‘Lo poco agrada pero lo mucho enfada’

0
897

He arribat del bosc en la diària caminada a ritme cardio, servitud que, per prescripció facultativa, ha de pagar un diabètic hipertens pels seus pecats de gola. Són dos quarts de sis d’una tarda assolellada d’hivern, després d’un matí plujós. Les fulles dels arbres, il·luminades al biaix, semblaven acabades de pintar, més quan en tocar-les et quedava la mà mullada. Aquesta peripatesi aristotèlica, com predicava l’il·lustre filòsof, ajuda a rumiar sobre les qüestions més peregrines, a plantejar-te preguntes per les quals no tens respostes. Avui, la primera que m’ha vingut al cap, ha estat sobre la fauna salvatge: per què fa dies que no veig cap animal pel bosc, fora dels ocells habituals? Recordo que fa quaranta anys, al cap de poc temps de venir a viure a Llampaies, la Mercè va quedar embarassada i, per tal que la futura Mercè s’encaixés, sortíem a caminar al capvespre. Eren dies llargs d’estiu quan fèiem aquest mateix camí, i a la vora dels camps, famílies de conills jugaven a la vora dels rostolls. Tants, que els contàvem! Un dia fins i tot en vaig agafar un a jaç. Era ja a la tardor, des del camí em va semblar un bolet, estava dormint i em vaig acostar a poc a poc. Quan veié que era un conill, m’hi vaig tirar a sobre. Cridava i pernava com un boig. A la cassola amb pebrot i tomata, va ser menjar de déus. Ara, si no és a mercat, no en veig ni un. Un amic caçador, ja mig retirat per manca de perdius, diu que és perquè van repoblar de rapinyaires l’Empordà _no en sentit figurat o irònic, sinó real_ i aquestes se’ls han cruspit.

Perdut l’interès per la cunicultura, la ment m’ha portat el record d’una notícia llegida ahir o abans-d’ahir al diari: un poble d’Àustria que no arriba a vuit-cents habitants s’ha posat de moda perquè un coreà imaginatiu i bocasses va dir per Instagram que era el que havia inspirat la pel·lícula Frozen. El resultat és que cada dia passen pels seus carrers entre deu mil i vint mil turistes. Ho heu llegit bé: deu mil o vint mil.

Quan he arribat a casa he buscat per Internet la notícia: el poble es diu Hallstatt.

M’he imaginat que passés a Llampaies. Nosaltres som encara més petits, entre residents i no residents, no arribem a cent cinquanta persones. El dia del Ranxo de Carnestoltes, diada que marca la màxima afluència de gent forana (el ranxo és gratuït) amb prou feines arribem a quatre-cents, els carrers es col·lapsen i tots tenim una certa sensació d’invasió de multituds, tanta que respirem alleugerits quan, l’endemà, tot torna a la normalitat i el poble altre cop queda buit. No vull imaginar-me que, en proporció, vinguessin tres mil visitants diàriament!

Més semblant a la invasió de Hallstatt, és el que va passar fa uns anys a Camallera. Els pares que teníem nens petits havíem fet una guarderia en un local que ens va cedir l’Ajuntament i per tal de recaptar diners per cobrir part de les despeses vàrem inventar-nos una Mostra de platillos empordanesos. Cuinàvem racions abundants de platillos i la gent que hi venia _amics, parents i coneguts_ pagava gustosament per tastar-los. Tot anava bé i cada any teníem un creixement moderat i compensat de platillos i comensals, fins que un any, vàrem tenir la brillant idea de fer coincidir els platillos amb el dia de la sardana per tenir més clientela. I efectivament, així va ser. En acabar les sardanes, cap a les dues del mig dia, una multitud famolenca de balladors, pares, visitants i músics van pensar que era una bona opció anar a l’envelat on fèiem la Mostra de platillos. En deu minuts, aquella massa de termites humanes es va abraonar sobre el llarg mostrador on hi havia exposades les cassoles i, en un tancar i obrir d’ulls, tot el que hi havia menjable sobre el taulell -platillos, pa, postres etc.- va quedar arrasat i net com una patena. El més greu és quedava més de la meitat de gent fent cua i reclamant menjar.

DANI TORRENT

Una suor freda ens va envair, als organitzadors. Algú va tenir la brillant idea d’anar a casa a fer macarrons, uns altres a la fleca a buscar pa i a la carnisseria a comprar les botifarres que tinguessin. Mentrestant, els que vam quedar intentàvem explicar als afamats comensals el que estava passant, afirmant imprudentment que, amb una mica de paciència, menjaria tothom. Alguns no s’ho van creure i marxaren, alleugerint d’aquesta manera una mica la pressió. En poca estona van començar a arribar plates de macarrons amb tomata, i botifarres cuites. Val a dir que la gent s’ho va prendre amb paciència i esportivitat però els organitzadors vam aprendre la lliçó, donant la raó a una dita que m’havia repetit moltes vegades la meva mare, que sabia més refranys que en Sancho Panza: Lo poco agrada però lo mucho enfada.

Espero que cap instagramer que llegeixi aquest article, si és que n’hi ha algun, se li acudeixi fer córrer que Llampaies és el poble que va inspirar Mujercitas.

En arribar a casa he llegit a La Contra de La Vanguardia una entrevista amb Piketty, un economista francès que, pel que es veu, s’està forrant amb els seus llibres sobre alternatives al capitalisme, fet que, com a editor, m’ha produït una enveja malaltissa. Aquest economista de moda diu, entre moltes coses, que la renda que perceben els més rics pel seu capital creix cada any més que tota la riquesa que produïm entre tots. Ostres! Això és potser més perillós encara que el canvi climàtic, i molt més injust per la immensa majoria de perjudicats. Vist des d’un punt de vista moral, el canvi climàtic, si més no, és tan democràtic com la mort, que no distingeix entre pobres i rics. Cal matisar, però, que si ets ric, tens més possibilitats que t’allarguin la vida i sobretot te la facin més agradable o que et conservin congelat com un salmó en espera que la ciència et ressusciti. Mare de déu, quin espant! Imagineu que et descongelen, vell com ets, en un món en què tothom es mantindrà jove, via trasplantaments o empelts del que faci falta.

En Piketty proposa algunes fórmules imaginatives per redistribuir la riquesa i en Lluis Amiguet, l’entrevistador, li comenta que si els més rics paguessin els seus impostos potser n’hi hauria prou. És cert, però no veig jo que els més rics estiguin per la labor ni que els polítics siguin capaços de fer-los passar per l’adreçador.

I parlant de polítics, fet al qual habitualment em resisteixo, dues notícies m’han deixat bocabadat i esmaperdut: la primera, que curiosament ha passat molt desapercebuda i que crec que es mereixia un titular a primera plana, és que al Parlament de Catalunya, JxC, juntament amb CS i PP, ha votat un augment dels sous dels parlamentaris del 1,75%, amb l’únic vot en contra del grup d’Units Podem, que textualment han manifestat que «…una pujada salarial a diputats i precisament ara que estem negociant els pressupostos i veiem les dificultats que hi ha per aconseguir diners per revertir les retallades, apujar el sou als diputats no ens sembla una prioritat», i han afegit que s’ha de tenir en compte que aquests salaris ja són prou alts. És cert, vaig a la pàgina del Parlament i veig que el sou base d’un parlamentari català, sense dietes, desplaçaments o complements per pertànyer a comissions, és de 2.921,82 € mensuals. El salari mínim interprofessional és de 900 € i la pensió mínima és de 683 € mensuals, i aquests sí que, amb grans titulars a la premsa i televisió, s’han incrementat un 0,90%.

L’altra notícia ha estat una declaració d’en Puigdemont a Estrasburg, cridant escandalitzat que «seria una vergonya» que el PS votés el mateix que Vox, en la petició del seu suplicatori a la cambra europea. Potser hauria de recordar l’expresident que no fa gaires dies, a les votacions que van tenir lloc a Madrid, JxC va votar amb els dos partits de dretes abans citats, més Vox, en contra de la investidura de Sánchez.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li