Llibertat

0
897

Dissertar sobre el sentiment de llibertat és una tasca difícil. S’imposa el domini de l’ofici per escriure aquesta tribuna i no ser ni dogmàtic ni demagog, les dues tendències solen ser molt comunes quan es disserta sobre aquesta bella paraula i el concepte ha estat i és utilitzat de molt diverses maneres. Visitem, en companyia de la filosofia, algun d’aquests modes: «com a possibilitat d’autodeterminació; com a possibilitat d’elecció; com a acte voluntari; com espontaneïtat; com a marge d’indeterminació; com absència d’interferència; com alliberament enfront d’alguna cosa; com alliberament per a alguna cosa» (Diccionari de filosofia, de Ferrater Mora). També, s’entén el concepte llibertat segons l’abast i la seva acció en el qual és utilitzat: «llibertat privada o personal; llibertat pública; llibertat política; llibertat social; llibertat d’idea; llibertat moral, etc.» (Ferrater Mora). Es parla menys del nostre lliure albir, de la consciència moral que exigeix ​​el sentiment ple de llibertat i de la voluntat de ser lliures. I, menys encara, s’aprofundeix en la responsabilitat que comporta l’exercici de la llibertat d’expressió.

Vaig aprendre les primeres lliçons sobre el concepte llibertat del meu pare. També d’ell, vaig aprendre el respecte als altres. Després, les lectures em van ajudar a construir el meu àmbit de llibertat i a lluitar per una llibertat política i social en la recentment estrenada democràcia dels anys de la transició. Aquelles ànsies de llibertat van ser devorades per les promeses de construcció de l’estat del benestar, un estat que va exigir el nostre ingrés a l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN) i en l’actual Unió Europea: institucions, totes dues, que no tenen llibertat d’idees, llibertat social i llibertat moral; basti estudiar i aprofundir en les seves polítiques per trobar-nos amb actituds immorals que atempten contra els conceptes de llibertat recollits en el diccionari de filosofia citat en el paràgraf anterior. Bé, com exposava, les ànsies de llibertat les vaig respirar en la meva infància de la mà del meu progenitor, que a cop de frases lapidàries de filòsofs i de la seva invenció em va ensenyar que per respirar necessitava sentir el meu propi i lliure i alegre albir. Les cites filosòfiques o les apreses t’ensenyen la teoria, però la llibertat és una cosa que se sent i es viu. Ser lliure teòricament és un concepte que imposen els autoritarismes per controlar els nostres impulsos d’alliberament personal. Aquests autoritarismes ens imposen lleis i interpretacions de les mateixes que coarten i interfereixen en la nostra possibilitat d’elecció, en la nostra voluntat de vot, per exemple, i intenten determinar a qui i per què hem de triar un candidat o altre -quan parlem de política- retorçant la interpretació de les lleis perquè la llei els permeti imposar la seva voluntat, voluntat que no ha estat legitimada pel sufragi universal i lliure dels ciutadans.

De vegades, aquest poder autoritari queda en dubte en ser exercit de manera poc subtil. Llavors, el poder autoritari falseja estadístiques, manipula proves, compra mitjans de comunicació i crea una realitat fictícia que es correspon poc o gens amb el que de veritat està passant. Descrit l’ús abusiu, barroer i fins despòtic de l’autoritarisme, hem de detenir-nos en la covardia d’una societat que es deixa manipular i sotmetre als dictats d’uns governants que només actuen per mantenir el seu poder i per servir a les elits econòmiques i socials que els sustenten.

La setmana passada vam viure diversos episodis d’autoritarisme. Recordem-los: només es pot entendre la basta manipulació mediàtica que va portar a la portada el diari El País, quan comparava les votacions l’1 d’octubre del 2017, a Catalunya, amb l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer del 1981 com un intent groller de crear una postveritat. Mentre a Catalunya, gairebé dos milions tres-centes mil persones van votar en unes urnes, el 23 de febrer un grup armat de 200 guàrdies civils van entrar disparant al Congrés dels Diputats i el capità general de València treia els tancs pels carrers de la ciutat del Túria. Basta comparació la d’un diari que al seu dia va lluitar per la democràcia i avui s’alia amb les tesis d’un govern que té al president del mateix sota sospita de corrupció. També, la passada setmana, els jutges d’aquest país demanaven tres anys de presó per a un jove raper balear. Aquesta sentència ha mogut la consciència dels callats que tenen tribunes per expressar-se: així, periodistes, cantants, escriptors, artistes s’han manifestat en contra de la petició de sentència contra el jove raper Valtonyc. No han quedat aquí les mostres d’autoritarisme. Una jutgessa sentència que es retiri un llibre d’investigació periodística, Fariña, tres anys després de la publicació, perquè cita un exalcalde del Partit Popular de Galícia que ha estat jutjat per diversos delictes dels quals no ha estat absolt: condemnat per algun i desestimada alguna causa per haver prescrit el delicte; la jutgessa actua i mana retirar de les llibreries i els punts de vendes l’edició de l’esmentat treball d’investigació periodística. Finalment, es retira de l’exposició Arc una expressió artística que fa referència als presos polítics que hi ha a Espanya; sobretot, es retira la sèrie de retrats perquè en aquests s’hi poden veure les cares dels presos preventius catalans per motius de desobediència política. Un dels últims actes setmanals d’autoritarisme han estat les opinions abocades contra el president del Parlament de Catalunya, que va pronunciar un discurs en un acte de l’advocacia catalana. Se’l critica per opinar lliurement sobre la situació dels polítics i activistes socials empresonats preventivament en una presó de Madrid. Crítica desmesurada, a la qual se sumen uns diaris propers i dependents, en excés, de les subvencions governamentals, mentre a la premsa digital l’anàlisi del que ha passat es planteja des de posicions més equànimes.

