Joan Gasull ha novel·lat amb ‘El pacifista que pretenia volar una discoteca’ un fet real protagonitzat per tres joves empordanesos
El primer parà graf de la novel·la situa clarament al lector: “Va ser el 24 d’agost del 1969. Feia sis dies que havia fet 18 anys. Indocumentat i sense permÃs de conduir, vaig agafar la Vespa del meu pare i a mitjanit em vaig dirigir, per carreteres que ara trobo elementals però que en aquells moments desconeixia, a la discoteca Tiffany’s de Platja d’Aro. Portava vuit cartutxos de dinamita, quatre metres i mig de metxa i un fulminant. Tenia intenció de fer volar l’edifici.â€
Aixà és com comença El pacifista que pretenia volar una discoteca (Editorial Llibres del Segle), de Joan Gasull , que ja va per la segona edició i que en les darreres setmanes ha estat presentada a l’Escala i Figueres, entre altres llocs. Com expliquen des de l’editorial, “el cas Tiffany’s forma part de la memòria col·lectiva de diverses generacions. L’autor d’aquest llibre va viure els fets de molt a prop i en fa una narració trepidant i fidedigna, molt diferent de la versió manipulada i propagandista que en va donar el règim franquistaâ€.
Assenyalen que Gasull “s’endinsa en la dura repressió de l’època, en la rà bia continguda dels resistents al franquisme, en la vida quotidiana a les presons i en tot un entramat de relacions que converteixen la novel·la en un retrat fidel de l’èpocaâ€. En definitiva es tracta d’una història novel·lada d’un atemptat fallit “fidel al relat històric, escrita amb un extraordinari tremp literari i narrada per un dels protagonistes d’una acció que el règim no va dubtar a qualificar d’atemptat terroristaâ€.
El jove de la Vespa era Francesc Tibau, de l’Escala, que va pujar a una de les terrasses de la discoteca per posar la dinamita. Va ser descobert per un cambrer que es pensava que era un lladre. El jove va saltar des d’una alçada de cinc metres i es va donar un cop contra el capó d’un cotxe. Va quedar semiinconscient i quan va recobrar la normalitat ja estava detingut a la caserna de la Guà rdia Civil. A la butxaca duia un pamflet reivindicant la col·locació de l’artefacte que acabava amb un “Visca la revolució socialista dels pobles ibèricsâ€.
“Por su terquedad o por su absurda forma de pensar, pasará los mejores años de su juventud entre rejas†es podia llegir al diari Los Sitios de Gerona del 23 d’octubre de 1969, en comentar la condemna a 18 anys de presó que va rebre Tubau, després de ser sotmès a un consell de guerra sumarÃssim. Finalment en va passar set d’empresonat, ja que va rebre els beneficis de l’amnistia concedida poc temps després de la mort del general Franco (20 de novembre de 1975). Val a dir que exceptuant algun article aïllat, aquesta acció havia quedat entre l’ombra de la llegenda, ja que el seu principal protagonista no en va voler parlar gairebé mai més, almenys públicament, després de ser alliberat. Tot i això va donar el vistiplau a l’edició del llibre.
ELS CÃ’MPLICES. Tubau no actuava sol i els orÃgens de l’esbojarrada acció es van començar a gestar uns pocs anys abans a l’institut Ramon Muntaner de Figueres. L’autor del llibre, Josep Gasull, que vivia a Viladamat, també va ser jutjat com a còmplice, a més del també escalenc Miquel-DÃdac Piñeiro. Tots dos van ser absolts perquè Tubau va afirmar –òbviament va mentir– que no tenia còmplices. Tots ells, d’edats semblants, havien coincidit els darrers cursos de batxillerat a la capital de la comarca. Era l’època de les primeres lectures de textos marxistes, encara que fos d’amagat, dels recitals de cançó catalana, de les idees del Maig del 68, dels capellans progressistes i de les incipients classes de català .
Al Muntaner van coincidir amb Carles Caussa i Jordi Dagà –traspassat recentment–, que pertanyien al PSUC, Joan Ferrerós, Alfons Romero, Josep Tero… A l’institut figuerenc també hi acabaven d’aterrar dues professors que donarien molt de què parlar: Isabel-Clara Simó i Maria Àngels Anglada. Totes dues van ser, anys més tard, unes escriptores de prestigi. De fet, la tercera part del llibre explica la llarga experiència penitencià ria de Tubau, un fet que va afectar molt Anglada, que havia estat professora seva. Durant aquells anys l’autora empordanesa va enviar diverses cartes de suport al seu exalumne i també li va dedicar algun poema, a més de fer nombroses gestions perquè fos amnistiat.
El llibre també explica alguns detalls ben curiosos, com el fet que la dinamita va ser robada d’una pedrera de Roses i que Piñero havia aconseguit el fulminant en una visita al Cercle Bakunin de Roma, coincidint amb el viatge de final de curs que portava la mateixa Anglada i que desconeixia per complet les activitats del seu alumne. “No jutgeu els meus alumnes, són l’esclat de les roses… No talleu abans d’hora les poncellesâ€, va escriure ella mateixa poc temps després de la detenció. Ara, tota aquella història d’una joventut rebel, queda reflectida en l’obra de Jordi Gasull, un llicenciat en filologia que va néixer a Viladamat el 1949 i que actualment viu a Palamós, la seva darrera destinació docent.
â€
Leave a Reply