Manel Martínez Cid: ‘Tractem d’evitar que accidents com el de Fukushima es puguin tornar a produir’

0
632

Aquest enginyer nuclear figuerenc de 36 anys, resident a Ruwais, als Emirats Àrabs Units, està especialitzat a fer anàlisis de probabilitats de risc


Nascut a Castelló de la Plana el 1983, en Manel Martínez Cid va arribar a Figueres quan tenia només un any. Els seus pares es van instal·lar a l’Alt Empordà, i aquí ha viscut tota la seva infància i adolescència. Però als 18 anys, com tants altres joves, va marxar per estudiar; i de moment encara no ha tornat. Es va llicenciar en Física a la Universitat de Barcelona, i les capacitats que ha anat cultivant l’han portat a treballar en diversos països de l’estranger, on encara avui acumula milles d’experiències. En Manel és un empordanès pel món, i el seu currículum és digne d’admirar.

Als 23 anys, amb la llicenciatura acabada, li van oferir una beca doctoral Argos al departament de Física i Enginyeria Nuclear de la UPC. La seva tesi es va centrar en el desenvolupament de noves metodologies per analitzar probabilitats de seguretat per a reactors nuclears, i en això ha especialitzat la seva carrera. Al cap de tres anys va començar a buscar feina, i li van sorgir dues ofertes: una als Estats Units (a Nuscale, amb seu a Oregon), i una altra al Regne Unit (a la Corporate Risk Associates –CRA–, amb seu a Londres). Es va decantar per la segona opció; i ja en terres angleses va acabar el doctorat.

A la CRA, la seva feina consistia a fer estudis d’anàlisis probabilistes de seguretat per als reactors operatius al Regne Unit. I tres anys més tard, l’empresa li va proposar un trasllat a les oficines d’Electricité de France. Martínez va acceptar, i va treballar tres anys més a París dissenyant un reactor nuclear per al Regne Unit. El 2017 va aplicar pel Barakah, que és un dels projectes d’enginyeria més grans del món, i la primera central nuclear al món àrab.

Actualment treballa a Abu Dhabi amb un equip internacional. Estan construint quatre reactors nuclears, i la seva tasca consisteix bàsicament a aconseguir el disseny més segur possible. «En cas d’accident, com pot ser una pèrdua de suport elèctric, una ruptura en el sistema de refrigeració del reactor, o fins i tot elements externs com terratrèmols o tempestes de sorra, estudiem quins són els sistemes per mitigar la seqüència d’accident i com haurien d’actuar: portar la planta a parada segura i evitar dany al combustible nuclear», detalla en Manel. I afegeix: «Molt breument, tractem d’evitar que accidents com el de Fukushima es puguin tornar a produir».

A principis del 2020 carregaran combustible al primer reactor, i si es compleixen els terminis, el 2021 entrarà en operació. El Barakah project pretén produir el 20% de l’energia elèctrica dels Emirats Àrabs Units (EAU).

INTEGRAT I FELIÇ. A Abu Dhabi, en Manel viu a Ruwais, que està a dues hores de la capital. És una ciutat construïda expressament per als treballadors de la central nuclear i de les refineries del voltant. «Allà, l’empresa em proporciona un habitatge i les comoditats per viure: gimnasos, restaurants, parcs, botigues…».

Treballa quatre dies setmanals: dos de «llargs» (de 5.30 h a 17 h) i dos de «curts» (acaba al migdia). Ens explica que els dies «llargs» s’aixeca a quarts de cinc de la matinada i condueix amb dos companys de feina cap a la central. «És una jornada llarga de feina. Aproximadament la meitat del dia soc al despatx i l’altra meitat amunt i avall, reunit amb altres departaments d’enginyeria, operadors, reguladors i observadors internacionals, etcètera», detalla.

Durant aquests dies, si li queden hores lliures fa algun esport, va de compres o passeja. Els caps de setmana, en canvi, els pot aprofitar molt més, ja que són de tres dies. Sovint va a Abu Dhabi o a Dubai, on té més opcions d’oci i coincideix amb «amics expatriats». I si es queda a Ruwais, va a practicar kite surf o a nedar. A més, explica que «de tant en tant aprofito la situació geogràfica per viatjar i conèixer altres països de l’Orient Mitjà o Àsia».

Preguntat per la qüestió religiosa que tan sovint ha estigmatitzat els EAU, en Manel assegura que «els expatriats occidentals mantenen una vida força semblant a la que tenien als seus països d’origen». Admet que hi ha diferències, com per exemple que no venen alcohol ni porc als supermercats, però sí que en poden trobar en algunes botigues concretes o consumir-ne als hotels.

També és cert que durant el Ramadà es prohibeix veure o menjar en espais públics abans que es pongui el sol, però diu que «són costums que respectem, però que no tenen un impacte en el nostre dia a dia». «El govern és conscient que el progrés del país depèn en gran part dels estrangers, que superen el 80% de població, i es mostra flexible i integrador», explica en Manel. En aquest sentit, detalla: «Tinc relació amb tot tipus de gent: locals, occidentals i treballadors en serveis i construcció; i cada un amb el seu nivell de vida, la gent és feliç. No hi ha una indignació constant amb la política i les institucions».

PASSAT, PRESENT I FUTUR. Amb 13 anys d’experiència a l’estranger, si en Manel hagués de fer alguna recomanació a futurs aventurers els diria que des del primer moment visquin en un entorn local en tots els àmbits. «No tan sols és la manera d’aprendre bé una la llengua i una cultura, sinó que també és una manera de fer-te teu el lloc on vius, d’estimar-lo», argumenta.

Ell, si s’hagués de quedar amb un destí escolliria el Regne Unit. «A Londres és on vaig començar la meva aventura professional a l’estranger, i a banda de les amistats i dels bons records, em segueix fascinant la ciutat, la modernitat i una societat tan oberta i avantguardista», diu. Però també ve a Figueres sempre que pot; entre dos i tres cops l’any, i admet que en algun moment té previst tornar, almenys a la comarca. «M’agradaria viure entre Londres i l’Empordà», conclou.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li