Les altres històries de l’Hospital

0
805

El passat 22 de novembre se celebrava el 50è aniversari de la mort del president Kennedy. Aquell mateix vespre, al Teatre Municipal El Jardí, es feia la commemoració institucional del 700 aniversari de l’Hospital de Figueres. El coordinador del llibre editat amb motiu de l’efemèride, Miquel Àngel Fumanal, va posar en relació els dos esdeveniments tot recordant una frase del polític nord-americà: “Si una societat lliure no és capaç d’ajudar els seus molts pobres, no podrà protegir els pocs rics”.
El pensament de Kennedy va servir per recordar els orígens de l’hospital figuerenc, quan Bernat Jaume i la seva esposa Garsenda, l’estiu de l’any 1313, van decidir crear un establiment per acollir malalts, pobres i mendicants als afores de la muralla que envoltava la població, justament a tocar d’on avui hi ha la capella de Sant Sebastià, al carrer de la Jonquera. L’historiador assenyalà que “gairebé fins fa ben poques dècades, l’hospital va tenir aquesta missió. Va anar evolucionant com la societat i el moment de major esplendor és, precisament, l’actual. Mai com ara el centre havia experimentat un creixement tan espectacular”. Sobre el llibre, que ha estat realitzat conjuntament amb Antoni Egea, Inés Padrosa i Joel Colomer, assenyalà que “vol ser una aportació més a la història de Figueres ja que inclou documentació inèdita fins ara”.
L’hospital és un lloc on, a banda de la història oficial, es produeixen molts altres fets profundament humans que mai sortiran en un llibre. Una de les empleades més antigues que encara treballa al centre, l’infermera Roser Fàbrega -que hi és des del 1980-, va explicar dues anècdotes relacionades amb la vida i la mort, els dos extrems que protagonitzen el treball del personal sanitari. En els seus inicis com a treballadora no hi ha havia cap metge resident a l’hospital i quan es produïa un part de nit calia avisar la llevadora, que aleshores es desplaçava des del seu domicili. Més d’un cop, però, va ser ella mateixa qui havia ajudat a néixer la criatura. D’altra banda, quan es produïda una defunció, es traslladava el mort a un dipòsit que hi havia a la planta soterrània. Això es feia a través d’un ascensor que tot sovint s’avariava i que havia comportat més d’un cop haver d’estar-se una estona a les fosques amb el difunt.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li