Ferran Soldevila, rehabilitat

0
1191

El Museu Memorial de l’Exili de La Jonquera (MUME) celebra anualment, des de fa un temps, l’homenatge a una figura destacada de l’exili català. Sovint es fa coincidir amb alguna commemoració relacionada amb la persona homenatjada. Així, aquests darrers anys, s’han fet homenatges a Pompeu Fabra, Antoni Rovira i Virgili i Josep Pallach. Aquest dissabte passat, dia 11, li va tocar el torn a l’historiador i escriptor Ferran Soldevila (Barcelona, 1894-1971), de qui enguany es commemora el 50è aniversari de la seva mort.

L’acte tingué un doble caràcter. D’una banda, un inequívoc caire de divulgació de la seva figura i obra, però també en tingué un altre, de caire més reivindicatiu, centrat en la valoració de la importància de la seva aportació cultural. Després de la salutació feta per l’alcaldessa i presidenta del consorci del MUME, Sònia Martínez, i de l’obertura que anà a càrrec del director del centre museístic (que és qui signa aquest escrit), tres especialistes van valorar l’obra soldeviliana: Antoni Simon (que duia la representació de l’Institut d’Estudis Catalans, entitat que s’adherí a l’acte), Francesc Foguet i Josep Clara. El primer, A. Simon, feu una semblança de Soldevila a partir, sobretot, dels dietaris personals de l’autor, en els quals l’historiador i escriptor hi va realitzar una introspecció insòlita. Per la seva banda, Francesc Foguet analitzà la producció literària de creació de Soldevila (poesia, teatre, assaig, periodisme, narrativa), un aspecte poc tractat fins ara. I Josep Clara es capbussà en la interessantíssima correspondència que l’autor va mantenir amb diferents personalitats durant l’etapa d’exili (1939-1943), quan les epístoles foren el principal mitjà per relligar una intel·lectualitat catalana molt dispersa.

El vessant reivindicatiu que l’acte també volia tenir es va veure reforçat per la participació de la Consellera de Recerca i Universitats de la Generalitat de Catalunya, Gemma Geis. Cal tenir present que Soldevila fou un dels professors de la Universitat de Barcelona que van ser exclosos de la docència pel franquisme. El reconeixement de la seva aportació historiogràfica, literària i docent que es feu en l’homenatge fou, doncs, com una mena de rehabilitació de la seva figura i, per extensió, de la de tot aquell professorat que com ell, pel seu compromís amb la democràcia i amb Catalunya, foren depurats per la dictadura. Cinquanta anys després de la seva mort, Soldevila ha estat rehabilitat públicament i institucionalment de manera ben merescuda. No en va ha estat un dels millors historiadors catalans de tots els temps i un escriptor notabilíssim que contribuí decisivament a la consolidació de la literatura catalana contemporània. 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li