Meditacions a la tercera fase

0
1081

Després de dinar i amb el cel amenaçant pluja, he sortit a caminar pel bosc de Llampaies; fa una mica de fresca i la vella caçadora blau marí no fa nosa. El terra està humit, les pluges d’aquests darrers dies han provocat que els camps de gira-sols hagin fet una crescuda espectacular i, fins i tot, que naixessin bolets. He recollit algun cep i tres rovellons, he vist coabres molt ufanoses, alguna llora i d’altres bolets que no conec. El sol jugava a fet i amagar amb els núvols, però ha respectat el meu passeig. Avui la Mercè s’ha quedat a casa i el col·loqui que mantenim cada dia, en solitari, ha quedat substituït per una meditació que ha anat derivant d’un tema a un altre. Com que la memòria a cops és traïdora, he pres algunes notes en una llibreta petita que sempre porto a la butxaca. A casa, assegut davant l’ordinador començo a desenvolupar els meus pensaments, com en els rètols de repartiment de les pel·lícules: per ordre d’aparició.

Primera meditació: segons decret oficial estem passant a la tercera fase, camí de la nova normalitat. L’expressió em sembla un oxímoron. La normalitat no és ni nova ni vella. Però no és aquesta la qüestió. El que m’interessa és saber què hauria de canviar amb la nova normalitat. I aquí arriba la primera pensada bosquetana: tots hem vist les imatges del Congrés, quasi desert, amb un o dos diputats per cada partit polític i la vida parlamentària ha seguit igual que quan hi ha calderada: s’han insultat de valent tal com si hi fossin tots presents, han votat de la mateixa manera i això sí, han sortit a la tele més que mai. D’aquesta situació es deriven les següents incògnites que voldria que m’aclarissin: a) Els que no han anat als plens, han seguit cobrant igual? b) Per què, si no podien treballar per estar confinats, el Congrés no ha fet un ERTO com qualsevol empresa? I, c), la més important, si s’ha demostrat que no cal que tots els parlamentaris vagin a la seu del Congrés, per què d’ara endavant no hi va tan sols un congressista per partit i estalviem un munt d’euros en viatges i dietes?

Amb el cap calent i ja llençat proposo, des d’aquesta tribuna universal que és l’Hora Nova, una solució més radical: que amb la nova normalitat els parlamentaris facin les comissions amb teletreball i el Ple del Congrés celebri les seves sessions per videoconferència, tal com han fet els presidents autonòmics.

De ben segur que els partits arrufaran el nas, ja que sense plens i comissions presencials, no hi haurà dietes ni despeses de desplaçament; també perquè sense plens presencials hauran de renunciar a l’espectacle, element fonamental en la política actual, i als insults, les frases injurioses, les esbroncades, els gests de rebuig, menyspreu o fàstic, les xiulades o el picar de peus, que són les màximes expressions polítiques dels representants del poble. Fets per videoconferència perden molt, ho haig de reconèixer. Transmesos des del menjador de casa, els crits i els insults tenen la fredor dels partits de futbol sense públic, amb el risc afegit de poder ser motiu de queixa per part de la comunitat de veïns o, fins i tot, causa de la presència d’algun policia autonòmic alertat pel perepunyetes del pis de sobre.

D’aquesta pau seràfica que serien els debats virtuals, n’hem tingut un exemple al més alt nivell en els reportatges que de les reunions de presidents autonòmics, que ens han ofert reiteradament les diverses televisions del país. En comparació amb l’olla de grills del Congrés, veure a TV3 el nostre president Torra contemplant una gran pantalla amb catorze o quinze finestres obertes amb imatges de senyors com ell, que educadament es miren i esperen el seu torn de paraula, sense cridar, ni recordar-li la professió de la mare a ningú, talment com si es tractés d’un consell d’administració d’una societat, és una basa d’oli. Veient-los tan educats, mostrant bones maneres i sense cridar, fins i tot he tingut la impressió que podrien arribar a entendre’s, pràctica perniciosa i totalment rebutjada a la política real.

Per provar la bondat de la meva proposta, podria començar el Senat fent teletreball. Com que no sabem ben bé què fan, no notaríem la diferència però sí l’estalvi en dietes i viatges. Encara que l’alternativa realment popular, vista la seva prescindibilitat de la dita càmera, seria la de dissoldre-la.

Finalment, una altra institució que crec que ha portat a terme la consigna de teletreballar amb resultats espectaculars ha estat la monarquia: ni se l’ha vist!

Crec que pot continuar així o, encara millor, aplicar-li la segona alternativa feta pel Senat.

Segona meditació, aquesta molt més casolana. Aprofitant el noranta aniversari del president Pujol han sortit una sèrie d’articles a la premsa reivindicatius de la seva personalitat política. Està bé que els que van viure a la seva ombra (havia escrit «amorrats a la mamella convergent», però ho he refusat per barroer) siguin agraïts, però per la resta de mortals que no teníem tan nutritiu aliment ens resulta sospitós i sorprenent que el judici a ell i la seva família encara estigui pendent de senyalament. No deurà ser que interessa a alguns que acabin prescrivint els suposats delictes? (Digueu-me malpensat.)

DANI TORRENT

Els delictes econòmics són una constant en la política del país (em refereixo al gran, a Espanya sencera); només cal repassar el munt de condemnats i les causes que encara queden pendents. No ens beneficia a la resta de ciutadans en res enviar-los i mantenir-los a la presó, seria més convenient, en els delictes econòmics, condonar la presó per diners a raó, per exemple, d’un milió d’euros per any de presó.

Acabo de llegir al diari que a en Sito Pons li demanen 20 anys de presó per no haver declarat a Espanya dos milions i escaig d’euros guanyats en tres anys que va viure a Mónaco, i amb aquest precedent em pregunto: al rei emèrit, pobret, quants li’n demanaran pels seixanta milions de Suïssa no declarats?

Tercera meditació. Ara s’ha aprovat l’ingrés mínim vital, una mena d’almoina per als més desafavorits. Jo pensava que la «nova normalitat» seria realment nova, si d’una vegada s’aprovés la renda bàsica universal. Que tothom, ric o pobre, treballador, aturat o bufanúvols cobrés una renda que li permetés viure amb dignitat.

Per mi, la seva defensa és molt lògica: el segle XX ha anat consolidant la substitució en els oficis més durs o mecànics, de treballadors per màquines. Ara, en el segle XXI, la tecnologia els substitueix en molts altres camps. Aquestes substitucions haurien de ser un alliberament i no una condemna per l’home i per tant les plus vàlues generades per les màquines o els artefactes cibernètics haurien de revertir en la comunitat i no tan sols en el propietari de la màquina.

Darrera meditació. Algú potser es deu haver preguntat quina relació hi ha entre la il·lustració d’en Dani i les meditacions d’aquest article. Ho explico: és el nostre homenatge als artistes, que en aquest confinament són un dels col·lectius laborals més afectats per l’aturada i que pateixen més incerteses davant aquesta nova normalitat.

Els artistes són imprescindibles per la bona salut social, com el contrabaixista dins la música de jazz, qui, tot i tocar en segon terme, és qui marca la pulsió de la vida.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li