Miserables

0
597

Un cop vaig llegir una frase de Balzac que es va quedar impresa en la meva memòria: «Darrere de cada gran fortuna s’amaga un crim». La frase pot ser literal o metafòrica, atès que hi ha moltes formes de matar; una d’aquestes és quan les persones no tenen el necessari per viure, és a dir, quan són pobres.

En aquests dies que vivim, hi ha moltes persones que no tenen el necessari per viure. Són pensionistes, són persones aturades, són falsos autònoms, són persones que treballen per sous de misèria. Segons la cega estadística, un percentatge molt elevat de la població d’aquest país viu en la pobresa o en els límits d’aquesta. Davant les dades macroeconòmiques que avalen la recuperació de l’economia, hi ha les dades d’organitzacions com ara Càritas, la Creu Roja o el Banc dels Aliments, que quantifiquen el repartiment d’aliments a famílies necessitades o dels recursos destinats a combatre la pobresa energètica, per citar dues evidències dels efectes devastadors de les polítiques executades durant l’última dècada.

La solidaritat d’aquestes i altres organitzacions no governamentals, que atenen les necessitats de l’anomenat quart món, es complementa amb l’esforç dels serveis socials dels ajuntaments, que intenten pal·liar aquestes situacions de desemparament que repercuteixen en la vida quotidiana dels municipis.

Al principi de la crisi, el llavors president de la República francesa va dir que calia refundar el capitalisme. Tal cosa no es va fer, en aquest país; per exemple, totes les mesures econòmiques preses han afavorit a qui més tenen: s’han rescatat bancs mentre s’expropia a les famílies que no poden pagar la hipoteca de casa seva. S’han promulgat lleis per afavorir les grans empreses energètiques, mentre s’encunyava el terme pobresa energètica. S’ha reformat el mercat laboral fins a convertir-lo en un mercat precari que genera treballadors que no tenen el necessari per viure, és a dir, precarietat i pobresa estan en l’origen del declivi de la nostra mal anomenada societat del benestar. Per què no hi ha protestes? Per què els ciutadans d’aquest país no es manifesten contra aquestes polítiques que tant els perjudiquen? Les respostes són diverses. Al meu entendre, s’ha imposat un pensament únic, s’han practicat polítiques educatives que no propicien el pensament crític i imposen la classe magistral de l’educador, que en el millor dels casos (vull pensar que la immensa majoria dels educadors s’esforcen per transmetre els seus coneixements als seus educands) han d’ensenyar en aules que alberguen un nombre massa elevat d’alumnes, comptant amb pocs recursos i impartint els programes que imposa la Llei orgànica d’educació, que ni és educativa, ni orgànica, ni hauria de ser llei. Imposat el pensament únic, s’utilitzen els mitjans de comunicació per inocular por, per vendre falses veritats i per generar estats d’opinió que justifiquin unes polítiques que beneficien a uns pocs en detriment del bé comú, que hauria de ser l’objectiu de la política i dels que l’apliquen.

Una altra causa, associada a les dues anteriors, és l’empobriment intel·lectual del país: on són les ments pensants que argumenten i s’enfronten a la ignorància d’uns governants que només parlen d’economia i s’obliden de fer política, qui els pregunten: «quin projecte tenen per al país?» «Com volen que sigui aquest país en els pròxims 25 anys?» Pel que fa als grans problemes a què hem de fer front: canvi climàtic, societat digital, desigualtat, ocupació i pensions, quines són les polítiques que s’estan implantant per frenar el canvi climàtic, per implantar un R+D+I que reconverteixi les nostres indústries a l’economia digital?, que faci de la nostra ciència una font de generació de riquesa a través de les patents que la ciència bàsica genera quan es converteixi en ciència aplicada i aquesta en tecnologia que beneficia els ciutadans?; quines polítiques d’ocupació i contra el gran abisme de la desigualtat estan ideant i aplicant? Les preguntes de moment no es formulen; i les respostes, de moment són desoladores.

El deteriorament social té en la piràmide de la societat el seu principal problema. La mediocritat s’ha instal·lat a la cúspide social i impedeix que el mèrit i l’esforç tinguin recompensa. Estem, encara avui, ancorats en aquell vell refrany que diu: «qui té padrins es bateja». El que no exclou que l’esforç personal no tingui la seva justa recompensa.

