L’exili, encara

0
676

Aquest any 2019 es commemora el vuitantè aniversari de l’exili republicà del 1939. Certament no va ser l’únic exili que es produí durant la nostra Guerra Civil. Arran de l’esclat bèl·lic del 1936 se’n produí un altre, majoritàriament integrat per gent de dretes, per partidaris dels militars insurrectes i per religiosos, que patiren la repressió revolucionària dels primers temps. Aquest exili del 1936, però, no afectà tanta gent com l’altre i majoritàriament va finalitzar després de la victòria franquista, el 1939 (per més que hi va haver excepcions de gent que va romandre exiliada perquè eren també contrària a la dictadura de Franco).

L’exili del 1939 fou molt massiu. Es considera que implicà unes 500.000 persones. Per bé que en pocs mesos aquella xifra es reduí a més de 200.000 persones, afectà una quantitat de gent que encara avui esborrona per la seva magnitud. Així mateix, fou molt llarg en el temps, ja que s’inicià el 1939, però no finalitzà, com a fenomen polític i històric, fins a la derogació del franquisme, el 1977.

La xifra de catalans exiliats el 1939 fou molt alta. No en va, fou resultat de l’enfonsament del front català. Segons alguns estudiosos, arribà al 40% (o més) del total. Però més enllà d’una qüestió quantitativa va tenir una gran significació qualitativa, ja que marxà la representació política de tot un poble: la Generalitat de Catalunya, que es mantingué expatriada, però viva, durant tota la dictadura. Primer amb la presidència de Josep Irla (d’ençà de l’assassinat del president Companys, el 1940) i després, a partir del 1954, amb Josep Tarradellas. Aquesta continuïtat va permetre que el 1977, després d’una forta pressió popular, pogués ser reconeguda pel govern espanyol i que el president Tarradellas retornés, triomfant, aquell mateix any.

L’exili fou cabdal per preservar la llengua i la cultura catalana, perseguida a l’interior durant anys i anys, en un intent de genocidi cultural. I va jugar també un paper decisiu en la lluita antifranquista. Fou un lloc de refugi de dirigents i militants opositors, i es va convertir en la plataforma indispensable per a l’organització de l’oposició antidictatorial.

Es tracta d’un episodi històric cabdal, gairebé una història «paral·lela» de la Catalunya del segle XX, que tothom hauria de conèixer. I més ara que hem vist com ha sorgit un altre exili català, de dirigents electes, quan pensàvem que un fenomen així era impossible a l’Europa democràtica del segle XXI. Afortunadament, hi ha institucions encarregades de vetllar per la memòria de l’exili del 1939, com el Museu de l’Exili de la Jonquera, nombrosos historiadors i encara uns quants testimonis que el visqueren i que constitueixen una font preciosa per poder comprendre la seva dimensió humana.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li