Les vergonyes del nou Govern espanyol

0
863

Sí, al final tenim govern espanyol, però és un govern vergonyós, tant amb les formes amb què s’ha format com pel que fa als integrants que el composen. Si ens referim a les formes, no han estat les més honestes per part dels dos grups que el formen. De criticar-se i mofar-se un de l’altre passen a formar un govern de coalició, algú ho entén? Doncs sí, es poden entendre les ànsies de poder de tots dos grups polítics: el PSOE per ambició personal del seu president (havia de ser-ho sí o sí) i els podemitas (comunistes, però amb diners) perquè volien arribar al poder. O s’agafaven aquesta ocasió, malgrat haver de baixar les seves perspectives i passar pel tub, o mai més tindrien aquesta oportunitat (val a dir que espero que sigui l’única i l’última). Una formació política amb només cinc anys d’existència i 35 escons arriba a la presidència del Govern espanyol, per descomptat que passaran pel tub. Faran el que el PSOE digui, de fet, és més que evident en la formació del govern executiu.

En diuen un govern de coalició, que si així fos, les dues formacions polítiques tindrien els mateixos poders, però tal com ha quedat constituït el nou govern, és obvi que qui mana és Sánchez. No és una veritable coalició. En una coalició com cal, Sánchez hauria d’haver estat president pel nombre d’escons obtinguts, i Iglesias vicepresident únic, carn i ungla. Amb les quatre vicepresidències, és evident que Iglesias passa a no tenir el pes que li pertocaria. Malgrat tot, si analitzem els seus plors i els seus somriures, haver arribat a aquesta fita, per ell, ja és molt. No s’ho esperava i aguantarà totes les humiliacions per part de Sánchez que siguin necessàries, ja que mai s’hauria pogut imaginar arribar tan lluny.

Sembla mentida el que ens mou a tots per tal d’arribar al poder, fins i tot, arribar a trair els nostres propis ideals. Que aprofitin aquests quatre anys, si hi arriben, perquè aquests dos grups polítics han mentit els seus votants i han enterrat els seus principis. Tot per ambició personal.

Ho hauran de fer molt bé: perquè Podemos no desaparegui i el PSOE no resulti greument perjudicat. De moment el començament no és gaire bo: què pensaran els que van anar al míting d’Iglesias quan se’n fotia de Sánchez per l’entrevista de ràdio on deia que portaria Puigdemont sí o sí, ja que la fiscalia depenia d’ell mateix? Què es pensa, que els seus votants són imbècils?

Particularment, si veiés que el meu partit es vengués per cadires contràries als seus principis, uns principis pels quals crec amb ells i em sento representada, sincerament, em donaria de baixa.

L’elector ha de voler que el seu partit tingui principis, orgull i ho segueixi, que no ho abandoni per tal de fer un jurament davant del rei i tenir un bon sou. Que no es vengui, a qualsevol preu.

Potser per això estic amb un partit equilibrat, amb principis, de centre, regit per la Constitució i el qual no queda enlluernat pel poder i la usurpació ràpida de cadires. Bé ho han demostrat en cedir parlamentaris, per tal que ERC no tingués poder en el Govern.

Com podien cedir diputats a un govern comunista? Potser, algú encara no sap quins són els principis comunistes. Estan plasmats en «el manifest comunista» de K. Marx i F. Engels, manifest que si hagués prosperat, ara estaríem tots en una mateixa casa i amb una cartilla de fraccionament del menjar, és a dir, en una societat feudal.

Per sort, gràcies als alemanys primer i posteriorment a les polítiques lliberals econòmiques, ens trobem en una societat evolucionada en tots els sentits i on es premia l’esforç i el talent personal, s’intenta un repartiment de riquesa just (impostos, etc.) segons aquests valors, i no es té sotmesa a tota una societat al servei d’un govern comunista on només s’enriqueixen els que manen.

Si ens fixem en la composició, a part de vergonyosa, és també enganyosa.
Dos motius principals:

1. Hi ha una parella sentimental, conjugues, en el consell de ministres. Com deia Pablo Casado, a les grans empreses això no és permès, i ho permet el Govern? Suposo que amb el sou que cobraran no tindran problemes de cangurs, ni guardes de seguretat.

Per cert, una altra pregunta: tan ecològics què són, aniran en el mateix cotxe oficial a treballar o en necessitaran dos? Suposo que Iglesias ja passa d’anar en metro, és un vicepresident. Malgrat que té la responsabilitat de l’agenda 2030, no crec que vagi en metro ni amb patinet, aposto pel cotxe oficial. «Un gos, per molt escandalós, a la que menjar té, s’amansa i a l’amo obeeix». Benvingut a la casta!

2. L’altra composició o descomposició ha estat el cessament de la ministra de justícia per passar-la a ser la fiscal general de l’Estat. Vergonyós! Però decisió que certifica les paraules de Pedro Sánchez, ¿y de quién depende la fiscalia? Del Gobierno. Doncs ja està tot dit. No fa falta que m’allargui molt més.

Com a final, volia dir «que Déu ens protegeixi», però aquest govern també vol enterrar i acabar amb el catolicisme: les nostres arrels, els fonaments de les nostres lleis, moral i valors, en resum, els sostens de la nostra societat. No s’entén que, d’una part, es preocupin tant per la memòria històrica però, per l’altra, volen renegar d’ella: vergonyós, denigrant i dictatorial!

Aiii! Donava ja per finalitzat aquest article, però és que les decisions d’aquest govern donarien per fer un llibre. L’última decisió d’adoctrinament comunista és que volen treure les autoritzacions parentals per tal que l’alumnat pugui anar a les xerrades que imposarà l’educació del Govern. Altres règims han actuat així, amb l’adoctrinament: el cubà, el rus, el nacional-socialista, el català…

Perdó, Sra. Celaà, temes tan delicats com els de les xerrades a les escoles, depèn de quins temes es tracti, els vull explicar jo mateixa, gràcies. Perquè si els deixo a les seves mans, a saber què inculquen als nens. Han de respectar les tradicions i les creences familiars. Si el meu fill té com a parella algú del mateix sexe o s’aparella amb un nouvingut a la nostra terra, o decideix vestir de rosa com la Barbie, o bé em diu que ja no creu en Déu, que sigui per una opció de vida decidida per ell, no per les influències progres que vostès prediquen. Sap greu, però la visió de segons quins temes delicats i que poden marcar molt els nens són totalment diferents dels que tenen vostès amb els que poden tenir segons quines famílies. Per tant, jo vull decidir si el meu fill vindrà a la xerrada o no!

I si us plau, prou de marejar la perdiu i voler despistar-nos amb tonteries! No ens distreguin més fent soroll. Perquè no ens parlen dels pactes ambterroristes i independentistes? Pactes que ja notem, no som ximples!

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li