L’art del possible

0
996

Vivim en un món que està canviant acceleradament. Ens parlen d’incertesa i, sí, la vida, per definició, és incerta. L’única certitud que podem tenir és que un dia vindrà la mort a visitar-nos, tota la resta forma part del viatge de la vida i, aquesta, pot ser efímera, inestable o, per a alguns, l’existència tindrà una estabilitat prolongada en el temps, però de ben segur que l’incert apareixerà en la vida de tots i cadascun de nosaltres. Acceptat el principi d’incertesa, hem d’exigir, a qui correspongui, la construcció d’un relat sobre el canvi que vivim i que escrigui el guió de les línies mestres que hem d’emprendre per a sortir d’aquesta crisi política, econòmica, social i pandèmica.

Respecte a la política, els catalans hem votat el passat 14 de febrer, el resultat es pot llegir de diferents maneres, segons l’interès de cada partit. En els primers dies, les anàlisis de la votació són poc esperançadores: els partits que han patit una veritable desfeta electoral no acaben d’assumir la realitat dels seus resultats. Els del triple empat, en la forquilla de dalt, ho tenen difícil per a posar-se d’acord. Així, recuperem l’axioma que diu que la política és l’art del possible.

Una possibilitat, que ajudaria a Catalunya a afrontar la crisi econòmica i social, seria un pacte de govern que permetés a ERC governar amb els comuns tenint el suport extern dels socialistes. D’aquesta manera, els republicans poden mantenir el seu objectiu d’ampliar el consens per a pactar un referèndum i aconseguir una reforma constitucional que permeti l’amnistia dels presos polítics i, més encara, governar per a sanejar una economia malparada i canalitzar el conflicte social. D’altra banda, crec que reeditar l’actual govern de la Generalitat seria un fracàs, com ho ha estat la legislatura passada. La societat catalana no es pot permetre una altra legislatura sense legislar, atès que la conseqüència més evident serà l’augment de la desafecció de la ciutadania respecte a la política, la repercussió electoral de la qual, més evident, serà l’augment del vot a l’extrema dreta.

En l’econòmic, necessitem un canvi radical. La pandèmia ha posat de manifest que externalitzar la nostra producció industrial és un greu error que ens porta a dependre de tercers per a cobrir les nostres necessitats bàsiques. D’aquí, la necessitat d’industrialitzar de nou el país, i fer-ho pensant en la societat del coneixement i invertint en recerca, desenvolupament i innovació. Sabem que és rendible inventar i investigar, perquè si ho fan uns altres, sempre tindrem aquesta dependència. Sabem que tenim capacitat de desenvolupar productes competitius i d’innovar, però a vegades ignorem que perquè la R+D+I sigui fructífera necessitem millorar, i molt, el nostre sistema educatiu: la formació contínua és una necessitat. Una formació professional i universitària que doni una resposta adequada a les necessitats econòmiques del país d’avui i de demà, tot això requereix un canvi en l’educació perquè fomenti la cultura empresarial i laboral que necessitem ara i en un futur immediat.

En el social, és obvi que hem de millorar la situació actual. Aquest país té la taxa més alta de desocupació juvenil d’Europa. A la generació de joves se’ls ha robat el seu futur, i el robatori es comet quan no tenen accés al dret a treballar, quan qui l’aconsegueix està sotmès a amenaces de pèrdua d’ocupació, això, si se li retribueix el seu treball i no es camufla la seva explotació amb un contracte en pràctiques. Els afortunats que treballen i cobren per això, no poden aspirar a tenir un habitatge sense compartir-lo, atès que no hi ha lloguers socials ni habitatge públic. No es poden permetre la compra o el lloguer, a preu de mercat, amb els seus sous. El primer que ha d’assumir la generació jove actual, és que viuran pitjor que la generació anterior, això comporta l’exili laboral dels més preparats, i el principi de frustració dels menys afavorits. Una altra de les conseqüències és que els nostres joves triguen més a formar les seves famílies, a tenir fills, i per tant, baixa la natalitat. Som un país de vells! I en cas de seguir així, no podrem assumir els costos socials i sanitaris que comporta tota societat envellida.

Aquests dies enrere, la detenció i ingrés a la presó del raper Hasél, més enllà de ser un atac a la llibertat d’expressió, ha servit de detonant perquè el malestar social torni a esclatar violentament. L’esclat no és nou, des d’octubre de 2017 les manifestacions són contínues i, no només per la reivindicació de la independència o la llibertat d’expressió, són el símptoma d’un malestar que s’ha gestat durant molt de temps.

