Lluita contra el masclisme a Roma (II)

0
1286

A la píndola anterior vàrem llegir el perquè de la llei Opia quan es va dictar i el perquè de la rebel·lió de les dones de Roma contra aquesta llei, i com Marc Porci Cató va fer un famós discurs, probablement el més masclista de la història. Llegim el que digué Cató directament, segons Livi: «Companys, si cada un de nosaltres hagués protegit els drets i autoritat del marit a la nostra pròpia llar, ara no tindríem aquest problema amb la nostra llibertat, confrontada i vençuda per la insubordinació femenina a la llar i trepitjada aquí al Fòrum; en no haver resistit individualment, les hem de témer ara que s’han unit. No sé dir si és pitjor l’assumpte d’avui o el precedent que estableix. La pitjor desgràcia caurà sobre nosaltres si hem de sotmetre’ns pel temor a una secessió d’elles, com ens va passar amb la de la plebs. Amb vergonya he arribat al Fòrum entre un exèrcit de dones. Per respecte a la dignitat d’algunes d’elles no els he dit el que pensava i que ara us exposo. Què és aquest costum de córrer arreu, bloquejar els carrers i abordar els marits d’altres dones? No podíeu cada una exposar-ho al vostre marit i a la vostra llar? Sou en públic més convincents que en privat, més persuasives amb els marits d’altres que amb el vostre? Els nostres avantpassats no varen voler que cap dona participés en assumptes, inclús privats, excepte a través d’un tutor. Què estan fent ara al carrer, influint en la plebs respecte a les propostes dels tribuns perquè es derogui la llei? Afluixeu les regnes a un caràcter obstinat, a unes criatures que no han estat domesticades i ja podeu esperar després que elles mateixes es posin límits a la seva llicensiositat. El que realment volen és la llibertat sense restriccions, per dir-ho clar, el llibertinatge. Per això us dic, si ara guanyen, què no intentaran? Reviseu les lleis referents a les dones amb les quals els nostres avantpassats les varen frenar i sotmetre a les ordres dels marits: a pesar d’aquestes limitacions, a penes podeu subjectar-les. Si ara consentiu a abolir aquestes restriccions, per posar-les en igualtat amb els marits, creieu que ho podreu tolerar? Des del moment en què es converteixin en els vostres iguals, seran les vostres superiors. Un cop la llei deixi de fixar un límit a les despeses de les vostres esposes, ja mai el fixareu vosaltres. Ja rés serà igual, el luxe i el malbaratament serien més tolerables, si mai haguessin estat excitats, del que seran ara, si com bèsties salvatges han estat irritades per les cadenes i després se les allibera».

Un cop Cató va acabar el seu discurs, Luci Valeri començà el seu, el contingut del qual comentem amb paraules de l’Alejandra Sentís, abans de fer-ne un resum. En Valeri defineix la llei Opia com una llei contra les dones i recorda a Roma que les dones ja han tingut protagonisme públic anteriorment i «sempre pel bé comú». Destaca Valeri que la llei Opia va ser dictada en situació d’emergència i no és una llei sumptuària, i per tant una norma mortal i mudable en tant que es modifiquin les circumstàncies que la varen provocar. La llei Opia crea, segons Valeri, diferències entre les dones de Roma i les dels aliats llatins, ja que aquestes poden lluir ornats i joies quan a les romanes se’ls nega aquest dret. El transfons del discurs de Valeri és profundament patriarcal i traspua el sentiment d’inferioritat de les dones, considerant-les com un instrument per a la ostentació dels homes. Queda clar que Valeri comparteix amb Cató la necessitat de mantenir les dones lluny de la vida política i pública, només canvien els mètodes per aconseguir-ho. Quant a les relacions entre homes i dones, Valeri estableix una comparança amb la que existia entre amo i esclau, i diu que els homes no haurien d’indignar-se «davant els precs de dones decents, en tant que no ho fan amb les súpliques dels esclaus». Valeri recorda als homes que, tot i derogar la llei Opia, les dones continuarien sota tutela i els homes no perdrien poder en cap aspecte. Valeri considera que les manifestacions de dones només mostren amb aquesta unió un sentiment de protecció, no és cap amenaça, com diu Cató, per la capacitat que mostren d’unitat femenina.

Les paraules recollides del discurs de Luci Valeri: «Donat que un home de tant de caràcter com Marc Porci Cató, el nostre cònsol, s’oposa a la derogació de la llei, és necessari donar-li resposta, tot i que ha dedicat més temps a criticar les matrones que a argumentar contra la proposta. Ara gaudim de les benediccions de la pau i l’Estat floreix i prospera i és en aquest context que les matrones fan la petició pública per derogar una llei aprovada en contra seva sota la pressió dels temps de la guerra. Cató ho anomena un complot, un moviment sediciós, “sedició femenina”. Però què han fet les dones? Molt superbs hauríem de ser si consideréssim una indignitat atendre les súpliques de dones honestes, quan els amos es dignen a escoltar els precs dels seus esclaus. Les lleis establertes en temps de pau són derogades en temps de guerra i al contrari, així com en una nau, hi ha maniobres útils amb bon temps, i n’hi ha amb el mal temps. La llei Opia va ser aprovada fa només vint anys i les dones duien una vida exemplar abans que existís. Aleshores, quin perill hi ha que un cop derogada no sigui així altre cop? Vosaltres, marits, esteu en llibertat de fer servir el porpra als vostres vestits. Els la negareu a elles? Seran més elegants els penjolls dels cavalls que els vestits de les vostres dones? És clar que les vostres esposes pateixen i s’indignen en veure que les esposes dels nostres aliats llatins resplendeixen d’or i porpra i poden anar en cotxe per la ciutat, mentre que elles han d’anar a peu. Això hauria de ser prou per a l’orgull dels homes. Com penseu que es deuen sentir elles, amb el que les afecten inclús les petites coses? Ni les magistratures, ni les funcions sacerdotals, ni els triomfs, les condecoracions, els premis, el botí de guerra: cap d’aquestes coses pot recaure en elles. La pulcritud, l’elegància, l’adornament personal, l’aspecte atractiu i elegant: aquestes són les coses que elles cobdicien, amb les quals s’alegren i enorgulleixen; a totes aquestes coses els nostres avantpassats les anomenaven “el món de les dones”. Per davant de la llibertat que els aporta l’orfandat i la viduïtat, elles prefereixen que el seu adornament sigui decisió vostra, abans que de la llei. És el vostre deure actuar com a guardians protectors i no tractar-les com a esclaves, heu de ser anomenats pares i esposos, no amos i senyors. El cònsol ha utilitzat un llenguatge odiós en parlar de sedició femenina. Qualsevol que sigui la vostra decisió, elles, en la seva debilitat, hauran de sotmetre-s’hi. Com més gran és el vostre poder, més gran és la mesura amb què l’heu d’exercir».

Acabats els discursos a favor i en contra, moltes més dones varen sortir de nou al carrer, marxant en grup fins a la casa de la família dels Brutus, que com a tribuns estaven vetant que es pogués derogar la llei. Un cop allà, varen bloquejar les portes, fins que els tribuns varen cessar la seva oposició: varen inventar el que ara en diem escrache i el varen dur a terme en tota regla i amb tota la pressió que varen saber i poder donar-li. I la llei Opia va ser derogada. Cató, cònsol per aquell any, va sortir cap a Hispània, miserablement derrotat a Roma per les dones, a les quals menyspreava i temia. Algú hauria de fer un estudi comparatiu de com la derrota de Cató a Roma a mans de les dones va influir en la brutalitat de la campanya que emprengué immediatament a Hispània!

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li