Matrimoni i fills a Roma

0
627

Paquius Proculus i la seva esposa. Aquarel·la de Pompeia, del segle I, que actualment s’exhibeix al Museu de Capodimonte.

En els inicis de Roma, ciutadans nomĂ©s ho eren els patricis i nomĂ©s es casaven amb altres patricis mitjançant la cerimĂČnia confarreatio, en la qual, amb el consentiment dels DĂ©us, el patrici s’emportava la seva esposa des de la famĂ­lia del pare fins a la seva prĂČpia, per fer-la una mater familias que procreĂ©s fills que al seu lloc preservessin els cultes familiars, perpetuessin la famĂ­lia i estenguessin el poder de Roma. Amb aquest procediment, l’Ășnic legal a l’ùpoca, el marit adquiria extensos drets sobre la dona, un matrimoni cum conventione uxoris in manum viri (‘amb el pas de l’esposa a poder del marit’).

Els plebeus, que no eren ciutadans de ple dret, es casaven per usus, Ă©s a dir, pel simple fet de viure junts, per la qual cosa el marit no adquiria manus, poder, sobre l’esposa. I aixĂ­ podia seguir essent membre de la famĂ­lia paterna i tenir propietats si s’absentava durant tres nits de la casa del marit. Una altra forma plebea de casament era la coemptio, una venda fictĂ­cia que comportava la transmissiĂł del manus, el poder sobre la dona. Amb el pas del temps i l’adquisiciĂł de consciĂšncia per part de les dones, les patrĂ­cies arribaren al convenciment que els convenia mĂ©s l’element plebeu del casament per usus, quan no hi havia conventione in manum, Ă©s a dir, quan el marit no adquiria poder sobre elles. AixĂ­, aquest tipus de casament es va anar fent mĂ©s habitual, va anar perdent carĂ cter sacramental i amb tots aquests canvis es van relaxar els costums i les relacions maritals, i arribĂ  tambĂ© la plena llibertat de divorci.

Per poder casar-se legalment s’havien de complir algunes condicions: el consentiment de les parts o dels seus representants; que tots dos fossin pĂșbers, ja que no es podien casar nens; tots dos havien de ser solters, perquĂš no s’acceptava la poligĂ mia a Roma; i no podien ser famĂ­lia prĂČxima. Si totes aquestes condicions es donaven i tots dos eren ciutadans romans, el matrimoni es considerava iustiae nuptiae i els fills serien iusti liberi, i per naixement eren cives optimo iure, ciutadans de ple dret i amb tots els drets.

Una anĂšcdota: quan els nuvis arribaven a la casa, ell la prenia en braços per entrar-hi per primer cop, segons diuen uns per evitar un mal auguri si resquitllava; perĂČ segons diuen altres, una pervivĂšncia del matrimoni per rapte (com el de les Sabines). I les paraules de consentiment eren: Quando tu GaĂŻus, ego GaĂŻa, que vol dir ‘quan i on tu siguis Gayo, jo (i allĂ­) serĂ© Gaya’. En termes mĂ©s actualitzats: Soc os dels teus ossos i carn de la teva carn.
A Roma, tenir fills era una obligació perillosa. El part va ser sempre un exterminador de dones joves i adultes. Prenc com a text d’aquesta part el de Mary Beard i us en faig un resum.

Milers de morts de part estan documentades a les lĂ pides que van fer els marits i les famĂ­lies entristides. Una lĂ pida del nord d’Àfrica romana diu: «Va viure trenta-sis anys i quaranta dies. Era el seu desĂš part. Al tercer dia va morir». Una altra de l’actual CroĂ cia ens parla de la seva companya esclava, que «va patir agonia durant quatre dies per donar a llum i no va poder fer-ho i va morir». El fet que no existien hospitals va impedir que es propaguessin les infeccions tan comunes als primers hospitals que hi va haver a l’Europa moderna. Depenien de parteres, i les intervencions obstĂštriques, en lloc d’ajudar, afegien riscos. La cesĂ ria, que no tĂ© rĂ©s a veure amb Julius CĂ©sar, s’utilitzava per extreure un fetus viu d’una mare morta o a punt de morir. En una societat com la Romana, la culpabilitat per no tenir fills era sempre de la dona i constituĂŻa un dels motius de divorci mĂ©s habituals. De mĂštodes anticonceptius n’utilitzaven un ampli ventall, uns Ăștils per perllongar la lactĂ ncia materna, i altres totalment inĂștils, com utilitzar cucs d’una determinada espĂšcie. PerĂČ començaven malament, perquĂš creien que els dies mĂ©s fĂšrtils eren els immediatament posteriors a la menstruaciĂł, quan Ă©s al contrari.

Un cop nascut, no acabaven els perills per al nadĂł: si eren dĂšbils o discapacitats, eren «exposats», que volia dir llençats a les escombraries, i tambĂ© els indesitjats. Les nenes, a causa de la despesa que generaven pel dot, eren menys desitjades que els nens i aixĂ­ ho confirma una carta de papir a l’Egipte romĂ  en la qual un marit li deia a la seva dona embarassada com criar el fill si era nen, i que «si Ă©s nena, llença-la». És complicat saber quants nadons acabaven a les escombraries, perĂČ sĂ­ que Ă©s conegut que eren una important font gratis d’esclaus…

La criança seguia sent un perĂ­ode perillĂłs: la meitat dels nens i nenes no arribava als deu anys, vĂ­ctimes de malalties que avui no comporten perill. Ara bĂ©, un cop superats els deu anys, un romĂ  o una romana podia tenir una esperança de vida relativament llarga o molt llarga: a Roma no era infreqĂŒent trobar ancians. PerĂČ en vista de l’alta mortalitat inicial, per mantenir la poblaciĂł estable, una dona romana havia de tenir un mĂ­nim de cinc o sis fills.

Els relats romans ens parlen que la pĂ tria potestat era exercida amb intensitat, amb cĂ stigs intensos per desobeir o inclĂșs amb l’execuciĂł, perĂČ la realitat Ă©s que no hi ha evidĂšncies d’aquest procedir, i sĂ­ que hi ha, en canvi, molts epitafis emotius de pares cap als seus fills morts, que expressen intensos sentiments: «La meva nina, la meva estimada Mania, ara jau aquĂ­: nomĂ©s uns pocs anys vaig poder donar-li el meu amor. Ara el seu pare plora per ella constantment», diu a una lĂ pida al nord romĂ  d’Àfrica. TambĂ© CicerĂł documenta que «plorava constantment» per la mort de la seva filla TĂșlia.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li