Lluna

0
718

Ai les llunes plenes de l’estiu! Suposo que em vaig quedar enganxat a contemplar-la una nit com aquesta. Passejant, cercant fugir de la xafogor dins i fora de casa. Inevitable anar fent una llambregada rere una altra cap a la lluna. Sense adonar-me’n, jo havia iniciat una mena de diàleg intern. Em vaig dir: les de la tardor o les de l’hivern si que són incòmodes de veure en un espai obert. La fredor sol dissuadir qualsevol estat de calma contemplativa. Vaig anar ralentint les meves passes. De mica en mica, com si fos un fotògraf cercant el marc adient, fitava cap un lloc on poder aturar-me i mirar la lluna llargament. De vegades, hi ha sort ! Uns quants minuts més tard, em vaig trobar un banc ben posat ­(que ja és dir). La llum urbana quedava força esmorteïda per uns arbres propers.

Algunes finestres il·luminades (pot ser que a l’estiu se’n vegin més?). Llums de cases no gaire altes ni massa a prop simulaven l’horitzó. La remor de música, riures distants i el xiuxiueig de les fulles dels arbres orquestaven l’obertura de l’espectacle. Decidit o seduït, em vaig dir: ara, allò que toca és cargolar una aromàtica cigarreta per tal de donar-me uns minuts de “frenada”. Dit i fet. El fum no podia pas competir amb els pocs núvols que acompanyaven la protagonista del cel, però em va ajudar a concentrar-m’hi. Tant, que em vaig entossudir a mantenir la mirada fixa cap a la lluna sens moure l’esguard ni per un segon. Feia anys ho havia fet, i recordava l’efecte “túnel” que produeix. Ara sembla una llum al final d’un corredor, després un forat per on mirar. De mica en mica, aquell espill hipnòtic va reprendre l’allau dels meus pensaments i evocava altres vegades en les quals l’havia contemplada, la lluna. Però els records duren ben poc. Se m’ocurreix que podria ser una mena de mirall i reflectir totes les mirades que s’hi dirigeixen. La mirada de l’infant quan assenyala la lluna a la seva mare, la parella que allò que menys pensen és en la lluna, l’anciana que es bressola en el seu balancí mentre recorda o la desesperació d’un naufrag immigrant que abandonat al mar, no sap si aquell lluminós camí sobre l’aigua plana és esperança o desesperació. Quants pensaments es projecten en la lluna? És curiós com n’és de difícil contemplar-la acompanyat. Gairebé sempre les paraules distreuen l’atenció. Per tal que dues persones comparteixin la contemplació de la lluna, cal la confiança del silenci. I aixó, és tan rar com aquesta esclatant nit de lluna plena. Bona nit.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li