En la meva joventut primerenca estaven de moda els cinemes d’art i assaig. A aquestes sales anàvem a veure pel·lícules que ens feien pensar, que ens obligaven a llegir els subtítols, atès que eren projectades en versió original. Una d’aquelles pel·lícules que va marcar la meva adolescència, versava sobre la història real de dos immigrants italians a Chicago. Eren Sacco i Banzetti, tots dos jutjats i executats per un crim que no van cometre (50 anys després del seu ajusticiament, el president dels Estats Units, Ronald Reagan, va reconèixer l’error de la justícia nord-americana). Un dels dos reus, li va dir al jutge (cito de memòria i potser la frase no sigui exacta, sí l’essència de la mateixa): «No només li dic que mai no vaig robar ni vaig assassinar a ningú, sinó que mai no ho vaig fer a la forma legalment establerta. Mai no utilitzeu l’explotació de l’home per l’home». Serveixi aquest petit record per introduir el pensament sobre el qual vull dissertar i dona títol a aquesta tribuna. Hi ha persones a les quals s’hauria d’aplicar la quarta accepció de la paraula miserable: són aquests éssers plens de supèrbia que miren per sobre l’espatlla als seus semblants. Si la paraula pobresa no evoqués tant sofriment humà, es podria dir d’aquest tipus d’individus que són tan pobres que només tenen diners, com va expressar en el seu moment Josep Pla, quan es refereix a un d’aquests personatges. Als miserables se’ls distingeix per les seves maneres altives de moure pel món. Sempre sembla que li estan perdonant la vida a algú. Solen ser persones d’ordeno i mano, una mica acomplexades, que oculten la seva falta d’empatia amb una verborrea loquaç que produeix rebuig.

Ostres, he de buscar un exemple de mesquí que pugui ser visualitzat immediatament i que ens permeti, estimat lector, detectar algunes qüestions amb què ens vam trobar en el nostre dia a dia. Davant l’opinió publicada i pública, un exemple de personatge pervers és Rodrigo Rato: en l’última compareixença seva, en una comissió d’investigació del Congrés dels Diputats, va desplegar una sèrie de gestos altius, de paraules que menyspreaven qui li interpel·laven i qüestionaven la seva gestió com a president de Bankia. Aquell dia, més d’un diputat devia pensar que només un miserable pot expressar-se així, expressió que revela el seu propi pensament. Quan Rodrigo Rato va ser detingut per primera vegada, la seva expressió no verbal mostrava incredulitat davant el que estava vivint. Crec que la seva estranyesa era sincera, potser va haver de pensar per què se li detenia si ell sempre havia actuat de la mateixa manera: mirant pels seus interessos. I penso que en els seus dies de reflexió no ha deixat la perplexitat soterrada, ja que són negocis i en el mercat són conceptes profundament adherits al seu pensament.

Una societat amb un nombre considerable de miserables és una societat avara, minvada i sòrdida; una societat que no mira cap endavant, que no té una visió del seu futur, una societat l’arrel en el passat de la qual li impedeix mirar amb objectivitat el per què del seu present; una societat que s’enganya a si mateixa i es deixa arrossegar per alguns miserables que embolicats en les seves banderes volen tapar la corrupció en la qual viuen, són canalles que s’enriqueixen il·lícitament i conspiren perquè es dicti sentència a favor seu. A aquests astuts els coneixem, sabem els seus noms i cognoms, coneixem els seus currículums i les seves aventures i encara que vulguin embolicar-se en la seva opulència social, no poden amagar el que realment són.

Venen dies difícils, dies en què la paciència dels ciutadans tindrà el límit del que és insuportable, dies en què tornarem a cridar que «els carrers seran sempre les nostres», en què haurem de lluitar per reconquerir drets i llibertats, i dies en què haurem de mirar al nostre passat com a país per indagar l’origen dels mals que patim com a societat. Quan aquests dies arribin, haurem de mirar-nos els uns als altres i desemmascarar alguns miserables que buscaran amb usura el seu propi benefici. Mentre un nen no tingui el necessari per viure, mentre un ancià passi fred i hagi de compartir la seva miserable pensió amb la família dels seus fills aturats, mentre el millor de la nostra joventut hagi d’emigrar per poder créixer com a persones, mentre aquestes i altres coses segueixin passant, haurem d’esforçar-nos a construir el somni del nostre futur, un futur pel qual hem de treballar amb intrepidesa per fer possible la fraternitat, la igualtat i la llibertat.

Són les 23.49 h del diumenge 21 de gener del 2018 i no sé encara ben bé per què la meva memòria ha recordat la frase de Balzac, i en la retina m’hi balla la imatge de Sacco i Banzetti, i en les orelles escolto una melodia que se’ls va dedicar a aquests dos homes innocents que van ser condemnats a mort per una justícia injusta.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz