Maria Aurèlia Capmany (1918-1991)

0
1306

Per ser lector de la Maria Aurèlia i admirador de la pedagogia catalana republicana, vull retre-li el meu homenatge particular, potser entramuntanat, amb motiu dels cent anys del seu naixement.

Dona polifacètica, lluitadora com tantes altres de casa nostra, docent, escriptora, política, traductora. I ho faig a) recordant la seva formació rebuda a l’Institut – Escola de la Generalitat republicana, institució mai prou coneguda i reconeguda amb un planter de professors extraordinaris (R. Aramon, Enric Bagué, G. Díaz-Plaja, J. Estalella, Àngels Ferrer, Emília Fustagueras, Jordi. Maragall, Antoni Pla, Ll. Solé Sabarís, Josep Vergés, E. Valentí Fiol) i promocions d’alumnes brillants. I b) aportant textos, trets en la seva abundosa biobibliografia:

1. «I de sobte l’horitzó es va esberlar en una orgia de colors i el meu petit món va donar cabuda al llatí, al grec, a la filosofia, a la botànica, a les cançons de trobadors, a la mètrica, a la taula de logaritmes, al bàsquet, als vuitanta metres llisos […] en una casa de color vermell, al bell mig del parc, al fons de les avingudes de castanyers d’Índia. Era l’any 1932 i jo vaig entrar a l’Institut-Escola.»

2. «Ens van ensenyar a pensar, a ordenar els coneixements, a dir la veritat, a sentir-nos responsables dels nostres actes.»

3. «L’Institut-Escola no predicava un dogma, sinó un comportament.»

O també fragments d’una carta al seu director, el Dr. Estalella, des de Sant Feliu de Codines:

4. «Benvolgut Dr. Estalella, quan la separació d’aquest agradable lloc s’ha fet sentir massa, he recorregut al mitjà de la carta per no trobar-me’n tan lluny i poder escriure noms tan familiars com en són els d’aquesta casa.

Suposo que Can Surell deu estar en plena activitat. Malgrat que el temps que hi vaig passar-hi no va ésser gaire llarg, no s’ha esborrat pas de la meva memòria […]. Tinc moltes ganes de tornar a veure Can Surell, tan bon record en guardo […].

L’Institut deu tenir aquell aire de vida latent, de llangardaix adormit de panxa al sol, que deu fer sentir tan viu el desig de tornar a sentir el zimzeig característic de durant del curs.

Aquí per això no he conegut l’avorriment, el dibuix, els treballs de vacances, les excursions i els exercicis natatoris, tan dels dies instants, que passen sense tan sols adonar-te’n, i així és com si et donessin una sorpresa quan mires el calendari i et trobes que el Juliol s’acaba.
I desitjant que per una d’aquestes ràpides sorpreses pugui veure’l aviat, sinó a Can Surell a l’Institut, poso fi a la meva lletra que li envia al mateix temps memòries per tot el de l’Institut-Escola S. Feliu, 31-VII-1935.»

5. «Oh!, Institut-Escola, t’enyoraré.»

Bé, aquesta petita mostra serveix a l’hora de modest homenatge a una dona de molts quirats i de reconeixement a una institució educativa, la pedagogia de la qual hauria de tenir la màxima vigència avui: no llibres de text, no lliçons magistrals; sí pensar, discórrer, raonar; sí inculcar a l’alumnat l’estima per la natura i pels valors humans, democràtics. Tant de bo, servís de mirall i exemple a docents i discents d’avui. Gran lliçó humana, política i cultural, la de la M. Aurèlia, una d’aquestes dones (junt amb M. Abelló, Caterina Albert, A. Bertrana, M. Mata, M. Rodoreda, Maria Rúbies, R Sensat, etc.) que dignifiquen tot un col·lectiu, per la igualtat de drets, al servei d’ideals de progrés humanístic, cultural i científic.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li