Maryse Olivé en el record

0
1125

La notícia de la mort de Maryse Olivé, a principis d’aquest mes, em va afectar de manera especial, tot i que personalment no ens coneixíem gaire. Havia seguit la seva trajectòria política des de lluny, des de les files d’un altre partit, fins que em va tocar ser el seu substitut en la direcció de la Casa de la Generalitat a Perpinyà l’any 2004.

Sé que no es prengué gaire bé aquest canvi, que era conseqüència de la formació d’un nou govern i motivat només perquè es tractava d’un càrrec de confinaça política. La seva reacció inicial no em sorprengué i la vaig trobar natural, ja que ella (i una colla de gent) havia treballat molt perquè s’obrís una delegació a la capital de la Catalunya del Nord i, quan s’acabà d’inaugurar, va haver de plegar. Són coses de la política i tots els que ens hi hem posat sabem que, en el fons, cal sotmetre’s a unes regles que sovint són fèrries. Cal dir, però, que va saber sobreposar-se i va fer una cerimònia de traspàs ben digne.Tots dos teníem, naturalment, concepcions diferents de la funció i de l’actuació que havia de tenir aquella delegació, però ens unia la consciència plena de la seva necessitat i importància, tant de cara al país en general com, més concretament, de cara a les relacions entre Perpinyà i Figueres.

Després, a part d’algunes coincidències esporàdiques, no ens retrobàrem fins que vaig ser convidat, amb Mariona Seguranyes, a la delegació de la Generalitat a París per fer-hi una conferència sobre Anna M. Dalí, coincidint amb la celebració de l’onze de setembre de 2012. Aleshores ella tenia una càrrec de responsabilitat allà i no tan sols es portà modèlicament amb nosaltres, sinó que va saber donar a l’acte una alta significació política en uns moments que la situació ho requeria. Recordem que aquell dia fou el que se celebrà a Barcelona la manifestació massiva que obrí el procés independentista que ara vivim. L’ambient d’eufòria i expectació també arribà ràpidament a París i la sala s’omplí com un ou. Ella, en tant que representant política del govern, féu un parlament en català molt adient, reivindicatiu i amb fort contingut polític. Segurament sorprengué més d’un per la seva contundència i solemnitat. Es cantà “Els segadors” i semblava ben bé que acabàvem de proclamar la independència de Catalunya. M’atreveixo a dir que aquest era el sentiment generalitzat del reunits (fins i tot dels que no eren catalans). En aquells moments, tots vam tenir ben clar que una cosa així era possible. I la Maryse Olivé n’havia estat, en bona mesura, la responsable. No cal dir que, a partir d’aquell dia, va créixer molt el respecte i la consideració política que li tenia.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz