Matrimoni i fills a Roma

Paquius Proculus i la seva esposa. Aquarel·la de Pompeia, del segle I, que actualment s’exhibeix al Museu de Capodimonte.

En els inicis de Roma, ciutadans només ho eren els patricis i només es casaven amb altres patricis mitjançant la cerimònia confarreatio, en la qual, amb el consentiment dels Déus, el patrici s’emportava la seva esposa des de la família del pare fins a la seva pròpia, per fer-la una mater familias que procreés fills que al seu lloc preservessin els cultes familiars, perpetuessin la família i estenguessin el poder de Roma. Amb aquest procediment, l’únic legal a l’època, el marit adquiria extensos drets sobre la dona, un matrimoni cum conventione uxoris in manum viri (‘amb el pas de l’esposa a poder del marit’).

Els plebeus, que no eren ciutadans de ple dret, es casaven per usus, és a dir, pel simple fet de viure junts, per la qual cosa el marit no adquiria manus, poder, sobre l’esposa. I així podia seguir essent membre de la família paterna i tenir propietats si s’absentava durant tres nits de la casa del marit. Una altra forma plebea de casament era la coemptio, una venda fictícia que comportava la transmissió del manus, el poder sobre la dona. Amb el pas del temps i l’adquisició de consciència per part de les dones, les patrícies arribaren al convenciment que els convenia més l’element plebeu del casament per usus, quan no hi havia conventione in manum, és a dir, quan el marit no adquiria poder sobre elles. Així, aquest tipus de casament es va anar fent més habitual, va anar perdent caràcter sacramental i amb tots aquests canvis es van relaxar els costums i les relacions maritals, i arribà també la plena llibertat de divorci.

Per poder casar-se legalment s’havien de complir algunes condicions: el consentiment de les parts o dels seus representants; que tots dos fossin púbers, ja que no es podien casar nens; tots dos havien de ser solters, perquè no s’acceptava la poligàmia a Roma; i no podien ser família pròxima. Si totes aquestes condicions es donaven i tots dos eren ciutadans romans, el matrimoni es considerava iustiae nuptiae i els fills serien iusti liberi, i per naixement eren cives optimo iure, ciutadans de ple dret i amb tots els drets.

Una anècdota: quan els nuvis arribaven a la casa, ell la prenia en braços per entrar-hi per primer cop, segons diuen uns per evitar un mal auguri si resquitllava; però segons diuen altres, una pervivència del matrimoni per rapte (com el de les Sabines). I les paraules de consentiment eren: Quando tu Gaïus, ego Gaïa, que vol dir ‘quan i on tu siguis Gayo, jo (i allí) seré Gaya’. En termes més actualitzats: Soc os dels teus ossos i carn de la teva carn.
A Roma, tenir fills era una obligació perillosa. El part va ser sempre un exterminador de dones joves i adultes. Prenc com a text d’aquesta part el de Mary Beard i us en faig un resum.

Milers de morts de part estan documentades a les làpides que van fer els marits i les famílies entristides. Una làpida del nord d’Àfrica romana diu: «Va viure trenta-sis anys i quaranta dies. Era el seu desè part. Al tercer dia va morir». Una altra de l’actual Croàcia ens parla de la seva companya esclava, que «va patir agonia durant quatre dies per donar a llum i no va poder fer-ho i va morir». El fet que no existien hospitals va impedir que es propaguessin les infeccions tan comunes als primers hospitals que hi va haver a l’Europa moderna. Depenien de parteres, i les intervencions obstètriques, en lloc d’ajudar, afegien riscos. La cesària, que no té rés a veure amb Julius César, s’utilitzava per extreure un fetus viu d’una mare morta o a punt de morir. En una societat com la Romana, la culpabilitat per no tenir fills era sempre de la dona i constituïa un dels motius de divorci més habituals. De mètodes anticonceptius n’utilitzaven un ampli ventall, uns útils per perllongar la lactància materna, i altres totalment inútils, com utilitzar cucs d’una determinada espècie. Però començaven malament, perquè creien que els dies més fèrtils eren els immediatament posteriors a la menstruació, quan és al contrari.

Un cop nascut, no acabaven els perills per al nadó: si eren dèbils o discapacitats, eren «exposats», que volia dir llençats a les escombraries, i també els indesitjats. Les nenes, a causa de la despesa que generaven pel dot, eren menys desitjades que els nens i així ho confirma una carta de papir a l’Egipte romà en la qual un marit li deia a la seva dona embarassada com criar el fill si era nen, i que «si és nena, llença-la». És complicat saber quants nadons acabaven a les escombraries, però sí que és conegut que eren una important font gratis d’esclaus…

La criança seguia sent un període perillós: la meitat dels nens i nenes no arribava als deu anys, víctimes de malalties que avui no comporten perill. Ara bé, un cop superats els deu anys, un romà o una romana podia tenir una esperança de vida relativament llarga o molt llarga: a Roma no era infreqüent trobar ancians. Però en vista de l’alta mortalitat inicial, per mantenir la població estable, una dona romana havia de tenir un mínim de cinc o sis fills.

Els relats romans ens parlen que la pàtria potestat era exercida amb intensitat, amb càstigs intensos per desobeir o inclús amb l’execució, però la realitat és que no hi ha evidències d’aquest procedir, i sí que hi ha, en canvi, molts epitafis emotius de pares cap als seus fills morts, que expressen intensos sentiments: «La meva nina, la meva estimada Mania, ara jau aquí: només uns pocs anys vaig poder donar-li el meu amor. Ara el seu pare plora per ella constantment», diu a una làpida al nord romà d’Àfrica. També Ciceró documenta que «plorava constantment» per la mort de la seva filla Túlia.