Maria Velasco: ‘Testimonio una generació de pescadors que s’ha estimat la mar i que està desapareixent’

0
709

És professora en un institut de la comarca, però la gran passió de Maria Velasco (Roses, 1968) és el mar o la mar, com l’anomena ella. Es defineix amb un punt nostàlgic i retrata amb la seva càmera un món que s’està perdent: el de la pesca artesanal


 

En el documental Diàlegs amb el mar (2018) exposa que la pesca ha estat una de les activitats principals de la costa catalana, però que està desapareixent. Com n’és, d’incert, el seu futur?
No sé com n’és, d’incert, però el que sí que he observat, al llarg d’aquest temps, és que aquest món ha canviat. Només cal fer un recompte de les flotes pesqueres dels diferents ports. El nombre de barques ha disminuït molt. A Roses n’hi havia hagut més de quaranta i escaig d’arrossegament i ara en són vint. Gent de Lloret de Mar em deien que allà, durant molts anys, la pesca era un ofici que s’havia fet sempre i que, amb l’arribada del turisme, va desaparèixer. I a França hi ha molts ports que han desaparegut. Jo de moment estic testimoniant el que trobo al meu entorn, perquè penso que la gent a qui faig el seguiment és una generació que s’ha estimat la mar i que hi ha creat un vincle important. Hi havia un temps en què els pescadors jubilats tenien la necessitat d’anar al port cada dia, a veure com entraven les barques i si portaven moltes pesqueres… I, ara, que aquesta gent van desapareixent o es van morint, com li vulguis dir, i cada vegada hi ha menys gent que s’acosta als ports, a aquesta part més humana que a mi sempre m’ha agradat. La gent que ara està treballant a mar, n’hi ha que ho porten a la sang i altres que van a treballar en mar com podrien anar a treballar a qualsevol ofici. Però les condicions del mar són molt més dures. Per això, potser, la gent prefereix quedar-se en terra que en mar.

En aquesta obra parla de l’actual món de la pesca a Roses, però la situació pot ser extensible a molts altres pobles costaners.
Visc a Roses i m’és molt més fàcil fer-ne un seguiment. Quan faig un treball, faig un seguiment profund. No és d’un dia anar a fer una entrevista, sinó que m’agrada conèixer el personatge i treure el més íntim de cadascú. I, per tant, aquest treball l’he pogut fer a Roses perquè m’és proper i a l’hora de buscar la llum, sé quan surt el sol i a quina època de l’any m’interessa més anar-hi. I, tot i que els personatges són de Roses, el seu testimoni podria ser de pescadors d’altres ports.

L’any passat va presentar el treball audiovisual La Carmeta i el moll (2017), dedicat a Carmen Barberà, rosinca que ha treballat tota la seva vida apedaçant xarxes. És de les últimes dones remendadores que hi ha a Catalunya?
Ara ha passat a ser un ofici d’homes. No et vull dir que hi hagi alguna dona que el faci. Aquí a Roses hi ha una noia jove, que ha començat fa relativament poc, però és un ofici d’homes.

De fet, les dones sempre havien estat vinculades al mar. La Carmeta n’és un bon exemple.
Ella és la representant, per mi, d’una última generació de dones de la costa que es van guanyar la vida amb aquest ofici. He cregut que era un testimoni important, perquè realment a través d’ella revivim el que van viure moltes dones. La Carmeta és d’aquella generació que no podia triar ofici: el dia després de la comunió, la mare ja li tenia preparat tot el material per anar a aprendre a remendar i des dels deu anys que ho fa.

El lligam amb el mar s’està perdent, però també molt de vocabulari.
De la xarxa hi ha llocs, com a Cadaqués, que en diuen xarxi. De les meduses se’n diu moques. Com les garotes, que tenen diversos noms segons la zona: garoines o oriços. I, per exemple, quan les barques d’arrossegament, les més grans que surten de dia, pugen a la barca les xarxes, els pescadors parlen de xorrar. També hi ha expressions. Ells diuen en mar. Jo, al principi, quan els avis estaven parlant i em deien «en mar», jo pensava que em parlaven d’un noi. I en mar és el mar. Ells parlen molt d’en terra i en mar. S’està perdent part de la nostra cultura, costums. Però encara hi ha jubilats que, quan arriben les barques, van al port i els donen una miqueta de peix per sopar: cada jubilat té la seva barca. En canvi, tu no vas en una carnisseria i et donen botifarres per sopar.

Expliqui’m una història que l’hagi atrapat.
Mira, una anècdota de la Carmeta. El seu net ara té vint anys, però me’n recordo que fa dos anys, un dia que vaig arribar al moll, em va dir: «Maria, t’he de dir una cosa molt important, estic molt contenta. El meu net deixa d’estudiar i es posarà a remendar». Ho porta al cor. A la gran majoria d’àvies li diuen que el seu net deixa d’estudiar i tenen un gran disgust. I ella ho anava dient a tothom, que el seu net seguiria aquest ofici, ella que ja es pensava que s’havia perdut la tradició.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz