Meditant amb Filomena

0
1488

És un dia fred, rúfol, de tramuntana del Canigó, que anuncia neu i congela el moll dels ossos, en el que tot convida a la meditació. Fa mandra sortir a caminar però la dictadura de la hipertensió obliga. Quan entro al bosc la massa d’arbres m’arrecera del vent i el caminar resulta més agradable. A conseqüència de les darreres pluges, el fang tou del camí té gravada la evidència del nombrós trànsit nocturn de famílies de senglars, ben segur més nombroses que les de veïns del poble. Si comparen la quantitat de les seves petges amb les de sabates poden arribar a pensar que els legítims habitants del poble són ells i els intrusos nosaltres i, en cas de tenir d’encarar-nos en una votació democràtica, un animal un vot, segur que els senglars triomfarien.

És curiosa la proliferació dels senglars! Fa quaranta cinc anys, quan nosaltres vam venir a viure a Llampaies, abundaven els conills dels que, al capvespre, a la vora dels camps, en veiem famílies senceres, amb els cadells jugant sota l’atenta mirada vigilant de la mare. La mixomatosi va acabar amb ells i ara, quan en veus un, és més probable que s’hagi escapat d’una casa que no que sigui un conill boscà. Prova d’això és que no fa gaire al wassap comunitari del poble va aparèixer la foto d’un conill blanc al mig d’un camp. De seguit el propietari va declarar la seva titularitat anant a buscar al fugat que gaudia feliç rosegant herba en llibertat.

Al llarg d’aquest temps tota la fauna ha canviat. Al principi era freqüent veure vols de perdius i guatlles i, al començament de la cacera, fins i tot faisans! Però aquests darrers eren una caça amb trampa, ja que provenien d’una llençada que els caçadors del vedat feien al començament de la temporada de faisans criats en granges que tenien més de gallines domèstiques que de feréstegues aus salvatges. Recordo un cop que, a primera hora del matí, quan vaig anar al corral a donar el menjar a les meves gallines, i quasi vaig ensopegar amb una faisana frisant per entrar al tancat a compartir el pinso d’aquelles. Acostumada a menjar cada dia a la gàbia, hauria d’estar morta de gana desprès d’un dia vagant per un bosc inhòspit i desconegut. La meva presència no la va espantar i a mi, caçador sense armes, em va donar temps a anar a casa del veí, demanar-li la seva escopeta de dos canons, carregar-la, posar-me a cinc metres d’ella, apuntar i disparar. És la major peça cinegètica, la única si no comptem els bolets, que he caçat al llarg de la meva història. En el meu descàrrec diré que la faisana va ser cuinada degudament i consumida en el dinar del diumenge.

Quan arribo a casa desprès de la preceptiva hora peripatètica, agafo el cotxe per anar a buscar el diari al Bar Lluís de Camallera, el bar de l’estació de tota la vida, que està vivint, com els conills de bosc, els seus darrers dies, abans de canviar d’ubicació.

Són les deu del matí. A conseqüència de les restriccions imposades per la COVID-19, han tret a fora un parell de taules que fan de barricada i impedeixen l’entrada als parroquians. Davant d’elles, disciplinadament, vàries persones fem cua per emportar-nos un tallat o un pecador paquet de Malboro, o comprar la primitiva, la Loto, els números de la ONCE o un dels darrers diaris de paper que encara circulen. Mentre espero el meu torn, admirat per la capacitat de distribució i recaptació de l’equip que formen les dues Esters, recordo anys enrere quan obrir la porta del bar era penetrar dins un núvol de boira densa de fum, a través del que, a mida que acostumaves els ulls, anaves reconeixent els ocupants de les diferents taules. La major part d’ells jugador del truc, la brisca, la botifarra o els de dòmino, que, més minoritaris, ocupaven una taula de l’extrem. Davant de cada un d’ells, la tassa de cafè, buida, ja feia hores, i al mig, el cendrer ple de burilles.

L’aplicació de la llei que prohibeix fumar als bars, sumat al tancament dels mateixos a partir de dos quarts de deu del mati, ha canviat radicalment el panorama.

Dani Torrent

Per fi arriba el meu torn, l’Ester em dona el diari. Mentre espero el canvi faig una ràpida ullada a la portada. Comprovo que l’entrada de l’any és moguda: el coronavirus segueix una ascensió que sembla imparable; els trumpistes nord-americans encapçalats per un Búfal sense Bill, conquereixen el Congrés com si fos l’assalt a la Blanca paloma a la romeria del Rocío; i, per acabar d’arrodonir-ho, la borrasca Filomena que ha paralitzat més de mitja Espanya i a mi m’estava glaçant la punta del nas.

Assegut al cotxe, amb l’esperit en calma, llegint el diari, intento ficar-me en el lloc d’un d’aquells setanta milions de nord-americans que van votar a Trump, per comprendre quines raons els portaven a seguir a aquell personatge tant absolutament rebutjable des del meu punt de vista. Només trobava motius en contra, però m’adonava que segur que els seguidors de l’encara president, tenien el mateix nombre de raons oposades al meu pensament que justificaven les seves accions. Situació de confrontació que es repeteix constantment en molts països democràtics.

Se m’acut una explicació: l’home, com animal depredador que és, està programat més per la confrontació que per la concòrdia. La capacitat d’entendre’s i respectar al contrari neix de la part dita «racional» de la persona, però com es demostra al llarg de la història i es corrobora cada dia, és la part més minoritària.

Deixant de banda aquestes especulacions filosòfiques, vull acabar amb un pensament positiu i matissar els titulars catastrofistes que està despertant la tal Filomena, recordo el refrany popular castellà que diu «Año de nieves año de bienes», o el seu equivalent català «Any de neu, any de bé de Deu», i en conseqüència penso que un cop s’hagi netejat la neu dels carrers i els arbres tornin a florir, gaudiren dels seus fruits abundosos. I en un sentit metafòric, que aquest «bé de Deu» serà l’efecte de les vacunes conjurant l’amenaça persistent de la COVID-19.

Estic convençut que així serà. Amén.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li