El proper mes de maig es compliran deu anys del moviment 15M. Aquell moviment d’indignats, de joves i vells lluitadors per la llibertat (als que es va anomenar «iaio flautes») va mostrar el seu malestar a les places de tot el país, d’aquella experiència va néixer Podemos i les Candidatures d’Unitat Popular (CUP). Encara queda molt camí per fer i moltes coses que canviar, però el malestar social el denuncien diàriament grups de joves, de pensionistes, de sanitaris, de mestres i persones anònimes que pateixen les conseqüències d’unes polítiques que cada dia ens fan més desiguals i converteixen l’esperança en una il·lusió inassolible.

Si la política és l’art del possible, si vivim un temps de crisi i grans canvis, els qui s’arroguen, per a si mateixos, la representació de la ciutadania, han de demostrar que evidentment treballen per al bé comú, que anteposen el benestar i el progrés del país als seus interessos. De no fer-ho, de continuar mirant-se el melic, no permetent l’entrada a persones alienes als partits, no escoltant les reclamacions d’una societat cansada de promeses, que exigeix solucions als seus problemes, de no escoltar la veu del carrer i sense analitzar el real, insisteixo, els partits actuals aniran perdent credibilitat i deixaran de ser instruments útils per a canalitzar el progrés social. Sobre la pandèmia s’ha escrit molt. Ens ha posat davant del mirall de la realitat: No podem deixar d’invertir en sanitat pública, ni en educació pública, ni en cures. No podem continuar deteriorant el nostre hàbitat. Sabem que a aquesta pandèmia la seguiran unes altres. Què hem après? De la pandèmia, hem d’aprendre la importància de la gestió pública i dels seus recursos. Una altra de les coses que ens ha ensenyat la covid-19 és l’important que és el treball pel bé comú i per les cures que sostenen la vida: hem sortit a aplaudir als nostres sanitaris, hem aplaudit menys als treballadors i treballadores que ens han atès en els supermercats, que han cuidat dels nostres avis. Sabem que la desigualtat en l’ensenyament ha deixat a escolars sense classes virtuals i sabem que les retallades en cures i sanitat eleven la mortalitat. Sabem que les retallades en educació són nefastes per a la cohesió social.

Hem après d’aquesta crisi global? Per a no oblidar, recordem que amb la crisi de Lehman Brothers, el setembre de 2008, el món va entrar en xoc i vam descobrir que això de la globalització tenia els peus de fang: era un relat que unes certes elits havien escrit i la resta dels humans ens havíem cregut. Per a uns, molt pocs, la riquesa que els ha proporcionat aquesta globalització, pot semblar un portent de progrés, benestar i riquesa; però per la majoria, els que estem englobats dins la classe treballadora o la classe mitjana, el fang de la globalització ens ha deixat en el bassal de la precarietat i la desigualtat.

Llegint una revista de política internacional, un dels seus articles començava amb una cita de la sèrie Joc de Trons. Vaig llegir: «He tingut molt de temps per a pensar sobre la nostra història sagnant, sobre tots els errors que hem comès. Què uneix a la gent? Exèrcits? Or? Banderes? No, història. No hi ha res més poderós en el món que una bona història. Res pot parar-la.» D’acord amb el llegit. Ens relaten ficcions des de temps immemorials, són històries contades en sèries de televisió, escrites en novel·les històriques, fins aquí, la ficció permesa, el preocupant és quan les històries de ficció es llegeixen en saberuts llibres d’història, en documentals audiovisuals o en les cròniques periodístiques.

Escriguem la història del nostre futur. Escriguem, una cosa així, com un pla estratègic del país, per a això, hem de plantejar-nos quines són les nostres necessitats i possibilitats reals; una vegada analitzat el present, hem de respondre a les preguntes mnemotècniques, que ens permetran elaborar el nostre pla estratègic, i quan ens disposem a escriure les conclusions, necessitarem utilitzar les eines de verificació: ha estat correcte la nostra anàlisi, podem aconseguir les metes que ens hem proposat?

En l’immediat, em pregunto: què és possible en la política catalana i espanyola? Es convertiran les negociacions, per a nomenar el nou president de la Generalitat en un art o, per contra, continuarà sent la política catalana, i l’espanyola, per afegiment, el trist espectacle dels últims anys?

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li