“L’obra és la crème de la crème de l’humor gestual”

0
437

Refresqui’ns la memòria. De què va La casa encantada?
Són tretze esquetxos de 4 o 5 minuts al voltant d’una casa encantada a la qual van a parar diferents personatges, des d’un policia a unes monges, uns ocupes o una noia perduda. Un cop allà troben tot de situacions marcades per la bogeria, el riure i el surrealisme. És una peça d’humor-terror o de terror-humor.

Difícil combinació…
Combinar aquests dos gèneres és molt complicat. Per això no es fa gaire. El que acaba passant en la majoria de casos és que ni fas por ni fas riure. O fas riure del malament que ho fas! (riures).

La casa encantada fa més de dos anys que és a la carretera des que la van estrenar per primer cop a Figueres. Com ha evolucionat la representació que veurem respecte a la que van estrenar el 2009?
Podríem dir que arriba cuita. El xou ha millorat perquè és més compacte. Els gags que no funcionaven han anat fora, altres s’han potenciat i, al final, el que queda és una peça de rellotgeria que cada deu segons fa que hi hagi un gag i la gent rigui. Coure’s pels escenaris de tot el país fa que les coses que no serveixen dues vegades, o es canvien o van fora. D’un espectacle que durava una hora i trenta-cinc minuts queda en una hora i quart per crear la crème de la crème de l’humor gestual.

Com explicaria a algú que no sap del tema què és això de l’humor gestual?
Necessito que hi hagi un referent. I el referent seria El Tricicle. Però sense estar tan limitats amb el tema de l’humor. M’explico: ells fan un humor molt blanc i nosaltres som més gamberros i irreverents. No tenim límits. Podem riure’ns del sexe o l’amor, fem humor negre, àcid o corrosiu. Però el denominador comú és que no fem servir la paraula. Estem una hora i quart sense dir res. Això sí, fem sorolls i utilitzem moltes onomatopeies. També hi ha molta vinculació amb els efectes de so i amb els efectes de llum. Es podria sintetitzar dient que és una amanida d’escenografia i capacitat gestual per poder explicar històries sense obrir la boca.

Penso que el cinema juga una part important a La casa encantada…
Sí, hem fet servir molt de referent cinematogràfic. Això no vol dir que fem paròdies de pel·lícules conegudes de terror. Són històries genuïnes i originals però el referent és cinematogràfic.

Algun títol de referència?
Per exemple, agafem els dos protagonistes dels Cazafantasmas, o les dues nenes que surten a El resplandor, o el monstre de la saga de The ring. Però repeteixo, només utilitzem el personatge per crear una història ben diferent.

Qui fa els guions i quin és el procés?
Els faig jo. El procés s’inicia de diferents maneres. A vegades una música m’evoca un moment que jo m’encarrego d’escriure. Per exemple, en una de les peces més ben valorades a La casa encantada, que es diu La mosca i la papallona, va néixer després d’escoltar un dia una peça clàssica, el Nocturno de una noche en Madrid, de Conrado del Campo. Només vaig anotar en un paper que volia fer una mena ballet amb una mosca i una papallona, i mica en mica, vaig anar elaborant-lo. Després va ser l’hora de trobar-se amb els actors i fer proves fins a tancar la coreografia. Però altres vegades és mirant pel·lícules que veig una escena i penso que seria una bona idea per trasplantar-la al directe. Però moltes altres vegades, en canvi, són totalment invenció meva.

Quins altres projectes té entre mans?
Tinc tres espectacles de tres mides diferents, d’un actor, de dos i de tres. Encara estem representant Clak, que és el que vaig muntar amb el meu germà abans que marxés a treballar amb el Circ du Soleil a Las Vegas, i amb el qual hem triomfat per tot el món, a llocs com el Canadà o Edimburg . Pel que fa a La casa…, és el meu segon muntatge i el podria arribar a qualificar de superproducció. I després, l’any passat, en vaig estrenar un en què jo estava sol i que encara estic movent. A més, aquest 2011, acabo d’estrenar a Cantàbria una col·laboració amb la companyia Arte en Escena que es diu Slam i que gira al voltant de les portes; portes de cotxe, de lavabo i de casa, portes de tot tipus. Aquest, ara mateix, està de gira en aquella comunitat però ben aviat el portarem cap aquí.

Com és viure de l’humor gestual?
Doncs he de dir que la crisi ens ha agafat de ple. Anàvem molt bé amb Clak i vaig pensar que La casa encantada podria ser un xou amb una producció superior, i va ser dir-ho i enxampar-nos la crisi. El problema és que requereix un muntatge més gran, és més car de produir i per tant costa més de contractar. Precisament per poder capejar el temporal em vaig inventar un xou en el qual estigués sol i fos barat de contractació. A més dels xous jo també imparteixo classes i masterclasses de clow o escènica en àmbit nacional i internacional. És la manera de salvar-se.

Falta poder mediàtic?
Tot i que som una companyiaque volta pel món des de l’any 93 no som mediàtics, és així. Més enllà d’alguna aparició que jo he fet a la televisió en sèries com Ventdelplà, no he tingut mai un paper protagonista. I ja se sap, si no surts a la tele, et quedes una mica a l’ombra. A tot això cal afegir-hi que el nostre tipus de teatre és minimalista…

Cosa complicada.
Jo considero que ser clown és el més difícil que hi ha. Perquè has d’estar una hora damunt l’escenari explicant històries sense obrir la boca. Has de tenir un punt de gestualitat molt polit perquè no sigui brut.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li