Sònia Gómez és la creadora de la peça que ballaran els i les alumnes d’onze centres de secundària de la comarca, participants del projecte ‘Mapa de Ball’
Sònia Gómez és performer, artista i coreògrafa. Va estudiar a l’Institut del Teatre i a P.A.R.T.S., escola de dansa contemporània a Brussel·les. És la creadora de la peça Pinya que ballaran els i les alumnes d’onze centres de secundària de l’Alt Empordà, participants del projecte Mapa de Ball.
Com vas començar a ballar?
Des de petita m’agradava la dansa. Jo volia ballar, però no he acabat d’encaixar mai a les escoles de dansa. Tot i així tenia una part intuïtiva i emocional que a les escoles em deien que havia d’explorar. Va ser a través de la performance i del moviment quan vaig trobar [i satisfer] la meva dèria de nena.
Què és allò que més t’atrau de la performance?
M’agrada la performance perquè té un component conceptual que es duu a terme a través del cos, entenent-lo com a eina. A partir d’aquí, arriba també la paraula i vaig buscant els objectius que m’he plantejat, com per exemple, treballar amb elements audiovisuals.
Com defineixes el teu llenguatge?
El meu llenguatge és molt poc espectacular. A mi m’agrada explorar la creativitat, la imaginació i les possibilitats de cadascú, des d’un pla que sigui el més directe i proper possible. M’agrada molt que les persones aflorin, sorgeixin, es despullin a través del seu moviment.
D’on ha sorgit la idea de Pinya?
Pinya està pensada amb l’objectiu que els i les adolescents s’apoderin de l’espai escènic, però també de vida. Crec que pot activar el propi caràcter, que es vegi la seva individualitat dins del col·lectiu. Començant des dels professors/res, que confiïn en la veu i la creativitat dels seus i les seves alumnes.
Quant de Sònia hi ha en aquesta peça?
Per a mi és igual que la peça tingui uns passos coreogràfics que han d’aprendre. L’important és que tots junts i juntes donin la seva veu. La senzillesa ben executada amb la força i l’energia dels i les adolescents, ja és un èxit. Per a mi, la peça tracta d’expressar i ensenyar qui són, tot treballant, polint i dimensionant allò que en un principi pot semblar simple, però un cop assimilat els permet fer-se grans.
Què hauria passat si Mapa de Ball hagués arribat al teu institut quan eres adolescent?
Hauria sigut un regal. La dansa és molt física i va bé quan estàs en aquesta època d’estudiant. Tot el treball d’oxigenació, fer servir el cos com a eina, deixar-te anar i engrescar-te, connectar amb el teu cos i els altres cossos… És una de les virtuts del Mapa de Ball.
Leave a Reply