L’avi Dictino

0
820

L’avi Dictino tĂ© 100 anys. Camina amb pas lent, ajudat per un bastĂł. Li agrada asseure’s al sol i mirar els arbres del seu jardĂ­, en el qual dona voltes, a manera de passeig constant. Vidu, des de fa pocs anys, encara no suficients per ser enterrat al costat de la seva companya de tota la vida, en Dictino ens diu que viurĂ  fins als 110 anys.

Asseguts a la taula, l’avi menja amb apetit, perĂČ poc: «No em vull engreixar. Les meves cames ja no aguantaran, si peso un quilo mĂ©s». Quan arriben les postres, assaboreix una quallada i ens explica que aquest passat estiu va ser al seu poble, a GalĂ­cia. IntervĂ©, llavors, la seva filla per relatar-nos una anĂšcdota: l’any passat van parar a menjar en el mateix restaurant i en Dictino va demanar un brou gallec. Li van dir que no ho tenien a la carta. Davant la insistĂšncia, la propietĂ ria del local li va dir que havia fet brou per a casa seva i que li’n portaria un plat. Aquest estiu, van avisar que pararien a menjar en el local i la senyora ja li tenia preparat, nomĂ©s per a ell, el plat de brou gallec, en contrapartida, la propietĂ ria del local, va penjar a les xarxes socials del seu establiment la fotografia de l’avi degustant el seu plat preferit.

Amb 100 anys, fer un viatge des de Barcelona fins a GalĂ­cia Ă©s tota una odissea i, sobretot, una mostra de vitalitat.

Acabades les postres i, en la sobretaula del cafĂš, l’avi Dictino ens diu que li fa mal l’espatlla i que el dolor li ve d’un cop que li va donar un falangista. IntervĂ© de nou la seva filla, per aclarir-nos que estĂ  parlant de la Guerra Civil. En aquest moment, ens adonem que l’avi viatja mentalment al seu passat i ens l’explica com si fos un succĂ©s del present. És un viatge d’anada i tornada sempre lluĂŻt, ens diu que li agrada veure Pasapalabra mentre torna al seu ahir per explicar-nos quĂš va succeir en el seu llogaret en els dies de la guerra.

L’avi estava assegut al carrer amb uns amics quan van passar dos falangistes. Un d’ells, sense mitjançar paraula, li va pegar amb un pal en l’espatlla. En Dictino, llavors un adolescent, es va aixecar i li va pegar dos cops de puny. L’altre falangista li va apuntar amb la pistola en el pit i li va dir que marxĂ©s o li dispararia un tret allĂ­ mateix. Durant mesos, l’avi va dormir en un paller per temor que el vinguessin a buscar per matar-lo. Tot seguit, ens va parlar dels seus germans grans. Tots van lluitar a la guerra, en diferents bĂ ndols, segons els va enxampar geogrĂ ficament la contesa. El mĂ©s gran es va passar del bĂ ndol franquista al republicĂ . En Dictino ens explica que, acabada la guerra, el seu germĂ  gran, «que era molt maco», va tornar al poble; va viure uns dies amagat per temor a les represĂ lies, fins que es va recordar que el seu millor amic era un cap de la Falange local. Va fer saber al seu amic que era al poble, i aquest li enviĂ  la GuĂ rdia Civil. Va passar uns anys a la presĂł. El relat de l’avi conclou recordant que ell i altres amics sortien a la nit donant visques a la RepĂșblica.

DesprĂ©s repassem la seva vida, el seu viatge a Barcelona amb la seva dona i les cartilles de racionament de tota la famĂ­lia, a GalĂ­cia. Ni les cartilles servien per tenir menjar, cartilles que havien de ser un suport amb el qual iniciar una nova vida a la ciutat comtal. Van trigar anys abans de tenir la seva primera filla. No eren temps per portar fills al mĂłn. Amb constĂ ncia i de manera autodidĂ ctica, en Dictino va treballar d’ebenista, la qual cosa li va permetre ser pare, educar en un bon col·legi les seves filles, en definitiva, reconstruir la seva vida en plenitud i sense cacics que l’apuntessin amb una pistola o l’assenyalessin amb el dit.

De tornada a Roses, ressonaven dins meu els seus visques a la RepĂșblica i imaginava la seva lluita alegre i constant per la supervivĂšncia, primer, i per una vida digna desprĂ©s.

Les paraules de l’avi Dictino em van fer pensar en la tercera Espanya, aquesta que va lluitar en un bĂ ndol o l’altre sense mĂ©s ideologia que la de la geografia. Mentre recordava lectures i vivĂšncies dels meus majors sobre aquella cruel i incivil guerra, ressonaven en la meva memĂČria els versos del senyor Antonio Machado: «una de les dues Espanyes ha de gelar-te el cor». I, mentalment, corregia el significat dels versos del poeta: li deia que la tercera Espanya, la mĂ©s majoritĂ ria, va sofrir la desraĂł de les altres dues. DesprĂ©s, corregint-me a mi mateix, em deia que els vencedors d’aquella contesa encara imposen les seves autoritĂ ries i caciquils maneres, en una Espanya que tĂ© un criminal enterrat en un espai pĂșblic. Una Espanya que tĂ© una fundaciĂł Francisco Franco i els hereus de la qual discuteixen a l’Estat l’exhumaciĂł del dictador mentre gaudeixen d’un patrimoni, que mĂ©s aviat pot ser considerat com un botĂ­ de guerra i de quaranta anys de dictadura, i altres quaranta anys de democrĂ cia tolerant, que no els ha demanat cap compte.

Aquesta laxitud amb la vida i l’obra del dictador que va guanyar la guerra em fa pensar que persisteixen els cromosomes del feixisme; prova que aquest ADN franquista perdura sĂłn les paraules llegides en l’Assemblea de Madrid per la presidenta de la Comunitat, Isabel DĂ­az Ayuso, sobre l’exhumaciĂł del dictador i la pretesa analogia amb una volta als temps en quĂš es cremaven esglĂ©sies. No van ser cap revelaciĂł del subconscient de la nova lĂ­der del PP de Madrid, van ser paraules escrites i pronunciades per acontentar els seus, inclosa l’extrema dreta. NingĂș en el PP ni en el seu soci de govern Cs ha recriminat les declaracions de la senyora presidenta. NingĂș sembla preguntar-se com pot governar una senyora que estĂ  sent investigada, almenys periodĂ­sticament, pels tractes, a favor seu, amb l’entitat Aval Madrid.

L’Ășnica explicaciĂł que se m’ocorre Ă©s que les estructures del poder han variat poc en els Ășltims 80 anys, en la vila i cort: una estructura infectada de funcionaris burĂČcrates, fins a l’exasperaciĂł, que mantenen segrestat qualsevol intent de progrĂ©s social. Una estructura de poder allunyada d’una Espanya real, que siguem sincers, continua pensant que qui tĂ© padrins es bateja, que crĂ©ixer a l’ombra de qui mana, encara que aquest sigui un inepte i un mediocre, Ă©s el que mĂ©s li convĂ©, aquesta Espanya que es torna a mentir a si mateixa, quan confessa que la seva principal preocupaciĂł, desprĂ©s de l’atur, sĂłn els polĂ­tics i ignora que aquests polĂ­tics sĂłn el seu reflex, a vegades clarĂ­ssimament real, altres, el mirall ens retorna la imatge distorsionada de nosaltres mateixos.

Profundament res ha canviat en aquest paĂ­s. Les seves estructures d’Estat estan ocupades per gents de tarannĂ  autoritari, en l’ADN del qual es llegeix l’herĂšncia del franquisme. En altres paraules, el general Franco figura per dret propi en el llibre dels horrors de la histĂČria, al costat de Hitler, Mussolini i Stalin per citar els seus coetanis. A Espanya, sembla que se l’ha absolt dels seus crims. Els seus descendents saben que el seu familiar va ser considerat un exemple pels generals Pinochet i Videla, per cert, els crims i els actes del qual sĂ­ que han estat jutjats i repudiats pels ciutadans xilens i argentins (en aquest Ășltim cas, els recomano la lectura de l’Informe sĂĄbato).

Familiars i nostĂ lgics d’aquella Espanya, i de l’actual, haurien de ser conscients que aquest paĂ­s Ă©s el segon amb mĂ©s desapareguts del mĂłn. A Espanya, des de fa 83 anys hi ha morts enterrats en fosses comunes. Els seus familiars no tenen un lloc on anar per recordar-los, mentre els franquistes, cada any, braç enlaire, posaran flors en la tomba del dictador. Quina tristesa, que encara tinguem tants morts en les cunetes! Quin horror, que encara hi hagi polĂ­tics, com Isabel DĂ­az Ayuso, als quals els sembla malament treure’ls de les seves fosses comunes i fer efectiva una llei de memĂČria histĂČrica per cicatritzar la immensa ferida d’una guerra, de la qual encara no hem signat la pau!

A l’avi Dictino encara li dol aquell cop de pal d’un feixista, que es va creure en el dret pegar-li sense mitjançar paraula. L’avi encara recorda aquells cacics que van matar la millor persona del llogaret, «l’Ășnic que mirava pel poble». En la seva memĂČria balla l’assassinat d’un jove del seu poble, al qual va matar un d’aquells falangistes per llevar-li la nĂșvia. Recorda com van requisar cases i propietats que van passar a les seves mans. La petita histĂČria d’aquest home de 100 anys tĂ© moltes semblances amb moltes altres vides trencades per la guerra i la postguerra d’Espanya. Recordi, el lector, que la dictadura es va imposar per les armes i que el general Franco va morir en el llit d’un hospital, pocs dies desprĂ©s de signar les Ășltimes cinc sentĂšncies de mort del seu mandat. A l’alba, desprĂ©s d’un judici sumarĂ­ssim, la sentĂšncia del qual va ser dictada per una justĂ­cia que ni era cega i distava de ser justa.

Aquell dia, de retorn a Roses, em va trucar un amic de Madrid, estava molt preocupat: em va dir que circula el rumor que el PSOE i el PP estan preparant arguments per formar un govern de concentraciĂł desprĂ©s de les eleccions. Un govern a l’alemanya o de cohabitaciĂł a la francesa. En cas de consumar-se el rumor, a Espanya no es derogarĂ  la reforma laboral, ni l’anomenada llei mordassa, ni la banca retornarĂ  els diners del seu rescat, ni mantindran el seu poder adquisitiu les pensions, si Ă©s que el mantenen, ni es buscarĂ  el consens per elaborar una llei orgĂ nica de l’educaciĂł. Llavors, com a RebeliĂłn en la granja, les persones com l’avi Dictino veuran els porcs negociar amb el granger i els costarĂ  saber qui Ă©s qui. I, mentrestant, les ovelles del cor cridaran: «Dues potes sĂ­, quatre potes no!» 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li