La lectura de l’última enquesta del CEO és contradictòria i se li nota la molta cuina que té. Deixem-la per a una altra ocasió, com per a una altra ocasió quedarà la manipulació de les dades econòmiques sobre Catalunya o l’anàlisi de les mil opinions emeses contra Ada Colau i Roger Torrent per no assistir a retre homenatge a un monarca, que va emetre un discurs en el qual es va oblidar del seu paper de mediador i àrbitre i va prendre partit, en comptes d’intentar la conciliació en el conflicte polític entre Catalunya i Espanya.

Hi ha maneres i maneres de manipular i dirigir la llibertat de les persones; l’educació i la cultura són eines que s’utilitzen per crear maneres de fer i pensar dels ciutadans. Els nostres professors i mestres han influït en la nostra formació integral com a persones, ara bé, els educadors no són els que promulguen les lleis sobre l’educació. Les lleis educatives són polítiques i estan ideades per influir en els educands i perquè creixem i ens formem amb una sèrie de conceptes i idees que ens marcaran en tota la nostra existència. La creació d’opinió i la imposició d’un cert model de societat s’implementa mitjançant l’ús dels mitjans audiovisuals: els programes de televisió ajuden a crear un estat cultural en què s’imposa el pensament que salvaguarda els interessos de les elits i no del comú dels ciutadans. Les pel·lícules, les sèries de televisió, els grans llançaments editorials poques vegades responen a una cultura pensada per fomentar un esperit lliure i crític en l’espectador i al lector, solen reflectir una societat zombi en la qual la mort és una cosa quotidiana i els morts (potser nosaltres com a societat) s’imposen i dominen la ficció populista.

En la meva adolescència vaig assistir a la representació d’una obra de teatre que versava sobre la pena de mort i les diferents maneres d’executar una sentència d’aquestes característiques: l’actor agafava pel coll una gallina i l’hi recargolava mentre explicava les bondats del garrot vil. Un company del pati de butaques es va aixecar indignat, volia agredir aquell actor que tan magistralment interpretava com degollar una gallina mentre narrava les diferents maneres d’assassinar-la. Sortim d’aquella funció amb la consciència clara que cap justícia hauria d’aplicar la pena de mort. En aquells dies, es lluïen xapes amb el lema «Llibertat d’expressió», en aquells dies, com avui, cal seguir defensant el dret responsable a la llibertat d’expressió. Permeti’m, lector, una nota sobre el protagonista d’aquella obra de teatre: el bipolar actor avui defensa i representa els interessos d’un pensament únic que intenta imposar el seu autoritarisme i que no dubtarà a condemnar el bufó quan aquest no defensi els seus interessos. De vegades, els anys, en comptes de donar-nos saviesa ens converteixen en vells clons, que per a viure de la sopa boba lloen aquells als quals antany tant van criticar.

Un home lliure és aquell que no està sotmès, que no és esclau. La llibertat ens exigeix ​​que decidim per nosaltres mateixos. I, la llibertat, de la qual he intentat dissertar en aquesta tribuna se centra i es refereix a una llibertat social que comporta, en si mateixa, una sèrie de deures per poder exercir-la: el deure de fer i contribuir a la nostra societat i la limitació que la nostra llibertat no faci malbé ni perjudiqui la llibertat de l’altre. Doncs això, pensem com defensar la nostra llibertat i com utilitzar-la per ser millors personalment i socialment.

Finalment, voldria recordar Forges, un home amable i senzill amb qui vaig tenir la sort de compartir unes hores de conversa i del qual vaig aprendre que la llibertat és un do que hem de preservar.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li