Molt més que un diccionari de Cadaqués

0
709

L’historiador i filòleg Pep Vila elabora un estudi sobre les paraules i expressions pròpies del poble


 

Qualificat com a «fura d’arxius i historiador tastaolletes», el gironí Pep Vila escriu sobre temes tan diversos com la cultura popular, la gastronomia, el teatre i la literatura eròtica, entre molts altres, a partir de la seva recerca aprofitant qualsevol troballa que ha quedat inèdita o en l’oblit fins al dia d’avui. Darrerament ha publicat alguns llibres relacionats amb Cadaqués i això ha motivat el seu darrer treball, que de moment roman inèdit, sobre paraules, expressions i conceptes relacionats amb la parla que s’utilitza per una part de la població d’aquest municipi.

L’obra, acabada durant el confinament provocat per la pandèmia, fins ara no ha trobat editor, però es pot descarregar lliurement al blog Vademècum. Segons explica l’autor, «m’he dedicat fa anys a estudiar el poble i les institucions de Cadaqués i cada vegada que em trobava amb un mot, una veu, escoltada i sentida, una expressió, un modisme que em cridava l’atenció, que es perdia, me l’apuntava en una llibreta i després el passava a un registre informàtic». En total, 400 pàgines i centenars de paraules i conceptes autòctons. «Aquest és un treball pautat i metòdic, a l’abast d’estudiosos i de lectors aficionats no només a la lingüística, sinó també a la cultura popular, ja que en cap cas es tracta d’un diccionari a l’ús», remarca Pep Vila.

Demana als lectors «que em facin arribar els seus suggeriments per millorar-lo i augmentar-ne el volum. Parlo sovint d’un temps que no he conegut, però gràcies a les seves veus l’he estimat. Aquest nou treball és, de fet, una altra manera d’encarar-nos amb uns períodes històrics caracteritzats per uns hàbits restringits, especialment en el cas de Cadaqués. D’aquí que hi hagi un bon nombre d’expressions plebees, de noms de peixos enxarxats, de feines agrícoles, de professions desaparegudes i moments de lleure, entre altres, tot ordenat».

FONTS DE CONSULTA. Evidentment no és aquesta la primera obra dedicada a la parla específica d’un sector de la gent de Cadaqués. En aquest sentit, Pep Vila recorda Ernesta Sala i Brusés, que va publicar el seu Lèxic de Cadaqués l’any 1983, on difonia «els seus estudis de toponímia del lloc, gairebé tot a partir de la parla vivent, natural, casolana, amb enquestes locals i qüestionaris a particulars del poble (pagesos, pescadors, mestresses de casa, gent d’oficis diversos)».

Afegeix que «per a ella, la primera font d’informació va ser el contacte amb la gent del poble. Una part de la seva família era cadaquesenca, i això ajudava molt. N’és un fet determinant. Des de llavors ha plogut molt i s’ha perdut molt. Els interessats en el tema ara també poden consultar i adherir-se al grup de Facebook «Jo també parli cadaquesenc», un espai que compta amb més de 800 participants i en el qual una gent entusiasta lluita per registrar i compartir mots i expressions encara vives al poble».

Foto: Josep M. Bernils

Per contra, Vila reconeix que «gairebé el noranta per cent de les entrades d’aquest paraulari tenen un origen escrit. Provenen de la recopilació de dades d’altres llibres i de manuscrits. També, a voltes, he demanat a diverses persones del poble sobre el sentit o altre d’una expressió, com a l’enyorat Firmo Ferrer, Moisès Tibau, Pere Vehí, etc. N’he escoltat d’altres sense dir-los res. Fa uns anys, a la residència de persones grans del poble, a l’antic hospital, vaig entrevistar diverses vegades una dona allí internada, de cognom Ballesta. Tenia, per fer-ho, el beneplàcit de la direcció de l’establiment. De fet, va ser la directora qui me la va recomanar, perquè tenia una memòria prodigiosa. Recordo que em va fornir aclariments preciosos sobre diversos dialectalismes que es feien servir, veus marineres, dotades encara d’un cert prestigi i de vitalitat, costums i facècies del poble, entre altres».

Una altra font de consulta ha estat «el periòdic quinzenal Sol Ixent, fruit de la iniciativa d’un grup d’intel·lectuals del poble, que va ser tota una sorpresa. El periòdic, en una primera etapa, va sortir al carrer, cada quinze dies, des del 1923 fins al 1935. Al costat d’articles històrics que mostren un incipient sentiment de patriotisme local, de localisme geogràfic, n’hi havia d’altres de costumistes, de creació (poesia floralesca, patacades i prosa), pseudoliteratura, meteorològics, relacionats amb l’agricultura i la pesca, el món associatiu popular, el religiós, l’administració municipal. etc., que m’han permès augmentar considerablement el cabal lingüístic d’aquest llibre que és extens però mai no prou exhaustiu».

MÉS QUE UN DICCIONARI. L’historiador i filòleg Pep Vila assenyala que «aquest paraulari ajudarà a entendre moltes coses d’abans: fets històrics, socials, mots nàutics, girs, veus, etc. Entenc que és una altra manera de fer història. El seu ús actual és mínim, si és que ja no ha desaparegut. És un recull d’un món que gairebé no existeix. El recanvi generacional, els canvis que ens imposa la societat, l’escola, la immigració… han modificat comportaments i valors».

L’autor adverteix finalment «que molts dels mots aquí enregistrats no pertanyen només al patrimoni cadaquesenc. Quan en un lloc sentim un mot, no vol dir que hagi de ser originari d’allà. El magnífic llibre de Lluís Feliu i Pumarola Recull casolà, publicat el 2012, de mots i expressions recollides a la veïna Llançà i a l’Alt Empordà, em corrobora aquesta intuïció. En el món social de llavors, aquestes dites, expressions, sentències i falques lingüístiques feien molt de servei a tothom. És a dir, abundaven de valent per tot arreu». Avui, tot plegat, és un patrimoni en vies d’extinció i només la tasca pacient de gent com Pep Vila i altres predecessors ens permet conservar-los. 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li