Malestants

0
774

En l’àmbit europeu, ja fa temps que es parla de l’estat de benestar. Bàsicament fa referència a un conjunt de mesures que haurien de garantir uns mínims considerats imprescindibles per viure dignament . Als ciutadans de l’anomenat estat de benestar ben bé se’ls podria anomenar benestants. Això, com sempre sol passar, en la teoria. En la pràctica, com passa massa sovint, cada vegada hi ha menys benestants. Cada vegada són més les reivindicacions dels qui es veuen nul·lament o precàriament atesos. Persones en situació de dependència o de marginació, dones que són assetjades o menystingudes en els seus treballs o en l’entorn familiar, i jubilats que, després d’haver pagat a la Seguretat Social unes taxes que els haurien de garantir una pensió digna, es troben amb un salari de misèria.

Constitucionalment, la pensió és un dret tal com ho és la sanitat universal i gratuïta. En realitat, es tracta d’una quantitat que hom percep periòdicament de l’Estat, d’una institució o un organisme pel fet d’haver prestat un servei, o bé determinada per la mort d’un familiar, o per una disminució física o psíquica.

OriginĂ riament, grĂ cia concedida per un sobirĂ ; a partir de la RevoluciĂł Francesa apareix com un dret de tot funcionari, magistrat, militar i de certs cĂ rrecs polĂ­tics.

La setmana passada el govern del PP es va veure sorprès per un seguit de manifestacions protagonitzat, gairebé, només per jubilats. Es van produir autoanomenant. Al marge de sindicats, partits o xarxes socials. La sorpresa fou evident. Tal era el despistament del govern que la ministra Fátima Báñez va comentar que no hi havia motiu per les protestes perquè «el 0,25% d’augment fa que les pensions no hagin perdut poder adquisitiu».

No cal dir que per al 78% dels pensionistes aquest comentari no solament era insultant. S’hi afegia la humiliació de sentir-se ignorat. Aleshores, com ja es deuen haver adonat, surt l’inefable president del Govern, el Sr. Mariano Rajoy, que ho acaba d’arrodonir: «A mí también me gustaría subir las pensiones, pero es que no hay dinero para hacerlo». Com en tot, hi ha prioritats. Primer, cal salvar els bancs (125.000.000.000 €) o als amics: «El govern regala en concepte d’indemnització per un negoci fallit 80.000.000 € a l’empresa de Florentino Pérez». És clar que després no hi ha diners per a aquestes nimietats com el menjar, la llum, el gas o l’aigua dels jubilats.

És curiós que els col·lectius menys afectats per la precarietat en les pensions siguin precisament els corresponents al sector no productiu de la societat. El poder gratifica els seus servidors. Tal com a l’època napoleònica, funcionaris, magistrats, militars i càrrecs polítics. Ara, cal afegir-hi els banquers (una nova casta).

Però encara hi ha una llum d’esperança. El flamant lider de Ciutadans vincula la pujada de les pensions a la creació de més llocs de treball. Els sona? Vol dir més pencaires que gargaritzin les seves pensions. Les nostres, malauradament, tenen mal caire.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li