Alt Empordà en pisos o centres tutelats per la DGAIA


Oferir atenció emocional, terapèutica i educativa a diversos col·lectius de risc. Aquest és l’objectiu de l’associació Ranura, que des de principis del 2020 —amb el suport del Consell Comarcal i Dipsalut— ofereix teràpia a joves que han migrat sols i que viuen a l’Alt Empordà en pisos o centres tutelats per la DGAIA. En poc més d’un any n’ha atès prop d’una quarantena, i ara treballen en una guia per ajudar-ne d’altres i conscienciar del procés migratori.

En aquest espai, ubicat en una oficina a Figueres, se’ls ofereix un punt de trobada on poder expressar les seves preocupacions, pors i els conflictes passats i presents d’un procés migratori que han hagut d’afrontar sols i, en molts casos, en plena adolescència. «Són nois i noies que viuen amb molta pressió en arribar aquí i tenen molt malestar. Aquí tenen llibertat per expressar-se, en un espai segur, on no se’ls jutjarà, i se’ls ajuda a posar paraules al que els passa», explica la terapeuta Núria Ramos. I afegeix que la majoria presenten quadres d’ansietat, dificultats per dormir o menjar.

És el cas d’en Mustapha Ouhedda, que va arribar a l’Estat espanyol fa 2 anys. En tenia 17 i es va escapar del Marroc a sota d’un camió en un trajecte de 6 hores. «Quan estava al Marroc pensava que aquí tindria un bon futur i que canviaria la situació que tenia allà, que era molt complicada», relata. Però quan va arribar a Almeria el va enxampar la policia i va començar un periple per diversos centres fins arribar a l’Alt Empordà. Ara resideix en un pis amb set nois més i està estudiant dos cursos: un de cuiner i un altre de mediador. Dos anys després, encara no ha aconseguit feina, però el seu somni és convertir-se en mediador d’un centre de menors.

No parlava ni castellà ni català i tampoc coneixia res del país on es dirigia. Tampoc duia papers i, de fet, encara no ha aconseguit el permís de treball. «Em demanen un contracte d’un any i de 40 hores i és molt difícil sense dominar bé l’idioma i sense experiència», explica en Mustapha, que afegeix: «No venim aquí a treure la feina a ningú, sinó a fer el possible per al país i per nosaltres per tirar endavant».

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li