Marta Redondo: ‘Al principi ho comparem tot, però si tot fos tan meravellós no hauríem marxat, oi?’

0
1359

Com que aquí no trobava feina d’infermera, es va exiliar al nord d’Europa, on hi ha una gran demanda professional


1.158 quilòmetres separen la Jonquera de Halle, una ciutat belga de 39.000 habitants que limita la frontera lingüística entre la regió flamenca i la regió valona. Són 11 hores en cotxe, o dues en avió, que la fronterera Marta Redondo recorre sovint, sempre que pot ajuntar uns dies lliures. La Marta va marxar de Catalunya l’abril del 2012, poc després d’acabar un postgrau d’atenció prehospitalària urgent en l’àmbit de la infermeria; i després de viure un parell d’anys al sud de França, el juliol del 2014 es va instal·lar a Bèlgica, on està acumulant milles d’experiències.

Aquesta jonquerenca va decidir exiliar-se perquè aquí, en plena crisi econòmica, no trobava feina. A Bèlgica, en canvi, «tenen molta penúria d’infermers». I això, assegura, és un gran avantatge, perquè si bé és cert que l’hegemonia europea permet trobar molts punts en comú entre belgues i catalans, també ho és que allà «hi ha una mica més de qualitat de vida en l’àmbit professional». «La gent jove pot pagar les factures, l’hipoteca, o el que vulgui, perquè molts tenen contractes fixes. I aquesta estabilitat es nota en la societat», explica la Marta.

De fet, ella mateixa l’ha trobat al nord de l’antiga Gàl·lia. I és que després de casar-se amb un noi d’allà, ara s’han comprat una casa i esperen un nen. Per això té clar que per ara no tornarà a l’Alt Empordà. «Les condicions laborals que tinc aquí de moment no me les oferiran enlloc de l’Alt Empordà, i tampoc crec que el meu home hi trobés feina fixa com té aquí». Argumenta. La Marta és una empordanesa pel món.

A Halle, explica que no té una rutina diària molt marcada perquè allà els infermers no tenen un torn fix, i s’ha d’adaptar als horaris. «Evidentment, si estic de nits, de dia dormo. I si treballo al matí o a la tarda, quan no treballo normalment soc a casa». En aquestes hores lliures, sovint surt amb els amics, fa manualitats o llegeix. Però explica que allà la gent «surt menys al carrer» que aquí. I aquesta és precisament una de les grans diferències que ha trobat. «Tenen una cultura molt forta del jardí. El paradigma de qualsevol belga és una casa amb jardí», explica. I reflexiona que «no sé ben bé per què, perquè amb el temps que fa aquí, i el temps que passen als embussos, no sé si tothom l’aprofita. Jo no he vist mai els meus veïns al jardí!». I continua explicant: «Fan molta vida a casa. Menys quan fa bon dia, que tothom està al carrer, als parcs i a les terrasses».

El temps és una altra de les diferències que ha detectat. «Aquí quasi no hi ha estacions», explica, tot recordant que «abans l’hivern durava 4 o 5 mesos i l’estiu, com a molt 2. Però últimament, amb el canvi climàtic, hi ha anys que ni neva, que la tardor dura una eternitat i la primavera també, però fred, fred, com coneixen aquí, o estiu, no en fa». «El canvi d’armari aquí no existeix. Si fa calor un dia has d’aprofitar i posar-te les sandàlies, perquè si no, no saps quan te les tornaràs a posar!», exemplifica. I deixant de banda la diferència d’horaris entre Catalunya i la resta d’Europa, dues de les coses que al principi també van impactar molt la Marta van ser l’absència de persianes i la recollida d’escombraries.

De les persianes, en diu: «Jo a casa en tinc, i els meus sogres, per exemple, també, perquè a la part de Flandes n’hi ha més; però a Europa és una cosa rara de trobar… i que es troba molt a faltar!». I la gestió de la brossa recorda que la va trobar molt «curiosa». «Allà [a la Jonquera], quan la bossa és plena la portes al contenidor i ja està. Aquí no. La recollida és porta a porta. Has de comprar les bosses que estan retolades amb el logo de la teva zona, i aquestes bosses són cares; molt cares. Un rotlle de 10 bosses em costa 19 euros. I el que abarateix és reciclar. Un rotlle de bosses per triar el plàstic costa uns 2 euros, com a màxim. I així amb totes les coses del reciclatge». L’objectiu d’aquestes polítiques, evidentment, és fomentar la recollida selectiva; i el govern ho aconsegueix. «Al final, si recicles, t’estalvies diners; i la gent ho fa. A més, també t’estalvies volum de brossa i fa menys pudor», explica la Marta.

PUIGDEMONT, ALIÈ. Preguntada per l’associació entre Bèlgica i Carles Puigdemont, la Marta explica que «se n’ha parlat, però més que del Procés, del fet que la majoria de la gent no entén per què ell està aquí», i no coneixen ben bé el conflicte. Explica que el panorama polític d’allà també és molt complicat, «i com a tot arreu, primer s’interessen pel que passa a casa».

Una casa que per ella ja és la seva. Des d’allà, recomana als joves que emprenguin una aventura a l’estranger perquè, tot i que «a vegades no és fàcil», al final «s’aprenen moltes coses». «Al principi ho comparem tot amb el lloc d’on venim, com si tot fos millor. Però si fos tan meravellós a casa no n’hauríem marxat, oi?», acaba concloent.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li