Mariano Álvarez de Castro

0
1363

En el meu article mensual d’abril del 2020 deia que recuperaria la figura del general M. Álvarez de Castro. Ho faig encara en el marc de la commemoració del centenari de la mort de Pérez Galdós i al novembre, mes en què se celebren les fires de St. Narcís a Girona, escenari principal de l’episodi nacional Gerona (1874) i en què el general té un gran protagonisme i ha sofert valoracions molt contradictòries, segons l’òptica usada.

En aquest article intento fer una mena d’estat de la qüestió, sense obviar al·lusions directes que apareixen a l’episodi. De bell antuvi, cal recordar que el 30 de gener del 1809 fou nomenat governador militar, quan aquest es trobava ja lluitant contra els francesos a terres empordaneses i ja des del primer moment mana resistir, resistir com si fossin de ferro els homes (Galdós dixit) i en el text apareix sempre la mateixa resposta: «Se hará lo que convenga» i més encara hom llegeix un ban del general esgarrifós: «Será pasada inmediatamente por las armas cualquier persona a quien se oiga la palabra “capitulación” u otra equivalente».

Avui la sort i el destí del general es mouen en dos pols: és enlairat per a uns als altars quasi com a màrtir per la historiografia castrense i per altres és qualificat de boig paranoic responsable pràcticament d’un genocidi, i com a rerefons, la frase enigmàtica del mateix Galdós quan parla de la misteriosa mort del general. Certament s’ha especulat molt, des de la llegenda, que va morir perquè no el deixaven dormir tot punxant-lo amb agulles, fins a un enverinament, o penjat, o llançat a la cisterna del castell de St. Ferran, o mort a cop de bastons o de fam, quan el més probable i creïble és que morís per unes febres palúdiques. En aquest sentit són definitius els mots del professor bascarenc Ll. M. de Puig: «La mort d’Álvarez de Castro fou objecte d’una altra grollera però eficaç manipulació. No va morir enverinat, ni torturat ni en mans dels francesos. Va morir quan aquests el portaven a Barcelona per fer amb ell un escarni públic.»

Com deia, ha estat valorat des de dues òptiques diferents. En la primera, dos exemples: fou el rei Alfons XIII qui ordenà erigir un obelisc a les portes del castell, que deia: «Al General Álvarez de Castro, defensor de Gerona, muerto en este castillo. Pasajero descúbrete y piensa en la Patria». Jo mateix ho observava en els meus anys de batxiller a l’institut R. Muntaner; i cal recordar com l’hospital de Girona inicialment es deia Álvarez de Castro, avui Josep Trueta. Com a contrapès, l’esmentat Lluis M. de Puig escrigué: «Només la carrera de la glòria i l’honor i segons deia la crida que li feia la divina providència a morir abans del lliurament de la ciutat. Lluny de ser l’heroi que alguns han pintat la seva actuació el situa com el responsable de la més gran tragèdia que ha viscut Girona en la seva història.» Afegeixo, a més, el diagnòstic del neuròleg gironí Dr. J. Jubert Gruart, segons el qual el general patia episodis febrils produïts per una malaltia infecciosa, probablement paludisme o malària, però no trastorns patològics de naturalesa psicòtica.

En l’article només he estat una mena de notari que testifica les dues valoracions d’un general lligat a Figueres per mitjà del castell de St. Ferran. Avui s’ha passat de la transcendència idolàtrica de l’heroisme patriòtic castrense a una òptica molt diferent, la d’un insensat, un obsés, un boig quasi paranoic.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li