Les petjades del pare Frigola

Un documental recull el testimoni dels més de 50 anys com a missioner a l’Àfrica de l’actual rector del santuari de la Salut

Ha canviat les sabanes del Níger per la plana de l’Empordà i el desert i la sequera per una serralada de boscos a tocar del pantà de Darnius. On vivia no veia el mar i ara, si vol, el podria veure cada dia. Josep Frigola va fer 75 anys el 21 de juny de l’any 1941, l’edat en la qual els sacerdots es jubilen o queden exempts de realitzar qualsevol tasca pastoral. Després de mig segle a l’Àfrica, aquest missioner, de l’ordre dels Pares Blancs, va tornar a la seva terra i com que no volia retirar-se del tot va acceptar el repte de ser el rector del santuari de la Salut de Terrades i dels municipis de la rodalia.

Al llarg de tots aquests anys fora de la comarca –encara que periòdicament hi venia a passar les vacances i a compartir vivències amb familiars i amics– ha estat permanentment comunicat amb un ampli col·lectiu de persones mitjançant unes cartes que en forma de circular enviava primer per correu postal i més tard mitjançant el correu electrònic. Unes cartes que combinaven el seu missatge pastoral amb les vivències de la seva estada al Tercer Món. Algunes vegades, i molt especialment en els darrers anys, el seu testimoni alertava dels perills que comportava la seva missió al continent negre, fins i tot personalment. Val a dir que Josep Frigola va ser company de Joaquim Vallmajó, un altre Pare Blanc nascut a Navata però que va morir assassinat a Rwanda el 1994, tot i que encara no s’han pogut trobar les seves restes.

Divendres passat es va presentar a La Cate el documental Petjades de mossèn Frigola, dirigit per Vicenç Tomàs amb el suport d’Ignasi Oliveras. L’acte estava organitzat per les parròquies de Figueres i l’organització Dníger.Cat. Prèviament, els assistents van poder admirar l’exposició Mirades en la qual el fotògraf figuerenc Xavi Torner, president de l’ONG de suport al Níger, presenta més de mig centenar d’imatges de gent a través de les seves expressions facials. Es tracta de participants en els projectes que Dníger.Cat té en funcionament a la part sud del país, entre Niamey i Burkina Fasso, zones on treballava el missioner.

Tomàs, que professionalment és fotògraf i documentalista a Malgrat de Mar, va explicar que “des que vaig conèixer la figura i la personalitat de Josep Frigola vaig considerar que la seva història era molt digna de ser portada a la pantalla. Personalment m’agraden molts els petits grans personatges que hi ha pel país i acostar-los al gran públic”. Des del seu agnosticisme, el director del documental intercala una entrevista amb el Pare Blanc, feta a la Salut de Terrades, amb els testimonis d’una desena de persones que han treballat al seu costat al llarg dels darrers anys, tant al Níger com des d’aquí. Entremig s’intercalen fotografies de la infantesa i joventut del protagonista amb les de la seva tasca pastoral i professional a l’Àfrica.

Xavi Torner va recordar que l’ONG que presideix va ser una realitat gràcies a Frigola que els va orientar de cares a promoure projectes eficaços per als països del Tercer Mon. Dels viatges al Níger en va sortir l’exposició que es presentava de forma paral·lela al documental i de la qual s’ha elaborat una maleta pedagògica, adreçada a les escoles, que permet conèixer la cooperació.

L’acte va començar amb unes paraules del tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Figueres, Francesc Cruanyes, que alhora és el regidor de Cooperació Internacional. Després de reconèixer el valor testimonial de les fotografies de Torner, va valorar la feina de Frigola en un dels països més pobres del món, on només el 20% de la gent sap llegir i escriure. “Per això quan li vàrem demanar en què el podien ajudar, sempre va dir que allò que calia era intentar educar”, assenyalà.

EL PERSONATGE. Josep Frigola va néixer a Ventalló el 1941. De ben jovenet va entrar al seminari de Girona. Hi va cursar humanitats, filosofia i tres anys de teologia. Al setembre de 1962 se’n va a França amb els Missioners d’Àfrica per acabar els estudis. És ordenat capellà a Girona el 27 de juny de 1965. Arriba a Ouagadougou (Alt Volta, actual Burkina Fasso) el 21 d’octubre d’aquell mateix any. Aprèn la llengua mossi i exerceix tasques pastorals a la diòcesi de Kupela fins a l’estiu de 1984. Entremig, de 1977 a 1980, li encomanen un servei d’animació missionera i vocacional a Catalunya.

Destinat tot seguit al Níger, fa un any d’estudis lingüístics de haussa a París. A l’agost de 1985 arriba al nou país africà. Hi serveix en dues missions a l’interior del país: Dogondoutchi i Birnin Konni. Al setembre de 1975 és nomenat conseller pedagògic del programa d’educació de base que desenvolupa l’Església en aquell país de forma coordinada amb el govern. En tot moment, la seva tasca pastoral ha anat acompanyada de treball docent o assistencial.

La mort, ara fa un any, de mossèn Miquel Casteis, va deixar orfe d’atenció pastoral el santuari de la Salut de Terrades, un lloc emblemàtic per als empordanesos. Consolidat el retorn de mossèn Frigola a la seva terra, el bisbe de Girona el va nomenar capellà custodi del santuari i administrador parroquial de Terrades, Sant Llorenç de la Muga i Albanyà. “Uns diuen que és ben encertat, altres que no tant. Jo continuo considerant que he vingut a posar-me al servei d’aquesta diòcesi per agrair i donar testimoni sobretot. Als anys60 del darrer segle, em varen deixar escapar de la “casa gran” (el Seminari) per anar-me’n a missions. Bisbes, companys capellans, parròquies, moltes institucions, familiars i amics no han deixat mai de donar-nos suport amb tota classe d’ajuda. És ben cert, no tenim prou “boca” (paraules) per agrair-ho, diu el proverbi mossi”, assenyala ara.

L’any 2008, Cossetània edicions va publicar Tota una vida per Àfrica, un llibre de més de 200 pàgines que recull les cartes i comunicats personals que durant mig segle va anar enviant des del continent negre als seus amics i coneguts de Catalunya. Quan un dia li vaig demanar que m’hi poses una dedicatòria ho va tenir molt clar. “Que sapiguem ser sempre solidaris amb tothom”, va escriure.