Maria Mercè Cuartiella: ‘La vida, com una flor salvatge, floreix i creix on li sembla: mai no és com l’esperàvem’

0
2153

L’autora resident a Figueres destaca el caràcter “proper” de la seva última novel·la ‘Flor salvatge’


 

La vida és una flor salvatge?
Un dels personatges principals de la novel·la ho diu. Una flor salvatge, com la vida, no la podem plantar ni podem esperar que floreixi quan i com nosaltres volem. Creix on li sembla i mai no és com l’esperàvem.

Podríem dir que els personatges són antiherois urbans. Reivindica la «gent normal».
Els personatges talentosos, guapos o rics no tenen encant: són massa perfectes. Fer front a les circumstàncies de la vida amb les eines de la gent normal té més gràcia. M’agrada parlar de personatges que són com les que coneixem. I això té gran interès narratiu i, tot i que sovint no en sabem copsar els detalls, no ho apreciem perquè són vides com les nostres.

Es tracta la por de desaparèixer de la memòria dels altres.
El pas del temps i el pes que el temps posa sobre nosaltres és un dels temes de la novel·la. El personatge de Miravet és un home gran, que tem no deixar petjada quan es mori. Li sap greu que la gent no el recordi com una persona jove, poderosa i guapa, i només se’l vegi com un vell. Hi ha una altra persona gran al llibre, però ella en té una visió diferent, del pas del temps. Són dues maneres diferents d’enfrontar els anys, que passen per tothom de manera inexorable. I s’ha d’assumir: si no, comporta molt de dolor.

Per què ha decidit no situar la trama en un espai i un lloc concrets?
Sabem que viuen en una ciutat gran de Catalunya. Només volia parlar de la relació entre els personatges i com entomen les seves mancances vitals. Tampoc no hi ha marques temporals, però en tenim pistes: es parla d’un model de vida i de petits comerços que va desapareixent; també de llogaters que són expulsats dels seus pisos pels nous propietaris.

El llibre està tenint molt bona acollida. Què atrapa als lectors?
Tot i que la peripècia que emprenen els personatges no és habitual, es parla d’allò que ens resulta proper. També hi deu haver contribuït la manera com està escrit: hi ha una primera escena impactant, que no sabem de què va i que va apareixent. La dosificació és important: si donem poca informació, el lector es cansa; si n’hi ha massa, es mata l’expectativa.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li