Miquel Pardas, l’altre bicentenari

0
564

Va néixer a Verges el 1817, el mateix any que Pep Ventura, i el 1850 va escriure el primer mètode per ballar sardanes llargues


Que el 2017 se celebra el bicentenari del naixement de Pep Ventura ho sap tothom o gairebé. La seva personalitat eclipsa, sense cap mena de dubtes, la de Miquel Pardas i Roure (Verges, 1817 – Barcelona, 1872), tot i que en molts actes de la Capital de la Sardana se l’esmenta i, per tant, també se’l recorda. Per als estudiosos de la dansa nacional, Pardas també va tenir un paper protagonista, rellevant i transcendent en l’evolució de la sardana i la cobla durant el segle XIX. El personatge, però, és pot conegut fins al punt que no existeix, fins ara, cap fotografia o retrat seu, a diferència de Ventura.
Quina va ser la contribució de Pardas a la sardana? Ho cerquem entre els estudiosos que han treballat el tema, en especial Jaume Nonell i Juncosa que en els darrers anys s’ha encarregat de divulgar i reivindicar la figura de Pardas a Torroella de Montgrí, el municipi on va passar la major part de la seva vida aquest altre innovador de la sardana tot i haver nascut circumstancialment a Verges. Era el poble de la seva mare i, a l’època, era molt habitual que el naixement es produís a la casa materna.

La contribució més significativa de Pardas va ser el fet que l’any 1850 publiqués el Método per aprendrer á ballar sardanas llargas (sic). El volum va ser editat a l’impremta figuerenca de Jaume Bosch i de la primera edició no se n’ha trobat cap exemplar. En queden alguns de la segona edició, entre ells el que es guarda a la Biblioteca de Catalunya. Com recorda Nonell “el problema de repartir les sardanes per acabar les tirades i el final pel costat esquerra o dret, segons si es ballés a l’estil empordanès o selvatà, va sorgir en el moment en què els músics van tocar sardanes en tiratges diferents dels habituals de la sardana curta”.

Per posar-hi ordre, Pardas va escriure aquest llibre. Segons el compositor i també estudiós sardanista Lluís Albert, el llibre estava escrit en català, tot i que “farcit d’incorreccions i castellanismes”, un fet a destacar perquè en aquella època “el castellà era gairebé l’única forma d’expressió escrita”. Se sap que el ballador torroellenc va mantenir contacte personal i sovintejat amb Pep Ventura. Tots dos, per exemple, van acompanyar la cobla del compositor figuerenc a Montserrat per ballar sardanes davant la reina Isabel en una històrica visita a Catalunya, entre el 30 de setembre i l’1 d’octubre de 1860. En els actes també hi va participar Anselm Clavé.

En qualsevol cas, l’estudiós Nonell assenyala que “entre els anys 1850 i 1860 l’epicentre de la gran transformació de la sardana i la cobla es va situar a l’eix Torroella de Montgrí-Figueres, amb uns clars protagonistes que van ser Miquel Pardas i Pep Ventura”. Afegeix que tots, juntament amb altres destacats músics i balladors de l’època, “van revolucionar la manera de ballar i compondre i tocar la sardana, que van arraconar el contrapàs i la cornamusa i que va convertir la sardana llarga en un ball de moda a l’Empordà i la Selva, però que va seguir essent un divertiment. Encara haurien de passar força anys perquè la sardana esdevingués la dansa nacional de Catalunya”.

EL PERSONATGE. Tant Nonell com Albert, en els seus respectius escrits i treballs sobre Miquel Pardas, esmenten la contribució que va tenir Salvador Raurich, un begurenc de vasta formació cultural i també compositor, a difondre durant els anys 1921 i 1922 la figura de Pep Ventura i de tots aquells que van col·laborar -hi, amb diversos escrits a la premsa de Barcelona. En aquest context és quan apareix per primer vegada una referència a l’edició del “Método”, un llibret que era desconegut pels folkloristes.

Raurich havia parlat amb contemporanis de Pardas i del seu fill, que també era músic. Això li va permetre configurar una biografia molt completa que el presenta com un personatge bohemi per a l’època. Així se sap que tenia una botiga a Torroella de Montgrí on venia una mica de tot, des de queviures fins a rellotges, armes, llana i pells. “Recorria els pobles de l’Empordà com a venedor ambulant, portant la mercaderia dalt d’un ruc i freqüentant els mercats i les festes major, on despertava l’atenció general del públic per la seva habilitat de destre contrapassaire i sardanista que no fallava mai cap sardana”, escriu el que podríem considerar com el seu biògraf.

També explica que “era un home molt popular que tenia una fama extraordinària a la comarca entre els balladors, ja que en aquell temps les regles dels repartiments eren poc conegudes i sembla que ell duran uns anys no les divulgà per tenir-ne així una certa exclusiva. Tenia amistat amb tots els músics de les cobles i tocava la guitarra d’oïda”. Per contra, era un jugador empedreït fins al punt que “tot el que guanyava s’ho gastava amb els amics i a voltes perdia fins i tot els rellotges que volia vendre”.

Afegeix que “la desmesurada afició d’en Pardas per lluir-se a les places, li feu abandonar el negoci i va perdre la salut i els diners en continuades gresques, taboles i disbauxes. Va morir als 54 anys en la més completa misèria i fou enterrat a la fossa comuna de l’antic Hospital de la Santa creu de Barcelona”. Les investigacions de Raurich van permetre descobrir que havia mort el 28 d’abril de 1872, víctima d’una pneumònia. Com va escriure Lluís Albert, “el que avui, sublimat pel temps, constitueix un motiu d’orgull i un inapreciable llegat per a tots nosaltres, fou la causa indirecta de la seva dissort”, és a dir l’afició a ballar sardanes.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz