L’avi Dictino

0
868

L’avi Dictino té 100 anys. Camina amb pas lent, ajudat per un bastó. Li agrada asseure’s al sol i mirar els arbres del seu jardí, en el qual dona voltes, a manera de passeig constant. Vidu, des de fa pocs anys, encara no suficients per ser enterrat al costat de la seva companya de tota la vida, en Dictino ens diu que viurà fins als 110 anys.

Asseguts a la taula, l’avi menja amb apetit, però poc: «No em vull engreixar. Les meves cames ja no aguantaran, si peso un quilo més». Quan arriben les postres, assaboreix una quallada i ens explica que aquest passat estiu va ser al seu poble, a Galícia. Intervé, llavors, la seva filla per relatar-nos una anècdota: l’any passat van parar a menjar en el mateix restaurant i en Dictino va demanar un brou gallec. Li van dir que no ho tenien a la carta. Davant la insistència, la propietària del local li va dir que havia fet brou per a casa seva i que li’n portaria un plat. Aquest estiu, van avisar que pararien a menjar en el local i la senyora ja li tenia preparat, només per a ell, el plat de brou gallec, en contrapartida, la propietària del local, va penjar a les xarxes socials del seu establiment la fotografia de l’avi degustant el seu plat preferit.

Amb 100 anys, fer un viatge des de Barcelona fins a GalĂ­cia Ă©s tota una odissea i, sobretot, una mostra de vitalitat.

Acabades les postres i, en la sobretaula del cafè, l’avi Dictino ens diu que li fa mal l’espatlla i que el dolor li ve d’un cop que li va donar un falangista. Intervé de nou la seva filla, per aclarir-nos que està parlant de la Guerra Civil. En aquest moment, ens adonem que l’avi viatja mentalment al seu passat i ens l’explica com si fos un succés del present. És un viatge d’anada i tornada sempre lluït, ens diu que li agrada veure Pasapalabra mentre torna al seu ahir per explicar-nos què va succeir en el seu llogaret en els dies de la guerra.

L’avi estava assegut al carrer amb uns amics quan van passar dos falangistes. Un d’ells, sense mitjançar paraula, li va pegar amb un pal en l’espatlla. En Dictino, llavors un adolescent, es va aixecar i li va pegar dos cops de puny. L’altre falangista li va apuntar amb la pistola en el pit i li va dir que marxés o li dispararia un tret allí mateix. Durant mesos, l’avi va dormir en un paller per temor que el vinguessin a buscar per matar-lo. Tot seguit, ens va parlar dels seus germans grans. Tots van lluitar a la guerra, en diferents bàndols, segons els va enxampar geogràficament la contesa. El més gran es va passar del bàndol franquista al republicà. En Dictino ens explica que, acabada la guerra, el seu germà gran, «que era molt maco», va tornar al poble; va viure uns dies amagat per temor a les represàlies, fins que es va recordar que el seu millor amic era un cap de la Falange local. Va fer saber al seu amic que era al poble, i aquest li envià la Guàrdia Civil. Va passar uns anys a la presó. El relat de l’avi conclou recordant que ell i altres amics sortien a la nit donant visques a la República.

Després repassem la seva vida, el seu viatge a Barcelona amb la seva dona i les cartilles de racionament de tota la família, a Galícia. Ni les cartilles servien per tenir menjar, cartilles que havien de ser un suport amb el qual iniciar una nova vida a la ciutat comtal. Van trigar anys abans de tenir la seva primera filla. No eren temps per portar fills al món. Amb constància i de manera autodidàctica, en Dictino va treballar d’ebenista, la qual cosa li va permetre ser pare, educar en un bon col·legi les seves filles, en definitiva, reconstruir la seva vida en plenitud i sense cacics que l’apuntessin amb una pistola o l’assenyalessin amb el dit.

De tornada a Roses, ressonaven dins meu els seus visques a la República i imaginava la seva lluita alegre i constant per la supervivència, primer, i per una vida digna després.

Les paraules de l’avi Dictino em van fer pensar en la tercera Espanya, aquesta que va lluitar en un bàndol o l’altre sense més ideologia que la de la geografia. Mentre recordava lectures i vivències dels meus majors sobre aquella cruel i incivil guerra, ressonaven en la meva memòria els versos del senyor Antonio Machado: «una de les dues Espanyes ha de gelar-te el cor». I, mentalment, corregia el significat dels versos del poeta: li deia que la tercera Espanya, la més majoritària, va sofrir la desraó de les altres dues. Després, corregint-me a mi mateix, em deia que els vencedors d’aquella contesa encara imposen les seves autoritàries i caciquils maneres, en una Espanya que té un criminal enterrat en un espai públic. Una Espanya que té una fundació Francisco Franco i els hereus de la qual discuteixen a l’Estat l’exhumació del dictador mentre gaudeixen d’un patrimoni, que més aviat pot ser considerat com un botí de guerra i de quaranta anys de dictadura, i altres quaranta anys de democràcia tolerant, que no els ha demanat cap compte.

Aquesta laxitud amb la vida i l’obra del dictador que va guanyar la guerra em fa pensar que persisteixen els cromosomes del feixisme; prova que aquest ADN franquista perdura són les paraules llegides en l’Assemblea de Madrid per la presidenta de la Comunitat, Isabel Díaz Ayuso, sobre l’exhumació del dictador i la pretesa analogia amb una volta als temps en què es cremaven esglésies. No van ser cap revelació del subconscient de la nova líder del PP de Madrid, van ser paraules escrites i pronunciades per acontentar els seus, inclosa l’extrema dreta. Ningú en el PP ni en el seu soci de govern Cs ha recriminat les declaracions de la senyora presidenta. Ningú sembla preguntar-se com pot governar una senyora que està sent investigada, almenys periodísticament, pels tractes, a favor seu, amb l’entitat Aval Madrid.

L’única explicació que se m’ocorre és que les estructures del poder han variat poc en els últims 80 anys, en la vila i cort: una estructura infectada de funcionaris buròcrates, fins a l’exasperació, que mantenen segrestat qualsevol intent de progrés social. Una estructura de poder allunyada d’una Espanya real, que siguem sincers, continua pensant que qui té padrins es bateja, que créixer a l’ombra de qui mana, encara que aquest sigui un inepte i un mediocre, és el que més li convé, aquesta Espanya que es torna a mentir a si mateixa, quan confessa que la seva principal preocupació, després de l’atur, són els polítics i ignora que aquests polítics són el seu reflex, a vegades claríssimament real, altres, el mirall ens retorna la imatge distorsionada de nosaltres mateixos.

Profundament res ha canviat en aquest país. Les seves estructures d’Estat estan ocupades per gents de tarannà autoritari, en l’ADN del qual es llegeix l’herència del franquisme. En altres paraules, el general Franco figura per dret propi en el llibre dels horrors de la història, al costat de Hitler, Mussolini i Stalin per citar els seus coetanis. A Espanya, sembla que se l’ha absolt dels seus crims. Els seus descendents saben que el seu familiar va ser considerat un exemple pels generals Pinochet i Videla, per cert, els crims i els actes del qual sí que han estat jutjats i repudiats pels ciutadans xilens i argentins (en aquest últim cas, els recomano la lectura de l’Informe sábato).

Familiars i nostàlgics d’aquella Espanya, i de l’actual, haurien de ser conscients que aquest país és el segon amb més desapareguts del món. A Espanya, des de fa 83 anys hi ha morts enterrats en fosses comunes. Els seus familiars no tenen un lloc on anar per recordar-los, mentre els franquistes, cada any, braç enlaire, posaran flors en la tomba del dictador. Quina tristesa, que encara tinguem tants morts en les cunetes! Quin horror, que encara hi hagi polítics, com Isabel Díaz Ayuso, als quals els sembla malament treure’ls de les seves fosses comunes i fer efectiva una llei de memòria històrica per cicatritzar la immensa ferida d’una guerra, de la qual encara no hem signat la pau!

A l’avi Dictino encara li dol aquell cop de pal d’un feixista, que es va creure en el dret pegar-li sense mitjançar paraula. L’avi encara recorda aquells cacics que van matar la millor persona del llogaret, «l’únic que mirava pel poble». En la seva memòria balla l’assassinat d’un jove del seu poble, al qual va matar un d’aquells falangistes per llevar-li la núvia. Recorda com van requisar cases i propietats que van passar a les seves mans. La petita història d’aquest home de 100 anys té moltes semblances amb moltes altres vides trencades per la guerra i la postguerra d’Espanya. Recordi, el lector, que la dictadura es va imposar per les armes i que el general Franco va morir en el llit d’un hospital, pocs dies després de signar les últimes cinc sentències de mort del seu mandat. A l’alba, després d’un judici sumaríssim, la sentència del qual va ser dictada per una justícia que ni era cega i distava de ser justa.

Aquell dia, de retorn a Roses, em va trucar un amic de Madrid, estava molt preocupat: em va dir que circula el rumor que el PSOE i el PP estan preparant arguments per formar un govern de concentració després de les eleccions. Un govern a l’alemanya o de cohabitació a la francesa. En cas de consumar-se el rumor, a Espanya no es derogarà la reforma laboral, ni l’anomenada llei mordassa, ni la banca retornarà els diners del seu rescat, ni mantindran el seu poder adquisitiu les pensions, si és que el mantenen, ni es buscarà el consens per elaborar una llei orgànica de l’educació. Llavors, com a Rebelión en la granja, les persones com l’avi Dictino veuran els porcs negociar amb el granger i els costarà saber qui és qui. I, mentrestant, les ovelles del cor cridaran: «Dues potes sí, quatre potes no!» 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li