“Magnum i el seu bigoti van marcar la població femenina de tota una generació”

0
301

Periodista, guionista, crític… Com es defineix?
Bàsicament, com algú que escriu per diversos mitjans, aspirant a ser espectador professional. La paraula crític no m’agrada, té un matís negatiu.

Fer de la seva passió, la seva professió.
Sí, en el fons és el que volem tots.

De quan li ve aquesta afició pel món audiovisual? De petit?
Sí, totalment. Per edat he viscut l’època daurada de les dobles sessions al cinema, i amb els meus pares era habitual anar al cinema del barri i passar-hi tota la tarda. L’afició per la ràdio també em ve de casa, perquè els meus pares n’eren uns grans aficionats. La ràdio ha estat la banda sonora constant de la meva infantesa.

A poques setmanes de sortir el llibre es va esgotar la primera edició i ara ja va per la segona. S’esperava aquest èxit?
Això no se sap mai com anirà. El llibre parteix d’un encàrrec de l’editorial. L’any passat es van complir 25 anys de l’estrena de Bola de Drac a TV3, i l’editorial va pensar que seria un bon moment per fer un llibre de nostàlgia catalana, igual com han funcionat molt bé en el mercat editorial espanyol altres publicacions d’aquest tipus. Suposo que l’editorial quan fa un encàrrec ja té uns càlculs de viabilitat.

El llibre s’hauria pogut titular ‘Jo també veia Magnum’, o ‘Jo també veia Filiprim’.
Sí, Bola de Drac serveix de frontissa entre dues generacions, perquè es va estrenar el 1990. En el fons, el llibre és una ruta nostàlgica a la Catalunya de finals dels 70 a finals dels 90, després dels Jocs Olímpics, per tant, de tot el que vam veure, viure i sentir els que vam créixer a Catalunya en aquest període.

El llibre recull un munt de referents. Se n’ha deixat algun? Algú l’ha renyat perquè no hi ha inclòs algun títol?
Jo m’he renyat a mi mateix. A la presentació del llibre a Low Cost va sortir alguna referència que no apareix al llibre: el Carnet Jove. Al llibre parlo del moment en què vaig rebre la carta del Súper 3 informant-me que passava a ser un “Gran Súper”, un eufemisme per dir-me que ja era un ganàpia. Però el Carnet Jove me’l vaig deixar.

El llibre és una mena de conversa nostàlgica entre amics…
Sí, no volíem fer ni un àlbum de fotos ni un diccionari enciclopèdic. La intenció era que el llibre s’assemblés a una conversa d’amics, de records de personatges, moments, sèries, pel·lícules o músiques que ens van marcar.
Ha estat difícil documentar-se? Estem parlant de l’era pre-Internet.
Algunes dades les vaig trobar en fòrums d’Internet, de nostàlgics com jo. El que va ser difícil en molts casos va ser poder tornar a veure algunes sèries.
 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li