L’espectacle del circ a Roma: carreres de carros

0
949

Començo per aclarir que el coliseum de Roma és un amfiteatre, no un circ. El circ de Roma per excel·lència va ser el Circ Màxim, construït entre els turons Aventí i Palatí de Roma, on en temps antiquíssims, inclús per Roma, ja s’hi havien fet carreres de cavalls o de carros. Hi va haver altres circs a Roma, com hi ha estadis de futbol a les nostres ciutats actuals: el circ Flamini, construït el 221 aC, i del qual no es coneix gaire res de la mida i l’aspecte que tenia; el circ de Cal·lígula i Neró, del qual se sap que era el més petit, situat al peu del Vaticà, on avui hi ha l’església de Sant Pere; el circ dels germans Arvales, i el circ de Majenci, construït l’any 309 dC, que és el millor conservat de tots. Però el Circ Màxim va ser el més gran, amb una capacitat superior als 200.000 espectadors: tot un Camp Nou de fa més de 2.000 anys! El text d’aquest article l’he extret de dos autors, Montanelli i Harold Johnston.

Els circs era on tenien lloc els espectacles més populars de l’antiga Roma: les carreres de cavalls, amb carros de dos cavalls o bigae; de tres cavalls o trigae, quatre o quadrigae, i en algun moment fins a sis o inclús set cavalls. Però les més famoses i habituals van ser les de quatre cavalls, les quàdriques. Ens pot servir de referència la carrera entre Ben Hur i Mesala, que té algunes inexactituds, però és molt visual de com eren aquestes carreres. Tots els circs tenien més o menys la mateixa estructura general, com la que recordareu de Ben Hur: una pista de carreres o harena (amb h), rodejada de grades amb seients en dues línies paral·leles tancades en un semicercle al final i dividida al mig per un mur o spina, als extrems de la qual hi havia dues metae (en singular, meta) o pilars. La spina era recta i es construïa sòlidament, adornant-la amb obres d’art, que podien entorpir la visió en alguns casos. Gràcies a un tauler de joc que es va trobar a Bovillae se sap com era la spina del Circ Màxim, recoberta d’estàtues i altres ornaments, com obeliscs, templets, altars, columnes i fonts. L’emperador August va fer col·locar un obelisc de 26 metres d’alt al Circ Màxim, obelisc que avui està a la Piazza del Popolo: Constanci en va fer posar un altre de 35 metres que també es conserva, i a la Piazza Navona podem veure encara el que hi havia al circ de Majenci. Les distàncies de l’harena no eren mesurades exactament, depenien de cada circ, i així el Circ Màxim tenia 100 metres més de llarg que el de Majenci. Però el nombre de voltes que havien de fer els carros al circuit sí que era fix, set per carrera, que es mesuraven amb dos elements situats a cada extrem de la spina, un amb set ous, l’altre amb set dofins: a cada volta es baixava un dels dofins perquè el públic sabés les voltes que quedaven. Fent càlculs amb el circ que millor es coneix, el de Majenci, podem dir que una carrera era d’aproximadament 5 km. El més important en aquestes carreres no era la velocitat, ja que els trams rectes eren curts i els girs molt tancats, sinó que l’emoció comportava el perill de la carrera. En les representacions que ens han arribat apareixen carros trencats, cavalls caiguts i aurigues sota les rodes o els cascs dels cavalls.

Fins l’època de Domicià el nombre màxim de carros era de vuit, però més tard se’n van admetre fins dotze. La sortida de la carrera tenia lloc des de les carceres, més o menys els actuals boxes de la Fórmula 1. Les carceres formaven una línia corba en un dels extrems del circ, assegurant així la mateixa distància per a tots els carros fins la spina, on començava la carrera realment sense avantatge per cap dels participants. I també hi havia equips, les factiones, que era amb qui els organitzadors havien de contractar les carreres desitjades. Aquestes factiones rebien el nom dels seus colors; primer només n’hi havia dos, el vermell russata i el blanc albata, i més tard, probablement amb August, es va afegir el blau veneta i el verd prasina. I amb Domicià encara dos més, el púrpura i l’or. L’actual rivalitat entre el Madrid i el Barça és poca cosa comparada amb la de les factiones a Roma, allà sí que hi havia enfrontament sense quarter. Cada factione gastava enormes fortunes en els cavalls, que importaven de Grècia, Mauritània o Hispània: però encara gastaven més diners en els Messi de l’època, els aurigues. I encara més en instal·lacions com les que es poden veure en un mosaic a Algèria, amb estables, mossos, cadiraires, metges, entrenadors i on es veuen els cavalls coberts amb mantes als estables. Grans apostes s’intercanviaven a cada missu o carrera i s’utilitzava qualsevol truc o trampa: estimulants per als cavalls, suborns als aurigues d’altres equips o inclús enverinaments, si no es deixaven subornar.

Dels cavalls, el més important era el de l’esquerra, ja que la meta havia de quedar sempre a l’esquerra, i per tant aquest cavall havia de respondre immediatament a les ordres de l’auriga sota pena d’estavellament. Sorprèn, coneixent la perillositat d’aquelles carreres, la longevitat d’alguns cavalls, que si arribaven a les cent carreres rebien el nom de centenarius. L’auriga Diocles en va tenir un que va arribar a dues-centes carreres, rebent el nom de Ducenarius.

I dels aurigues hem de dir que si bé en un principi hi va haver ciutadans aurigues per plaer, a finals de la República ningú amb reputació participava en les carreres, i passaren a ser els esclaus o lliberts, alguns dels quals van aconseguir la llibertat gràcies a les seves habilitats i gosadia en les carreres. Vestien una túnica curta del color de la seva factio i es lligaven les brides al cos, amb el perill conseqüent en cas de caiguda i resultar arrastrat, per això duien un ganivet per tallar-les. Era permès el joc brut, podien tancar contra la spina altre rival, intentar bolcar-lo, tancar-li el pas, però no està acreditat que poguessin fuetejar-los com fa Mesala amb Ben Hur. Si guanyaven, els premis eren equivalents als salaris que reben actualment els futbolistes d’elit, els aurigues eren l’orgull dels seus seguidors, autèntics herois. I ja existia la política de fixatges, cada factio intentava aconseguir el millor auriga pels seus cavalls. A títol d’exemple, Cayo Apuleyo Diocles va ser l’auriga més famós de Roma: nascut a Hispània, va mantenir-se en actiu durant 24 anys, començant per la factio blanca, va canviar a la verda al complir 24 i a la vermella als 27, fins als 42 en què es va retirar, un antecedent evident de per què avui els Ferrari són vermells! Va competir en 4.257 carreres i va guanyar-ne 1.462 (més del 34%!). Va guanyar la quantitat de 35.863.120 sestercis. Un autèntic heroi de les multituds més apassionades, ídol d’un poble que vivia pel panem et circenses.

I el proper, parlarem d’amfiteatres i lluites de feres i gladiadors!

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li